En verd propi

Malgrat el seu interès innegable pels valors naturals, patrimonials i paisatgístics que alberga, les meues visites a la banda de ponent del Carrascar de la Font Roja són molt menys habituals que les que faig per altres zones d’una serra --ho podeu veure ací mateix-- que recórrec amb freqüència. Per això ens va semblar que una caminada per aquest territori de masos, barrancs i pinedes, pel què feia temps que no ens hi deixàvem caure, era una bona opció per tal de reprendre, després de l'habitual pausa estival, les nostres eixides setmanals a les muntanyes que ens queden més a la mà. Amb l’objectiu afegit, a més a més, d’acostar-nos fins a la rodalia del Menejador, on gràcies a l’esforç de molta gent es va aconseguir que l’incendi de juliol passat, originat segons sembla per una imprudència criminal, no tinguera conseqüències molt pitjors: havent pogut preservar el bosc esponerós de l’ombria, autèntica joia del parc natural, el pas del foc és ben evident en les bosquines i els matolls de la part alta de la serra, per bé que, tal i com avançaven les primeres valoracions, els senyals d’una recuperació encara incipient comencen a ser també clarament visibles. Verd que resisteix, doncs, i també verd que renaix, que no deixa de ser una altra forma de resistència; de fet, pot ser l'única que realment tinga sentit.

No va estar l'única raó, però he de dir que almenys una part del meu “furor viatger” d'aquest últim estiu guarda relació amb les proves mèdiques que em vaig fer poc temps abans, i que ja apuntaven a un resultat que s'acaba de confirmar amb les últimes anàlisis: poc més de dos anys després de l'operació, el càncer sembla haver tornat --recidiva, en diuen-- encara que sembla que és incipient i per tant i en teoria més fàcil d’abordar amb garanties. Ara toquen noves proves per veure quins seran els següents passos d’un procés que és evident que m’hauria estimat més no haver de (re)viure, però en el què em sé acompanyat i en bones mans i que en qualsevol cas faré per encarar, com he tractat de fer fins ara, amb calma i ànim: allò viscut viscut està, el que va davant va davant, i darrere de l'u ja vindrà el dos. I a la pròxima vos contaré coses de Noruega...