"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 22 de setembre del 2021

Amor i odi

Imatge de la xarxa
Em fan veure a casa, on els encanten, que parlar d’odi en aquest context és potser una mica excessiu. Així que ho deixaré, si més no pel moment, en que els alvocats em produeixen una profunda desplaença: no dubte de les bondats nutricionals que se'ls atribueixen, però no m’agraden ni el sabor, ni l’olor, ni la textura, fins el punt que l'indici de la seua presència en algun plat --i ací tornaria a aproximar-me perillosament a l’odi, potser no tant a la fruita en si com a la moda de fer-la servir de forma indiscriminada: és realment necessari posar-li’n pràcticament a tot?-- sol ser motiu suficient per a que prescindisca de tastar-lo. Per a la meua sorpresa, faig una ullada a la xarxa i veig que no sóc, tampoc en açò, gens original, i que sovintegen al respecte opinions semblants a les meues, quan no directament molt més explícites, tant pel que fa als aspectes estrictament gastronòmics com --i d’això no en tenia molta informació-- a l’impacte ambiental i social que l’expansió del seu conreu, i en especial de l’omnipresent varietat Hass, la més consumida arreu del món, està tenint a moltes zones tropicals i subtropicals del planeta.

Imatge de la xarxa
El cas és que, en la mateixa mesura que em desagrada l’alvocat a l'hora de menjar-ne, m’encisa l’arbre que els produeix i el grup al qual pertany. Els alvocaters, estretament emparentats amb els nostres llorers, pertanyen al gènere Persea, un grup d'arbres i arbustos de fulla perenne que presenten a hores d'ara una distribució disjunta, amb un grup d'espècies pròpies de l'est i el sud-est asiàtic, i un altre que creix al continent americà, des de l'Amèrica Central --d'on procedeix P. americana, origen dels alvocaters cultivats-- fins a Xile. Segons sembla, però, el gènere es va originar fa uns seixanta milions d'anys a l'Àfrica Occidental, i va estar ben representat, com altres membres de la mateixa família, en els boscos de laurisilva que creixien en el sud d'Europa en el Miocè; de fet, i a hores d'ara, l'única espècie del gènere que creix de forma natural fora d'Àsia o Amèrica és el viñátigo o vinhático (P. indica), endèmic dels boscos macaronèsics de Canàries, Açores i Madeira. La major part dels representants del gènere, poc tolerants quant al fred i exigents pel que fa a la humitat, són propis també de formacions forestals ben conservades, com ara els boscos nebulosos d'Amèrica Central i del Sud, on diverses espècies --conegudes localment com aguacatillos-- constitueixen una font vital d'aliment per a molts ocells, com ara els quetzals. Algunes Persea són també apreciades com a ornamentals: a més del mateix alvocater, utilitzat sovint com a planta d'interior, altres membres del grup com ara P. borbonia, P. lingue. P. thunbergii o P. ichangensis es cultiven amb aquesta finalitat a diversos llocs del món.


Al remat, i a la vista dels amors i els odis que ens desperta l'alvocat, a casa vam arribar ja fa temps a un pacte: a qui li agrada, per exemple en l’amanida, se’l posa directament en els seus propis plats. Jo sóc pertinentment advertit de les receptes en les quals la seua presència resulta justificadament ineludible --no, tampoc no m'agrada el quacamole--, les quals evite consumir; i a més a més, me'n faig càrrec dels pinyols, dels quals sempre en sol haver algun a remulla esperant a germinar. Bé, dels pinyols i del que ve després, perquè ja en són uns quants, d'alvocaterets d'edats i varietats diverses, creixent en cossiols pel pati, amb l'única exigència de regar-los tant com cal i de protegir-los adequadament quan ve el fred. Mai arribaran, per això, a donar lloc als arbres imponents que he vist en els jardins d’amics que viuen en llocs de clima més apropiat, però les plantes en cossiol es presten a fer proves amb la poda per veure de donar-los un port atractiu sense que superen una mida raonable, i amb les seues vistoses fulles perennes queden d’allò més bé dins de casa quan arriba l’hivern. De tant en tant se n’acaba morint algun, però creixen ràpid i sempre n'hi ha un altre pinyol a punt i disposat a rellevar-lo. I tot i que sé que és poc probable que arribe mai a veure algun alvocat penjant de les seues branques, la veritat és que en aquest cas tampoc m'importa massa: segur que, si passara, no seria jo qui els tastaria. Com a molt, me n'encarregaria dels pinyols.




Comença oficialment la tardor amb un ull posat al cel --plou, amb ganes a estones, i sembla que seguirá fent-ho, amb DANA o sense ella, encara uns dies més-- i un altre a l’illa de la Palma i als efectes corprenedors de l’erupció que s’hi està esdevenint des de fa uns dies. No cal dir que lamente profundament el patiment dels afectats (costa imaginar el que deu sentir-se, en unes circumstàncies com aquestes) però no puc evitar sentir-me fascinat per les impressionants imatges del volcà que circulen, pràcticament en directe, pels mitjans i per les xarxes, i que m’han fet reviure l’impacte que em va causar, sent jo un xiquet, l’erupció –en blanc i negre, llavors-- del Teneguía. Tant de bo les imatges impressionants que ens està deixant aquests dies el nou volcà de Cumbre Vieja siguen prompte també només un record, i que els danys, pel demés inevitables, siguen fins llavors els menys possibles.

Torre de l'antiga església d'Urzelina (illa de São Jorge, Açores), l'única resta que va sobreviure --encastada parcialment en una colada basàltica que va sepultar la resta de l'edifici i la major part del poble--  a l'erupció volcànica que va tindre lloc el 1808. Veient les imatges de la Palma, ha estat inevitable recordar, també, aquell viatge. 




7 comentaris:

  1. Amor, odi o ni fu ni fa... a mi tampoc m'agraden els alvocats. Jo no en faig servir mai a la meva cuina, ni els compro, ni els faig servir a cap recepta, ni demano plats que en portin. Però si a casa d'algun amic o conegut me'n porten, no em fa res de menjar-me'l. No el trobo especialment bo, ni tampoc dolen, insípid sí, molt. No en gasto i per tant no tinc pinyols.

    Hauré de demanar als meus fills, que a casa seva si que en gasten, si em volen guardar alguns pinyols per a cultivar alvocaters... ni sabia l'aspecte que tenien i els he trobat ben bonics.

    I per cert que, davant la desgràcia dels volcans, crec que som molts que no podem evitar de meravellar-nos per l'espectacle. Espero que no provoqui tant de mal com sembla que van anunciant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a gustos colors, Carme... A casa agraden molt i no solen faltar, i a fe que els he provat amb tota la bona voluntat del món, però res. I quan els trobe insípids és quasi una sort, perquè quan se'n passen una mica --que com tothom sap és cinc minuts després d'estar en el seu punt-- el sabor em resulta desagradable. Almenys, hem arribat a un pacte raonable (la meua filla diu que no m'agraden perquè soc un "boomer"), però quan surts a menjar i veus les cartes d'alguns restaurants, fa fins i tot un poc de por... Quant a la planta, jo la trobe molt bonica, i a més ben fàcil d'aconseguir amb això de posar els pinyols a remulla; ben regada i protegida del fred, va d'allò més bé, ja em contaràs.

      Sap molt greu veure la gent que ho està perdent tot, però els volcans són un dels fenòmens que més m'han fascinat des de que era molt petit; encara dec tindre per algun lloc la revista "Blanco y Negro" (que curiosament tenia fotos en color) que vaig demanar als meus pares que em compraren per la imatge de portada de l'erupció del Teneguía. En tot cas, i com tu dius, tan de bo que el mal siga el menys possible... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
    2. I un altre record d'infantesa relacionat amb els volcans: "El diablo a las cuatro", d'Spencer Tracy i Frank Sinatra. Jo devia ser molt menudet quan la vaig vore, però quina manera de patir...

      Elimina
  2. Per lo llegit, podem fer una cuina per nosaltres, perquè tampoc m'agraden gens els alvocats. Tot i que he de dir que la planta no me desagrada.

    No hi podem fer res contra aquests fenomens de la natura. Som tan petits!.

    Aferradetes i bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben pensat, lluna: igual un llibre de receptes "lliures d'alvocats" (i fins i tot un restaurant temàtic) tindria el seu èxit, perquè crec que en som uns quants els qui no ho acabem de veure clar ;)

      Si que ho som, de petits, davant la força de la Natura, i hi ha pocs fenòmens que ens ho mostren tan bé com els volcans; davant d'ells estem totalment indefensos... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Pel que diuen... i he vist, a les Marines i Safor està començant una gran febra pel seu cultiu, amb un grandíssim consum d'aigua... Sempre cap a pitjor!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que és així, no solament a les Marines i la Safor, també a la Ribera, l'Horta o el Camp de Morvedre. Entenc que hi haja qui el veu com una alternativa a altres cultius actualment amb problemes (que caldria veure d'on venen, per cert, que tot no són les plagues que venen de fora), però com la cosa s'estenga veurem com queda. Ara, mesura les teues crítiques, que al president d'AVA no li agraden els "fariseos que difaman el aguacate, hablando del consumo de ingentes recursos hídricos y otros mensajes infernales que no suceden en nuestras zonas productoras". Per riure, si no fora per plorar... Salut i moltes gràcies!

      Elimina