Kibo

Kibo és un dels tres cons volcànics --el Shira i el Mawenzi són els altres dos-- que, en realitat, formen el Kilimanjaro. Kibo és el més conegut, i també on es troba el pic més alt d'Àfrica, amb 5.895 m d'altitud, anomenat ara Uhuru (que en swahili vol dir "llibertat"), per commemorar la independència de Tanzània. Ho dic, açò, perquè divendres passat vam estar a Xàbia, parlant-ne: els companys del Centre Excursionista d'allí, que celebra que fa trenta cinc anys, ens va convidar a mostrar les fotos i el vídeo que vam enregistrar quan hi vam anar a aquella muntanya mítica, allà per l'estiu del 2006. Aprofitant la invitació, molts dels amics que vam participar en aquella experiència hem tornat a ajuntar-nos --alguns feia temps que no ens veiem-- per recordar uns dies que cap de nosaltres oblidarem. I dels quals (dies i amics), amb més temps i calma, m'agradarà també deixar escrita alguna cosa ací, a banda d'aquestes fotos que vaig retrobar per a l'ocasió i que no m'he pogut resistir a posar ara.

Però em tem que no podrà ser tampoc en els pròxims dies, que parle del Kilimanjaro: la setmana que ve aniré embolicat en un Simposi que, sota l'imaginatiu nom de "El Rumbo del Arca 2.0", s'ha proposat reflexionar sobre la conservació de la biodiversitat. En principi, la proposta és atractiva, ja que l'objectiu de la trobada --que va dirigida a professionals de la conversació i que em tindrà fins divendres per terres de la Marina Baixa-- se centra en "evitar culpar únicament a la societat ("els altres") per les fallades del conservacionisme, per tal d'analitzar a fons els supòsits, principis, mètodes, incentius i estructures organitzatives de la nostra professió a fi d'identificar aquells que s'han de transformar substancialment si volem oferir respostes efectives a la Sisena Extinció".

El problema: haver de compaginar-ho amb la faena, la qual cosa m'ha obligat a dedicar la major part del cap de setmana a avançar alguns documents inajornables, i m'obligarà també a anar un poc de cap i amunt i avall fins el divendres proper. I un altre: ara mateix, se'm fa difícil preveure si disposaré de temps, fins llavors, per poder deixar dita alguna cosa en aquestes planes, que bé que m'agradaria. Així que, pel moment i per si no, demane disculpes de bestreta, i espere veure-vos prompte de nou per ací. Ja vos contaré. I que tingueu, en tot cas, una bona setmana!

Una pedra més

Poseu que hi ha una finca –privada— situada a tocar del parc natural de la serra Mariola, en el límit entre el bosc i les terres cultivades. La neu i el vent han afectat la vegetació, molt densa i poc madura, de pins relativament joves i brolles i matollars nascuts sobre els bancals abandonats. La zona ha esdevingut, per això, un punt especialment delicat, perquè a l’acumulació incontrolada de ramulla s’hi afegeix la proximitat a zones agrícoles, la facilitat d'accés i la seua situació a la part baixa de la gran massa forestal que sobreviu encara a les ombries de la muntanya. Poseu que un grup de voluntaris es plantegen la necessitat de fer-hi alguna actuació que, si més no, contribuisca a millorar aquesta situació i a disminuir el risc que, en temporades menys propícies, el foc s’inicie o s’estenga amb major rapidesa per aquest punt. I poseu, finalment, que uns i altres –propietaris i voluntaris— s'hi posen d'acord i mobilitzen no solament a altres grups per tal que facen una mà en aquesta acció, sinó també a les administracions (local i autonòmica) perquè posen els seus mitjans i col·laboren en la intervenció. Poseu-ho tot junt, i tindreu un exemple bastant ajustat del què és, i representa, la custòdia del territori, de la què ja he parlat en diverses ocasions en aquest blog.

Dissabte passat vam estar fent custòdia del territori a Bocairent. La jornada la van organitzar Avinença –com a xarxa valenciana d’associacions i entitats de custòdia— i els amics i amigues de Mariola Verda, que són una d’aquestes entitats preocupades per la conservació del patrimoni natural valencià. Hi van col·laborar la Creu Roja de Banyeres, l’Ajuntament de Bocairent i la pròpia Conselleria de Medi Ambient. I, evidentment, la propietat de la finca sobre la què es va actuar. Un centenar de persones –moltes d’elles, membres d’altres associacions que formen part de la xarxa i que, com els voluntaris de Friends of Avinença, s’hi van voler sumar a la iniciativa— vam estar ajudant a eliminar el brancam acumulat en aquesta zona, junt al Mas de Terrers i als peus de la Serra Mariola, en la que les espècies típiques de la màquia i el bosc mediterrani comencen poc a poc a fer-se presents. Per la vesprada, una visita guiada al casc antic de Bocairent i a les Covetes del Moros per a tots els participants, va completar una jornada magnífica.

I, al remat, per què? És cert que, des del punt de vista pràctic, una acció com aquesta, limitada a un lloc i un moment molt concret, no passa de ser un simple granet d’arena. Calen molts més recursos per tal de poder dissenyar i executar actuacions racionals (i cal insistir en això: dissortadament, amb això de les neteges, segueixen fent-se massa barbaritats a les nostres serres) que reduisquen el risc d’incendis en àrees crítiques, amb criteris ecològics i sense posar en perill la conservació del sòl i de les espècies de flora i fauna que hi viuen. Però la possibitat que la pròpia societat civil –entitats i propietaris— s’organitze per a actuar, i que les administracions públiques hi presten el seu suport actiu i la seua col·laboració, representa una via d’actuació que no hauriem de rebutjar: a molts altres països del món ho saben, i han fet de la custòdia del territori una eina imprescindible per a la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, i per a la implicació social en aquesta conservació. La nostra capacitat, com a ciutadans i ciutadanes, és molt major de la que sovint assumim, i la custòdia del territori una de les vies de què disposem per tal d’exercir una responsabilitat directa i compartida en la preservació d’un patrimoni comú. I és tanta la faena que queda per fer, tan gran la paret que volem bastir, que tota pedra hauria de ser, ara i sempre, benvinguda...

Elemental

Saps que no hauries de fer-ho, que acabaràs perdent, que no estàs en l’edat i tot això i allò. Però acabes rendint-te, una vegada i altra, al seu caràcter indòmit, esquerp i un punt imprevisible, a les seues formes joves, rotundes i altives; oblides els camins coneguts, els laments i les confidències, assumeixes el risc i et deixes portar, reviscolant passions que creies oblidades... Tornes a la Serrella, deixant arrere altres muntanyes que també estimes –com un costum amable, com un costum pacífic— i t'enfiles paisatge amunt perquè de vegades necessites, sobretot, sentir.

Ahir, a una temperatura més pròpia de l'abril que del gener, sota un sol radiant i amb el regal imprevist de la boira dibuixant-li a la fondalada una costa imaginària, Serrella va tornar a ser tan generosa com sempre. I, com sempre, la seua llum va assaciar, ni que fóra per un moment, aquesta brusca, salvatge, amarga enyorança de la terra...

 

 

Catorze

Catorze anys, ja... Catorze anys, i tota una vida per davant per seguir aprenent a conéixer-te, com a filla, com a dona, com a persona: jo encara estic, també, en el camí. Felicitats, Júlia; tu eres el regal...

Un èxit col·lectiu

És la gran virtut, el tret distintiu, el segell que identifica i singularitza l’estil d’aquest Barça. Els èxits i els reconeixements individuals són importants, indubtablement merescuts. Però tothom sap que sense tot el treball col·lectiu que hi ha darrere, sense el suport i la solidaritat de tot l’equip i, si m’ho permeteu, de tots aquells que duem al cor el blau i el grana i els sentim com a propis, res de tot açò estaria passant. Ben diferent del que succeeix amb altres equips, on allò que prima, més o menys dissimuladament, és la glorificació del personalisme, les enveges entre companys, l'egoisme i la impertinència...

Per tot això, no tenim més remei que rendir-nos, una vegada més, a l’evidència, i felicitar a qui de nou té, ara mateix, la sort i la responsabilitat de passejar el sentiment barcelonista, i els valors que l'identifiquen, per tot el món. I dir, amb orgull gens dissimulat, amb l’emoció que pertoca: Piqué, eres gran! Ens alegrem molt, molta sort amb Shakira, tots els barcelonistes –o una part important d’ells— estem amb tu. Per al que faça falta, de fet.