Flors de nit

Com moltes altres plantes americanes, va arribar a Europa a mitjans del segle XVI, i sembla que ben prompte va ser batejada com a "maravilla del Perú", fent al·lusió tant al seu origen --les regions tropicals i subtropicals d'Amèrica Central i del Sud-- com a l'admiració que degueren despertar les seues flors acolorides i fragants, especialment adaptades per a la pol·linització mitjançant papallones nocturnes. De fet, pocs anys després, el botànic Charles de l'Écluse (llatinitzat Carolus Clusius) se'n refereix a l'espècie com Admirabilis peruana, epítet a partir del que Linné va establir el nom (Mirabilis jalapa) amb el qual és coneguda actualment pels botànics. Quant a nosaltres, sembla que la forma normativa per referir-se a l'espècie és "flor de nit"; nom escaient, en tot cas, atès que les seues flors --en realitat, calzes acolorits que poden ser rosats, blancs, grocs o una combinació de tots-- s'obrin a boqueta nit i es tanquen de nou al matí següent. A ma casa, però, sempre s'han conegut com a dompedros, adaptació evident d'un dels noms castellans de la planta --a hores d'ara, "dondiego de noche" sembla ser el més habitual-- que, curiosament, és recollit en l'Alcover-Moll sota la forma "llampedro". Ignore l'origen del mot "mirabajà", que no havia sentit mai i amb el qual sembla que és també coneguda en Mallorca i Menorca, però el trobe simplement encisador.

No volia, però, perdrem en disquisicions botàniques --podeu fer una ullada, si vos interessa saber un poc més de la història i les característiques d'aquesta i de moltes altres plantes, al sempre interessant blog de Daniel Guillot-- ni molt menys filològiques o fitonímiques. El que volia dir és que l'aroma penetrant dels dompedros, mirabajans o flors de nit, que des de fa una estona s'escampa també pel pati, em resulta inseparable d'aquells vespres infantils a la platja de Piles o al Grau de Gandia, quan eixíem a fer una volta per les hortes de tarongers aprofitant que no feia tanta calor, i en els que buscar i recollir llavors de les diferents varietats --tots els anys, invariablement, tornàvem a Alcoi amb una bona provisió d'aquestes llavors convenientment classificades pel color de les flors, que després es perdien per falta de lloc on plantar-les-- era, més que un simple passatemps, preludi del final de l'estiu i de la inevitable tornada a la normalitat del setembre. Ahir, per cert, li vaig preguntar a ma mare si recordava els dompedros. "Clar que si", em va dir. "Al meu fill major li agraden molt...".