De la mar a la muntanya (o viceversa)

El pla, sobre el paper, sonava francament prometedor: baixar divendres vespre fins a la Vila Joiosa i fer-hi nit per encarar, dissabte enjorn, la primera part de l'anomenat Camí del Peix, una ruta mil·lenària que uneix la costa amb la muntanya i que va ser batejada amb aquest nom al segle XIX per ser el camí que seguien els traginers de la Marina que portaven el peix fresc a l'interior, i hi retornaven amb les seues cavalleries carregades amb els productes manufacturats a Alcoi i comarca, per embarcar-los en el port. La nit del mateix dissabte, després de caminar poc més de trenta-set quilòmetres, la passaríem a la Torre de les Maçanes, per completar ja al llarg de diumenge els aproximadament setze quilòmetres que ens quedarien del camí fins arribar a Alcoi, destinació final (o punt de partida, segons es mire) del trajecte. 

Tot això sobre el paper, perquè al remat, sobre el terreny, la cosa va ser encara molt millor del que hauríem pogut imaginar. El sopar al port de la Vila --molt de peix, què si no?-- retrobant gent estimada i estimable amb la que feia massa temps que no coincidíem; les primeres passes pel camí, que és ací també de Sant Jaume, pujant cap a Orxeta amb el privilegi de ser acompanyats pel bon amic Jeroni, que coneix com pocs aquelles sendes, o el tram preciós que transcorre entre ametlers, el Puig Campana sempre al fons, fins arribar al poble de Relleu; fins i tot recórrer el Barranc de Bortolons, que se'ns va fer un poc més dur pel sol i per l'asfalt, va acabar sent més que passador en guanyar, entre pinedes i fragments de carrascar, el coll que travessa la serra de la Grana i descendir finalment fins a la vall que ocupa el poble de la Torre.

I encara ens quedava per gaudir, amb més amics i amigues que s'hi van anar incorporant, l'extraordinària hospitalitat torruana d'Antoní, que no solament ens va allotjar --tot i que seria més propi dir complimentar-- sinó que també ens va il·lustrar, junt amb son tio el senyo Antonio, vuitanta-cinc anys de pur nervi, caràcter i memòria de pedra picada, sobre els detalls del vell traçat, ara perdut a trossos, i la vida del camí i de la gent que l'havia de recórrer, i no per gust com fem nosaltres. O els últims trams, per paisatges ja molt més familiars per a nosaltres (els Plans --els Tres Mollons, de la Torre estant-- i el Rontonar, el Regadiuet i la Serreta) però igualment evocadors, fins arribar finalment a les envistes de la foia d'Alcoi, a la qual entràrem vorejant el que va ser ciutat preeminent dels ibers, punt probable de destinació d'aquells que, fa quasi tres-mil anys, seguien aquest mateix camí, com han fet tants des de llavors, per arribar a la muntanya des de la mar que banyava la pròspera i puixant Al·ló. I segurament també a la inversa, que tot és segons es mire. 

 

Feia ja temps --d'ençà que me'n vaig assabentar, fa uns anys, de la seua existència-- que tenia ganes de fer aquest recorregut, i cal dir que tot i alguna dificultat puntual (el trajecte original, o el més paregut a aquest, està encara per completar en alguns trams, i en uns altres hi ha problemes amb la senyalització per la falta de civisme d'alguna gent) ha cobert a bastament les meues expectatives, i més encara, per com i amb qui he tingut la sort de poder fer-lo. Si voleu saber més sobre el Camí del Peix, podeu consultar aquest magnífic treball, i si fora el cas que volguéreu caminar-lo, trobareu fàcilment diversos tracks disponibles a la xarxa, tot i que no tots són igual de fidels al traçat considerat tradicional; nosaltres ens inclinàrem finalment, per al trajecte entre la Vila i la Torre, pels recorreguts recomanats a la pàgina del Museu de la Vila Joiosa, i són aquests també els que vos suggeriria. Quant al tram entre la Torre i Alcoi, és fàcil també trobar bones propostes, amb distàncies i característiques diverses, per bé que, com ens va explicar el senyo Antonio, no totes segueixen camins vells; hi haurà que anar mirant-ho... 

Tot és primavera

La neu, que ha emblanquinat les serres aquesta darrera matinada però que no he pogut xafar perquè, quan he tornat de València, m'ha semblat que ja n'havia de quedar ben poca i massa lluny i m'he hagut de conformar amb mirar-la des de casa. Però també la pluja que ha caigut amb insistència aquestes últimes setmanes, i el sol que ha aparegut --sembla que, ara si, per a quedar-se durant una temporada-- aquesta mateixa vesprada i que ens ha dut, en unes poques hores, de la llar i l'abric a haver de buscar l'ombra i quasi, fins i tot, la manegueta curta. I les poncelles de mil plantes diferents a punt d'esclatar si no és que se les han emportades per davant les darreres fredorades; els tallarols i els gafarrons, que refilen incansables entre les branques mentre el xoriguer espera el seu moment, i les oronetes que ja no refilaran mai més perquè no han pogut resistir, després del seu esgotador viatge de tornada, tants dies sense poder menjar per culpa de l'oratge... Potser aquest any està sent un poc més extremat del que sol ser habitual, però tot això forma part de les nostres prolífiques i imprevisibles primaveres: si nàixer no sol ser, com és sabut, cosa senzilla, difícilment podríem esperar que renàixer ho haguera de ser més.

Memòria en pedra

Recorde vivament la primera volta que hi vaig anar, fa ja molts anys, perquè tot i formar part del repertori d’excursions de joventut de les que ja he parlat alguna volta, aquesta resultava indubtablement especial i només podíem fer-la molt de tant en tant: fora del rang raonable de distàncies en què podíem moure’ns a peu, per anar-hi calia agafar a Alcoi l’autobús, o molt millor el tren, perquè malgrat haver-nos d’adaptar a uns horaris més limitats, baixar a l’estació del Nord (o de Dalt) de Cocentaina, tancada ja des de fa anys, ens deixava pràcticament a tocar de la nostra destinació. Però també perquè els llocs als quals dedicàvem la visita tenien, per a nosaltres, un encís especial: el paratge de la Querola, amb les seues margues cretàcies riquíssimes en fòssils --Ammonits i Belemnits, sobretot, però no exclusivament-- que li confereixen, tot i que nosaltres llavors ho ignoràvem, la categoria de jaciment paleontològic de primer ordre; però també, i molt a prop d’aquell, el recòndit i captivador congost del Barranc de l’Escorrupènia, una estreta escletxa oberta en l’abrupta vessant oriental de Mariola, coberta per grans blocs de pedra --molt probablement, les restes esfondrades del sostre del que hauria estat una antiga cavitat-- que exigeix, per a travessar-la en tot el seu reduït recorregut, una mínima habilitat per a grimpar sobre les penyes i per a esmunyir-se pels estrets i els escanyalls que van deixant les roques enrunades.

Han passat molts anys des de llavors, i han canviat moltes coses: ara sé de l’excepcional importància científica del jaciment de la Querola i de la necessitat de garantir la seua conservació fins i tot davant d’excursionistes benintencionats, i l’esquena i els genolls em grinyolen un poc més quan es tracta de travessar badalls i estrets entre unes penyes molt més concorregudes del que ho eren aleshores. Però cada volta que m’acoste a aquests indrets és inevitable reviure, per un moment, unes sensacions que romanen pràcticament intactes d’ençà que els vaig conèixer: la força evocadora d’un paratge que va ser, fa cent quaranta milions d’anys, el fons d’un mar tranquil, somer i tropical en el que bullien unes formes de vida extraordinàries, avui desaparegudes, i de les què només ens han quedat unes migrades restes fetes pedra. O la impressió, diria que quasi reverencial, que provoca travessar el llindar de l’estret i deixar que hi passe el temps, entre heures, galzerans i gatmaimons, cobejat per la bellesa feréstega i el silenci mineral de la contrada. Per cert: sempre m’ha intrigat si l’escolopendra que, segons sembla raonable suposar --Coromines ho confirma--, va donar lloc al topònim de l’Escorrupènia, seria l’animal homònim, o bé la falguera que coneixem habitualment com a llengua de cérvol però que també és anomenada escolopendra en alguns llocs, present antigament a la Serra de Mariola (recentment ha estat reintroduïda a Agres) i que podria haver trobat en el barranc, humit i ombrívol, un hàbitat escaient. Coses, imagine, de ser o haver sigut botànic i d’haver-me interessat, en el seu temps, per la flora de la serra; segurament, si les meues inclinacions de biòleg m’hagueren dut cap als quilòpodes, ni m’ho hauria plantejat. Això si, sempre que hi vaig, procure no alçar pedres sense mirar abans, per si de cas. 

Trampa per a bocamolls (Ref. 0532)

Enginyós dispositiu especialment dissenyat per a capturar, atordir o desactivar bocamolls, dotors, saberuts i cunyats en general. Sota l'aparença d'una decorativa i inofensiva obra d'art de Paul Klee, s'amaga un sofisticat mecanisme electrònic programat per activar-se automàticament en escoltar frases com "a qualsevol cosa li diuen art, ara", "això ho pinta una criatura i fins i tot molt millor" o "una calavera, això? vinga, va, no fotes". Un cop activat, el mecanisme dispara un potent dard anestèsic que deixa fora de combat a l'element en qüestió durant un període garantit de sis a dotze hores, suficient per a poder gaudir d'un dinar, sopar o sobretaula tranquils i sense ensurts parlant de temes normals amb gent raonable. Disponible també en els models "Joan Miró", "Kandinsky" o "Antoni Tàpies". Tres anys de garantia, satisfacció assegurada o es reemborsarà.

La meua proposta (o el que siga) per als "relats conjunts" de març. Oferta de llançament: s'hi acompanya d'un joc de dotze dards anestèsics suplementaris, carregador universal amb cable USB, i una cistella de transport de grandària escaient per a casos pertinaços, homologada per les normes més exigents de benestar animal. Ah, i enviament gratuït per a clients Prime.

El cant del cotoliu

Deixant de banda les seues innegables capacitats canores, amb espècies com l’alosa o la calàndria que gaudeixen d’una merescuda fama per aquesta raó, potser un dels trets més significatius dels nostres alàudids és precisament la seua capacitat per passar desapercebuts. Propis d'ambients oberts i amb escassa vegetació com herbassars, brolles o conreus de cereals, d’hàbits majoritàriament terrestres i amb un plomatge marronós i en general poc aparent, arribar a veure’ls --i, en no poques ocasions, distingir de quina espècie es tracta si no és el seu cant qui les delata-- pot ser una tasca complicada per a qui només s’interessa per les aus de forma ocasional o no disposa, com és el meu cas, de material i habilitats adequades per a fer-ho. 

Potser l’única excepció dintre del grup, no per l’aspecte --tan discret com en la resta-- sinó pel seu costum de cercar per a cantar llocs relativament elevats i fàcilment visibles, siguen els cotolius: tot i que, com els seus congèneres, prefereixen per a viure i reproduir-se els espais amb poca cobertura vegetal, com els matollars esclarissats o les vores del bosc, no és estrany veure’ls enfilats en alguna branca d’un matoll o d’un arbre, llançant obstinadament a l’aire les melodioses notes del seu cant. Un cant, per cert, al qual deuen l’onomatopeic nom amb el qual els coneixem, i que ha donat lloc també a les seues denominacions en moltes llengües europees, des de la totovía castellana fins a l’eusquera pirripio, i fins i tot el nom llatí del seu gènere (Lullula) o la seua denominació francesa (alouette lulu) semblen tindre aquest mateix origen.

Per aquestes terres, on l’espècie sembla ser relativament freqüent en els hàbitats que li són propicis, fa ja algunes setmanes que els cotolius mascles, encimbellats en les seues talaies a les clarianes de pinedes i garrigues, s’afanyen a reivindicar sonorament el seu territori. Un bon moment per poder-los observar amb relativa facilitat, i per escoltar també el característic cant que ha servit per designar-los, per bé que salta a la vista (en aquest cas, potser fora millor dir a l’orella) què, quan es tracta d’onomatopeies i del so que tracten de representar, les coses poden ser molt relatives: jutgeu vosaltres, si vos sembla, si el cotoliu, quan refila, diu cotoliu, o bé totovía, lullula o pirripio...

 

Tot i que el nom de cotoliu s’aplica a hores d’ara de forma general a l’ocell que podeu veure més amunt, veig que l’Alcover-Moll hi refereix el terme al que normalment se’n diuen titelles o titetes (Anthus campestris i A. pratensis), uns ocells d’hàbits i aspecte similars als dels alàudids, encara que emparentats amb les cueretes. Ja sabeu que amb els noms populars passen sovint aquestes coses, la qual cosa justifica l'obstinació dels biòlegs per fer servir, si més no conjuntament amb ells, els noms científics. I per cert: la meua venerable i atrotinada Guia Peterson de les aus d'Europa, a la que solc recórrer amb freqüència per aquestes qüestions dels cants, diu del del cotoliu que és "un melodioso 'tuuluuiit'", amb el qual s'entremescla "un trino líquido 'lu-lu-lu-lu'". A veure si al remat tindran raó els francesos...