Sagrat

A hores d’ara pot semblar poc més que un covatxol, una cavitat relativament petita d’accés embosquinat i sense cap tret aparent que la singularitze. Però per als antics habitants d’aquestes terres, la que ara coneixem com a Cova de la Pastora per trobar-se als terrenys del mas del mateix nom va ser, durant mil·lennis, un lloc sagrat. Primer, sobretot a finals del Neolític i el Calcolític però allargant-se fins a l’Edat del Bronze, com a lloc d’enterrament: les excavacions dutes a terme a mitjans del segle XX, reinterpretades recentment amb nous estudis, van exhumar les restes d'almenys cinquanta-nou individus --homes, dones i xiquets-- els ossos dels quals, en la majoria dels casos prèviament descarnats, havien estat acuradament dipositats junt amb aixovars funeraris formats per puntes de fletxa, elements d’adornament i, sobretot, ídols sobre os, entre ells els característics ídols oculats que, segons estudis recents, s’haurien expandit a gran part de la Península Ibèrica a partir del seu origen precisament a aquesta zona. La cova, però, va conservar el seu caràcter  religiós molt després de deixar de ser utilitzada amb finalitats funeràries, com demostren les troballes de materials --ceràmica i objectes metàl·lics com anells de bronze-- interpretats com a ofrenes i que arriben almenys fins a l’època Ibèrica, al segle IV aC, i encara pot ser que fora usada amb idèntica finalitat en època romana; cinc mil anys, poc dalt o baix, fent d’espai simbòlic i ritual no està gens malament per a una petita i aparentment insubstancial coveta.

Tot i tenir-la ben a ma, i a diferència d’altres jaciments de la rodalia alcoiana que formen part de la meua “arqueologia sentimental”, mai no havia estat a la Cova de la Pastora. La sensació de que, almenys fins a l’adveniment dels GPS, no era un lloc fàcil de trobar, com també la sensació que no devia quedar a l’espai físic del jaciment molta cosa a veure (la major part dels materials recuperats a les excavacions, entre ells fins a cinc cranis trepanats, estan dipositats al Museu de Prehistòria de València) havien fet que fins ara no haguera trobat el moment propici per a posar-hi remei. El cas és que, amb el propòsit enunciat d’anar recuperant a poc a poc l’hàbit de caminar, però assumint també que mentre no puga donar per acabada la meua particular edat de pedra no estic com per a pujar (i baixar) moltes muntanyes, el recorregut --curt i senzill-- que porta fins la cavitat es va presentar com una bona alternativa, amb la possibilitat a més a més de completar-la amb altres punts d’interès a la rodalia de la serra que a hores d’ara anomenem "dels Plans", nom que em fa l’efecte que no fa molt que se li aplica i del què potser diré en altre moment alguna cosa: els masos i les restes de la Colònia Agrícola que s’hi va implantar l’any 1908 --un altre assumpte que mereix comentari i que em deixe pendent--, l’entranyable llogaret de la Sarga i, encara que des de fora en aquesta ocasió, les extraordinàries pintures rupestres del Barranc de la Cova Foradada, parcialment contemporànies, per cert, de les restes trobades a la de la Pastora.

Pel que he anat llegint, l’aspecte actual de la cova ha de ser ben diferent al que mostrava quan va ser descoberta per Vicente J. Pascual Pérez l’any 1934 en la finca familiar de la Pastora. Buida a hores d’ara dels sediments que la reblien quasi per complet --a penes hi havia llavors un metre d’alçària entre terra i sostre-- i dels què van anar recuperant-se els materials arqueològics, l’accés a l’única sala de què consta la cavitat no presenta actualment cap dificultat; a prop de la boca, coscolles, carrasques i pins van cobrint els muntons d’enderrocs procedents de les excavacions dels quals, per cert, encara s’han pogut recuperar, gràcies a les recents investigacions i a una prospecció més acurada, moltes restes d’interès que havien estat ignorades en les primeres campanyes. Pel demés, i com s’ha dit abans, res no faria pensar al visitant que ignore la història de la cova que es troba en presència d’un enclavament que, al llarg dels segles i per a tanta gent, va tindre una significació tan profunda com difícil de copsar, a hores d’ara, en tot el seu abast. Nosaltres ens limitàrem a esmorzar-hi, però d’alguna forma vam tindre també la sensació d’haver complit un deute pendent des de feia massa temps; a prop, entre les pedres, desenes de narcisos començaven a florir.