"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 27 de maig de 2015

L'oportunitat


Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre, però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd, simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions, exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada --que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual, estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig gitar diumenge --un poc menys que eufòric o un poc més que molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal-- havia estat, és, una fita històrica i una oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.

Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre? Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident, requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de discòrdia i de desgovern (de "batiburrillo", ja vos ho havíem avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb que els legítims interessos de partit són, també, un factor a tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre; però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions, suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.

Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades aquestes últimes setmanes: més que de qui, allò que importà és el què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica, moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu --eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.









10 comentaris:

  1. També per aquí és el que tothom comenta. Amb qui pacten? Què pacten? Quan es posaran a treballar? ...
    Que l'estiu és a prop i no es poden tenir vacances si un no ha treballat gens.
    Com dius tu "ni un segon més del que siga estrictament necessari"

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allí com ací, hi ha moltes ganes de canvi, lluna. I, supose que també a tots dos llocs, una certa inquietud per les evidents dificultats que comporta qualsevol acord com els què calen ara --i, per què no dir-ho, perquè qui més qui menys ja n'hem vist de massa colors com per a no tindre-ho també present. Confiem que hi haurà seny, i trellat, i tot el que fa falta... Salut, sort i una abraçada forta!

      Elimina
  2. Què esperem, després de tot són polítics.

    No va a ser fàcil l'acord. Ximo Puig diu que ells han estat els més votats dels partits d'esquerra i per això li pertoca ser el president, i té raó. Però el PSPV a perdut escons mentre que Compromís els ha triplicat, és a dir, que gràcies a l'èxit electoral de Compromís, el PSPV pot governar, aleshores, és legítim que Mónica Oltra també tinga alguna cosa a dir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament, no puc més que estar d'acord amb la teua primera frase, Jp. I aquests primers dies després de les eleccions no han fet sinó confirmar-ho.

      Crec que has resumit la situació perfectament: si la lectura és només d'escons i de càlculs de partit, la cosa està ben fotuda i ara com ara no descarte cap opció: cada volta sent més veus, dins de Compromís, que s'inclinen per quedar fora d'un govern amb el PSOE. En tot cas, també és cert que fins que es constituisquen les Corts hi ha temps; i en tot cas, governe qui governe, nosaltres --la gent del carrer, els qui treballem dins, les associacions-- ja sabem quina és la faena que tenim per davant i que, passe el que passe, haurem de seguir fent-la... Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. Tant a les Illes com al País Valencià l'acord ha de ser imminent, per fer fora els corruptes de sempre.
    I com a l'acudit de l'Eugenio: i al Principat?.....
    També!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha moltes fòrmules possibles, xavier, unes de millors i d'altres de pitjors, però crec que com tu dius un acord de mínims és imprescindible per passar pàgina i començar a construir. Esperem que hi haja coneixement... Endavant i una abraçada!

      Elimina
  4. Potser no haja de ser precipitat però sí amb trellat i aprenent dels errors històrics. Crec que seria lògic que Puig governara i Podemos i Mònica tingueren vice-presidències i Ribó i d'altres de Comrpomís, alcaldes. S'ha de buscar l'equilibri, la lògica, no fer més volantins dels necessaris i posar-se a treballar... llàstima que la lògica política no sembla ser aqueixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aparentment és l'opció més lògica atenent als precedents, Jesús, però jo no m'atrevisc a inclinar-me per aquesta com per qualsevol altra. El que m'inquieta que, a desgrat de tot el que s'ha dit durant els últims mesos --i del que encara s'està dient-- encara no s'haja parlat de política i si de càrrecs (perquè al remat, això és el que representa ser o no president/a). Amb tot, vull ser optimista, per bé que --disculpa'm l'autocita-- ja hi ha una cosa que no volia que passara i que vaig escriure fa temps: "No ens podem permetre el luxe d'esperar fins l'endemà de les eleccions per pensar què i com es farà per deixar arrere l'herència nefasta d'aquests anys: o comencem ja --a bastir plans de treball, a proposar prioritats, a assignar papers i responsabilitats, a buscar la forma que la societat se n'assabente i hi participe-- o em tem que farem tard". Espere equivocar-me; tampoc no seria la primera volta ;) Salut i endavant!

      Elimina
  5. Collons, hem aguantat vint anys, i no podrem esperar-nos dues setmanetes?

    (Per cert, Alfred: m'alegre molt que l'ensurt amb el camió que comentaves l'altre dia haja estat això, un ensurt)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No són les dues setmanetes, pitxiri, són les sensacions que, si més no a mi, m'han transmès uns i altres aquests primers dies... En tot cas, tens raó: esperarem. Ben mirat, el resultat d'unes eleccions no em fa ser ni més ni menys escèptic amb els partits polítics del que era dissabte passat, i comptat i debatut no hi ha encara cap senyal de desastre imminent. Seré pacient, i confiaré en el trellat i la intel·ligència de qui té ara l'opció de decidir. I, en tot cas i siga com siga, seguirem lluitant per allò que hem estat fent-ho els últims vint anys, i abans inclús... Salut i una abraçada!

      (Moltes gràcies, company; mentre siguen ensurts i puguem contar-los, ja va bé. I des de llavors que les cerveses em sabem millor i tot... ;)

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...