"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 4 de maig de 2015

Doble sentit




Era difícil no pensar, mentre hi pujava lentament cap al cim de la Penya Migjorn, en alguna mena d'escala cap al cel; pel camí mateix, a qui la peculiar geologia de la serra ha donat a trams un aspecte que hom diria premeditadament esglaonat, però també pel que sabia que m'esperava --aquesta vegada, sense inoportuns capells de núvols-- al capdamunt de la muntanya. Però després, en començar a baixar pel mateix camí (molt més còmodament que hi vaig pujar: "leaving easy, leaving free", sobretot si és cara avall) vaig reparar en les flors dels asfòdels, i em van vindre al cap els Camps als quals donaven nom i pels quals, diuen, discorre --o discorria-- l'autopista a l'infern... I així, caminant amunt i avall entre roques i rock, pensant que per arribar al destí no hi ha prou amb trobar el camí adient sinó que cal també encertar el sentit en el qual s'ha de recórrer, vaig començar un maig que s'anuncia, més que mai, com temps de neteja. El camí hi és; que acabe duent-nos al cel o a l'infern depèn, encara, de nosaltres.

If there’s a bustle in your hedgerow,
don’t be alarmed now,
it’s just a spring clean for the may-queen.
Yes, there are two paths you can go by,
but in the long run,
there’s still time to change the road you’re on.
And it makes me wonder










8 comentaris:

  1. Coneixia els asfòdels però no la seva relació amb la mitologia grega, i encara menys amb aquests espais de l'inframón. Gràcies, Alfred, per donar-m'ho a conèixer. Les fotos que has penjat descriuen un paisatge imponent. M'hagués agradat pujar a la Penya de Migjorn o Penya Roja quan vaig passar un any per aquests verals -a Alcoi- si no fos que la mili m'empenyia a voler passar el major temps possible a casa meva, de permís.
    En fi, no se sap mai quan s'hi pot tornar. Si ho faig m'agradarà enfilar-me per aquestes escales cap al cel.
    I sobre la neteja, espero sincerament que se'n faci però, no sé què em fa estar molt escèptic en aquest tema…
    Una abraçada des del Penedès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, August! En efecte, la Penya Migjorn és un d'aquells paisatges que val la pena conèixer, per ell mateix i pel que té de balcó cap a les terres del sud; així que espere que pugues trobar l'ocasió de tornar cap aquestes terres: sense haver de fer-hi la mili, segur que guanyen...

      La neteja és una necessitat imperiosa, però també jo mantinc un marge d'escepticisme: és difícil no fer-ho, atenent als antecedents immediats (i, amb totes les reserves, al que sembla que van indicant les enquestes). En tot cas, farem tot el que estiga en la nostra mà per a que les coses, si més no a les institucions, comencen a canviar; passe el que passe el dia 24, al carrer, a la societat, hi ha encara molta feina per davant... Salut i una abraçada!

      (on vas fer el servei? al "Vizcaya 21" o a Aitana?)

      Elimina
  2. Un paisatge entre atractiu i salvatge. I sobretot, d'una gran bellesa. Diguem: camí al paradís?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et sóc sincer, arribar al cim només va ser una parada en el camí: el paradís de debò va ser quan vaig fer-me una cervesa després de la caminada ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Si em fas triar jo hem quedo amb l'autopista cap a l'infern

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també, pons, i sense cap dubte. Però tret dels iniciats, dir que si tot va bé acabarem guanyant-nos l'infern queda un poc estrany; massa llarg d'explicar... Gràcies, salut!

      Elimina
  4. Bona tria musical per baixar i pujar muntanyes. Molts bon records. Difícil la tria del camí i de la direcció adequada. Et proposo un tema menys conegut però també molt impactant a l'hora en què t'enfrontes davant una cruïlla: http://acontratorrent.blogspot.com.es/2012/12/crossroads-calvin-russell.html?m=1
    Espero que t'agradi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Magnífic Calvin Russell, ignasi, moltes gràcies per la recomanació! I molt escaient la cançó:

      One path leads to paradise
      One path leads to pain
      One path leads to freedom
      But they all look the same.

      És cert que escollir un camí en arribar a una cruïlla sempre és complicat, perquè mai sabrem si els camins que deixem enrere haurien estat millors, més planers i amb millors vistes que el que finalment triem. Amb el temps, però, he anat aprenent a deixar de pensar en ells: al remat, potser allò important és anar caminant, perquè em tem que el destí cap al qual se suposa que s'avança només depèn en part de nosaltres ... Salut i una abraçada!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...