Refugi de l'Illa, Andorra. Fotografia de Xavier Pujol |
Sobre el paper, el pla engegat pels dirigents del nostre planeta era tan senzill com efectiu. A grans trets, es tractava d’estacionar algunes de les nostres naus en inhòspits paratges muntanyencs de la Terra, i fer-les passar --cosa gens complicada, tenint en compte la insòlita predilecció dels terrícoles per les arquitectures extravagants i no necessàriament funcionals-- pel que s’anomena “refugis de muntanya”. Amb això, no solament podíem comptar amb una xarxa extensa i discreta de posts avançats d’observació; a més a més, en ser llavors visitades per un nombre molt limitat d’alpinistes, caminants i escaladors, les naus-refugi eren també idònies com a “centres d’abducció”. Avesats a aventurar-se durant dies (i sovint en solitari) per cims i viaranys, ningú trobava estrany no tindre notícies seues mentre dúiem a terme les nostres anàlisis, i atribuir al mal d’altura les eventuals llacunes de memòria derivades d’aquest procés --del qual, per cert, s’han arribar a dir moltes barbaritats totalment injustificades-- era també difícil de rebatre.
Ben aviat, el nostre elaborat sistema de vigilància, abducció i anàlisis va quedar anul·lat per simple incapacitat material d’atendre una afluència tan aclaparadora, alhora que ens vam veure obligats, per evitar posar-nos en evidència, a adaptar-nos a les noves demandes de la multitud que ara ens visitava: després d’anys de servir a muntanyencs bregats sopars a base d’espaguetis i pollastre, hem passat a oferir experiències gastronòmiques on no falta l’alvocat, el salmó fumat i les cerveses artesanes. Així és que, ara com ara, la invasió de la Terra, que d’acord amb el nostre magnífic pla havia de ser imminent i incontenible, ha quedat pel moment en suspens fins que els nostres dirigents avaluen la situació i n’adopten la decisió que consideren més escaient. Això si, mentre s’hi decideixen, estem guanyant uns bons diners, la majoria de ressenyes que rebem són favorables i el nostre posicionament en xarxes és sense dubte immillorable...
Divertidíssim, si senyor!
ResponEliminaFa massa temps que no puc acostar-me a la muntanya. És la invasió d'instagrammers i demés fauna tan escandalosa com a València?
Moltes gràcies 😊 A veure, m’he pres inevitablement alguna llicència, però em tem que almenys en alguns casos la realitat se li assembla molt... Llegia fa poc la notícia dels vuitanta-tres morts en la muntanya a Itàlia només durant el mes de juliol; si amb aquestes xifres --i amb el que amaguen: hi ha casos realment impressionants per imprudència i falta de preparació-- no s’accepta la necessitat d’una reflexió, no sé què caldrà que passe. Jo seguisc fent muntanya, però hi ha llocs als què, si més no en certs moments i èpoques, he renunciat ja completament; per sort, encara en queden altres –molts—en els què la soledat i el silenci són encara bons companys... tot i que t’arrisques a ser abduït 😉 Salut i una abraçada!
EliminaMolt divertit. M'ho he passat molt bé llegint el teu conte. Ni els extraterrestres invasors no poden amb la gentada que s'acumula avui en dia per la muntanya i pels refugis
ResponEliminaNo sé quines intencions portaven aquests invasors, però dubto que fossin pitjors que les intencions dels que manen per aquest pobre planeta nostre. Potser hi hauríem guanyat.
Moltes gràcies per participar i m'alegro molt que ho hagis fet.
Una abraçada, Pep!
Moltes gràcies a tu, Carme 😊 Em va agradar molt el teu conte, i més encara per haver triat l’Illa com a escenari: la primera caminada un poc seriosa que vaig fer després que m’operaren va ser precisament Vall del Madriu amunt cap al refugi, així que ara li tinc a l’indret --bellíssim, en tot cas--- una especial estima 😉
EliminaAmb tota seguretat, les intencions dels invasors no serien precisament amistoses, però se’ls ha de reconèixer la seua capacitat per adaptar-se a les circumstàncies: entre els tradicionals espaguetis de refugi i els menús que pots trobar-te ara en alguns llocs i que no desmereixen gens --tampoc en el preu, tot s’ha de dir-- dels d’un restaurant de cert nivell, ha d’haver un punt mitjà. A veure si l’assolim i, de pas, podem evitar totes dues invasions... Salut i una abraçada!
Boníssim!
ResponEliminaUn relat molt divertit, molt ben trobat... i molt ben demostrat amb aquestes fotografies que, sense cap mena de dubte, ens mostren naus extraterrestres. Què poden ser si no?
Un gran aplaudiment!
Moltes gràcies, Mac! De l’origen extraterrestre de molts refugis fa temps que tinc pocs dubtes, i l’aspecte (l’actitud) d’alguns guardes, siga dit amb tot el carinyo, venen des del meu punt de vista a confirmar-ho 😉 Salut i una abraçada!
EliminaHe, he, he!..."Si no pots amb el teu enemic, uneix-t'hi".
ResponEliminaMolt ben trobat!
Aferradetes, Pep.
Alguna cosa havien de fer mentre esperen ordres, Paula: emprenedors, se’n diuen ara. I al remat, una volta tens les instal·lacions, també era una llàstima no aprofitar-les 😉 A veure què decideixen els caps, però em fa l'efecte que tindrem refugis-nau per a una bona temporada... Moltes gràcies i una abraçada!
EliminaOh, what Carme has stirred up in our grey cells! ;-)
ResponEliminaGreat read, Pep. Gràcies!
EliminaMoltíssimes gràcies, Sean :) Ja coneixes bé l'efecte estimulant de les propostes de Carme: impossible resistir-se, impossible restar indiferent ;) Salut i una abraçada!