Estan entre nosaltres (Relats d'estiu de la Carme. Juliol)

Refugi de l'Illa, Andorra. Fotografia de Xavier Pujol

Sobre el paper, el pla engegat pels dirigents del nostre planeta era tan senzill com efectiu. A grans trets, es tractava d’estacionar algunes de les nostres naus en inhòspits paratges muntanyencs de la Terra, i fer-les passar --cosa gens complicada, tenint en compte la insòlita predilecció dels terrícoles per les arquitectures extravagants i no necessàriament funcionals-- pel que s’anomena “refugis de muntanya”. Amb això, no solament podíem comptar amb una xarxa extensa i discreta de posts avançats d’observació; a més a més, en ser llavors visitades per un nombre molt limitat d’alpinistes, caminants i escaladors, les naus-refugi eren també idònies com a “centres d’abducció”. Avesats a aventurar-se durant dies (i sovint en solitari) per cims i viaranys, ningú trobava estrany no tindre notícies seues mentre dúiem a terme les nostres anàlisis, i atribuir al mal d’altura les eventuals llacunes de memòria derivades d’aquest procés --del qual, per cert, s’han arribar a dir moltes barbaritats totalment injustificades-- era també difícil de rebatre.

D’aquesta forma, i durant molt de temps, vam anar recollint una informació vital per a afrontar amb garanties la conquesta del vostre planeta i el complet sotmetiment de la raça humana, el qual s’hauria esdevingut finalment sense cap dubte de no haver-se produït un fenomen totalment inesperat que va trasbalsar els nostres plans. A poc a poc, el grup minoritari i específic de persones que fins llavors visitava assíduament els paratges on hi ha instal·lades les nostres naus, va anar sent substituït per un altre tipus de gent molt diferent, visiblement gregària, superficial i sorollosa, l’únic interès aparent de la qual era plasmar la seua pròpia imatge i compartir-la amb altres elements amb gustos i inclinacions similars. Sobretot en certes dates, autèntiques multituds uniformades amb estrafolàries robes multicolors van començar a aplegar-se fins a les nostres instal·lacions estratègiques, a les què s’hi referien sovint, ignorem per quina causa, com “l’últim racó secret a la muntanya” o “un refugi desconegut i encisador”.

Ben aviat, el nostre elaborat sistema de vigilància, abducció i anàlisis va quedar anul·lat per simple incapacitat material d’atendre una afluència tan aclaparadora, alhora que ens vam veure obligats, per evitar posar-nos en evidència, a adaptar-nos a les noves demandes de la multitud que ara ens visitava: després d’anys de servir a muntanyencs bregats sopars a base d’espaguetis i pollastre, hem passat a oferir experiències gastronòmiques on no falta l’alvocat, el salmó fumat i les cerveses artesanes. Així és que, ara com ara, la invasió de la Terra, que d’acord amb el nostre magnífic pla havia de ser imminent i incontenible, ha quedat pel moment en suspens fins que els nostres dirigents avaluen la situació i n’adopten la decisió que consideren més escaient. Això si, mentre s’hi decideixen, estem guanyant uns bons diners, la majoria de ressenyes que rebem són favorables i el nostre posicionament en xarxes és sense dubte immillorable...

La meua aportació als relats d’estiu de la Carme, que ja avançava en el seu magnífic relat que alguna cosa no estava del tot clara amb això dels refugis de muntanya... Jo, sense descartar tampoc els fenòmens quàntics, m’incline més aïnes per les invasions: ves a saber si gràcies als influencers pixavins no ens n’hem estalviat una de molt pitjor... o no.