Kibo és un dels tres cons volcànics --el Shira i el Mawenzi són els altres dos-- que, en realitat, formen el Kilimanjaro. Kibo és el més conegut, i també on es troba el pic més alt d'Àfrica, amb 5.895 m d'altitud, anomenat ara Uhuru (que en swahili vol dir "llibertat"), per commemorar la independència de Tanzània. Ho dic, açò, perquè divendres passat vam estar a Xàbia, parlant-ne: els companys del Centre Excursionista d'allí, que celebra que fa trenta cinc anys, ens va convidar a mostrar les fotos i el vídeo que vam enregistrar quan hi vam anar a aquella muntanya mítica, allà per l'estiu del 2006. Aprofitant la invitació, molts dels amics que vam participar en aquella experiència hem tornat a ajuntar-nos --alguns feia temps que no ens veiem-- per recordar uns dies que cap de nosaltres oblidarem. I dels quals (dies i amics), amb més temps i calma, m'agradarà també deixar escrita alguna cosa ací, a banda d'aquestes fotos que vaig retrobar per a l'ocasió i que no m'he pogut resistir a posar ara. 
Però em tem que no podrà ser tampoc en els pròxims dies, que parle del Kilimanjaro: la setmana que ve aniré embolicat en un Simposi que, sota l'imaginatiu nom de "El Rumbo del Arca 2.0", s'ha proposat reflexionar sobre la conservació de la biodiversitat. En principi, la proposta és atractiva, ja que l'objectiu de la trobada --que va dirigida a professionals de la conversació i que em tindrà fins divendres per terres de la Marina Baixa-- se centra en "evitar culpar únicament a la societat ("els altres") per les fallades del conservacionisme, per tal d'analitzar a fons els supòsits, principis, mètodes, incentius i estructures organitzatives de la nostra professió a fi d'identificar aquells que s'han de transformar substancialment si volem oferir respostes efectives a la Sisena Extinció".
El problema: haver de compaginar-ho amb la faena, la qual cosa m'ha obligat a dedicar la major part del cap de setmana a avançar alguns documents inajornables, i m'obligarà també a anar un poc de cap i amunt i avall fins el divendres proper. I un altre: ara mateix, se'm fa difícil preveure si disposaré de temps, fins llavors, per poder deixar dita alguna cosa en aquestes planes, que bé que m'agradaria. Així que, pel moment i per si no, demane disculpes de bestreta, i espere veure-vos prompte de nou per ací. Ja vos contaré. I que tingueu, en tot cas, una bona setmana!
Xé!, i quina cara d'orgullós que tens en les fotos!
ResponElimina:)
Bon dia i bona hora,
ResponEliminaus felicito per la informació i coincideixo plenament que la culpabilitat de la Sisena Extinció serà exclusivament de la inhumana personalitat dels capitalistes sotmesos a les lleis del mercat, que no volen veure res més enllà dels seus nassos i butxaques plenes de bitllets; mentre, nosaltres, sotmesos a l'horari laboral amb prou feines tenim temps de dir quelcom, perquè fer-fer és força difícil, per no dir impossible, que podem reciclar quatre pots o no fer servir bosses de plàstic i poca cosa més, oi?
Podíeu penjar el vostre bloc a
http://convitindependentista.blogspot.com/
i així serà més fàcil trobar-vos cada dia.
Salut i República de Catalunya!
Res, Pere, era la posa que tocava per a les fotos, però tampoc et penses: per a un alcoià, una muntanyeta de no res ;)
ResponEliminaGràcies, Josep, i benvingut a ta casa. En efecte, i breument: jo sóc també del parer que la causa última d'aquesta situació és el propi sistema capitalista, i per tant que només a través d'un canvi profund d'aquest sistema es podrà subvertir realment l'estat de les coses. La tasca de transformació social i política del moviment ecologista --deixem-ho en un sentit ampli-- és, en aquest sentit, insubstituïble; la qual cosa no lleva, tampoc, que hi haja molt per fer també tant en l'àmbit científic com, sobretot --i perquè em toca de prop, també-- en el de la gestió.
ResponEliminaPrenc nota del teu suggeriment: no coneixia la pàgina. Gràcies, salut!