La vaig comprar, com fan milers de turistes, en un mercadet a prop del llac Manyara, sense saber molt bé que faria amb una típica manta massai en arribar a casa: fer-la servir de cobrellit, potser, o bé donar-li qualsevol altra utilitat vagament decorativa. El cas és que la manta no va arribar a casa perquè, amb la resta de l'equipatge, es va extraviar en el viatge de tornada. La companyia aèria va indemnitzar adequadament tot el material desaparegut, però pel que fa a la manta massai (i a algunes altres coses: un fruit de baobab, un parell de potets amb terra del Kilimanjaro...) em va quedar una profunda sensació de pèrdua. Tanta, que en les setmanes següents a la tornada em vaig dedicar, de forma quasi obsessiva, a buscar informació sobre els massais i, evidentment, sobre les mantes en qüestió, que ells anomenen shúkà i que sembla que no fa molt que van ser introduïdes en Àfrica Oriental pels missioners escocesos. Vaig llegir pàgines i articles sobre la història i la cultura d'aquest poble fascinant, sobre els intents del govern de Tanzània per fer-los abandonar la seua indumentària tradicional o illkarash ("Operation Dress-up", va anomenar-se), fins i tot vaig tractar, sense èxit, de comprar en alguna botiga on-line una shuka que substituïra aquella que va quedar irreparablement perduda en algun aeroport africà... A poc a poc, però, vaig anar oblidant-me del tema, fins que fa uns dies Paloma i Javi, que han estat de viatge de noces per aquelles terres i coneixien la història de la manta perduda, me n'han portat una. No cal dir que m'he alegrat moltíssim, i que els ho agraïsc més encara: la nova shuka ja s'ha estrenat com a oportú cobrellit aquestes nits fresques i plujoses de finals d'agost, i m'ha retornat imatges i sensacions d'aquell viatge inoblidable. Però també m'ha fet adonar-me'n d'un fet cridaner, potser un poc inquietant: mai he apreciat tant les típiques mantes massais com aquelles setmanes després d'haver-ne perdut una...
 |
| Imatge de la xarxa |
Plou, encara i després de tres dies, i no se m'acut millor manera d'anar encarant la imminent tornada a la faena. Ni per preparar la que podria ser una esplèndida temporada d'esclata-sangs. Moltes coses han de passar, encara, per a que siga així; però el primer pas ja està donat... Bon cap de setmana!
Quina història més bonica, Pep!, i quina frase més impactant l'última! Segurament sí, per què ho hem de negar?: valorem d'una manera molt més intensa (segurament desmesurada i tot, però així passa) allò que hem perdut. L'enyor és una manera d'estimar fortíssima, però just quan no es té 'l'objecte' d'estima. I aquella proximitat emotiva amb els objectes, segurament no tant pel que són en si mateixos, sinó pel que evoquen... Vaig llegir un assaig preciós sobre aquest tema. A veure si el busque i en faig algun comentari; ja m'has provocat!
ResponEliminaEspere que t'hages refet de la desagradable sorpresa del robatori. Segur que no devien ser les coses més importants de la teua vida, les que se't deguen endur sense permís... ;) Una abraçada ben gran.
Estic segur de que és així, Maria Josep: probablement, si no l'haguera perdut, la manta hauria quedat arraconada com tantes altres coses i ben prompte no li haguera donat més importància. Però també tens raó en la capacitat evocadora de certs objectes, que fa que la seua pèrdua ens resulte encara més dolorosa. Recorde amb molta estima aquell viatge, per les circumstàncies personals en què vaig decidir fer-lo, per les experiències viscudes i perquè vaig tornar d'allí amb amics per a tota la vida.
EliminaEspere en candeleta l'assaig que dius, però sobretot (pots considerar-ho una provocació ;) el teu comentari sobre ell. I quan al robatori, ja va passant el disgust, tot i que alguns dels continguts de l'ordinador --lamente especialment algunes fotos de quan les meues filles eren petites-- són irrecuperables. A la pròxima, veurem de tindre la còpia de seguretat actualitzada... Moltes gràcies i una abraçada forta!
És un detallàs que t'hagin portat una manta per substituir aquella que no vas arribar a tenir. Però el meu comentari va precisament pels records que vas triar tu quan hi vas anar, m'han semblat molt ben triats. Eren coses que t'havien de fer recordar aquell viatge, no sé si massa cares, però amb un valor incalculable. Per això m'ha dolgut l'ànima la història de la pèrdua. No m'explico bé, però espero que m'entenguis. Podies haver-te gastat un dineral en records, i si els perds, doncs només són diners. Però en el teu cas, la pèrdua va més enllà. Només puc felicitar-te per la bona tria, i saber-me greu per la mala gestió de la companyia aèria.
ResponEliminaMoltes gràcies, XeXu! La veritat és que no sóc gens donat a comprar "records" quan viatge --si de cas, algun regalet per a les meues filles-- però quasi sempre torne a casa amb algunes coses, sovint bastant peregrines i recollides ací i allà, que com tu dius evoquen moments o experiències, encara que no servisquen per a mostrar-les a les visites. Ara bé, he de reconéixer que, una volta perdut l'equipatge, la companyia va complir escrupolosament i va indemnitzar totes les pèrdues (incloent-hi els pocs cèntims que vaig pagar pel fruit de baobab) però, com tu dius, el preu i el valor no sempre es corresponen... Salut i una abraçada!
Eliminam'alegro que tornis a tenir la manta massai ! sovint passa donem més valor a allò que vam tenir i no tenim o allò que volem tenir i encara no tenim....
ResponEliminaGràcies, Elfree! La veritat és que ja quasi m'havia oblidat d'ella, així que ha estat una sorpresa molt agradable que se n'hagen recordat (es veu que em vaig posar molt pesadet amb el tema ;). Salut i una abraçada!
EliminaEntenc molt bé aquest neguit. Quan un lloc, un viatge, ens impacta, allò que ens uneix directament a aquest record cobra una vida especial i ens hi unim de forma quasi irracional. Celebro doncs que, aquests bons amics, hagin pogut reparar, ni que sigui en part, aquest petit disgust!
ResponEliminaI ja veig que has aprofitat molt i molt bé les vacances!
Així és, porquet. Ha estat tot un detall que, a més, m'ha fet reviure aquell viatge; la qual cosa no lleva que algun dia hauré de tornar, encara que només siga per agafar una altra pedreta del cim del Kilimanjaro, que ja sé que no s'ha de fer, però...
EliminaEntre unes coses i altres han estat unes vacances un poc especials, però hem tractat de treure'n el màxim suc. I els pocs dies que hem pogut escapar-nos a Pirineus han anat d'allò més bé, encara que s'hagen quedat un poquet curts... Salut i una abraçada!
Meravellosa història la que ens contes, supose que és de les històries personals que no s'obliden. I és que els petits detalls, les coses senzilles, sóns els que marquen de veritat la vida.
ResponEliminaAh! Credence i aquesta cançó és de les meves cançons històriques, gran encert, a més a més per la relació amb l'article.
Moltes gràcies, Gabriel! Realment, crec que és així: són les petites coses aquelles que compten, tot i que de vegades cal perdre alguna per adonar-se'n de com són d'importants...
EliminaLes cançons de la Creedence també formen part important de la banda sonora de la meua vida: aparentment senzilles, però amb una força immensa. Salut i una abraçada!
també podries haver anat a escòcia a comprar la manta, no? Total, així encara seria més autèntica :P
ResponEliminaDoncs no hi havia pensat, pons, però reconec que tens tota la raó. Escòcia és encara --i des de fa temps-- una assignatura pendent, així que ara tinc un motiu més per anar-hi: cercar la pista de les mantes massais... Salut i moltes gràcies!
Elimina