A falta de temps i de cap per escriure alguna cosa de trellat sobre una setmana que ha donat bastant de si, havia pensat hui en una d'aquelles entrades lleugeretes de divendres; potser alguna cosa sense moltes pretensions sobre orquídies, que sempre donen bastant de si i a més queden d'allò més vistós fins i tot en mans de fotògrafs tan maldestres com jo mateix. Però vet ací que, abans de començar, he comés la terrible errada de fer una ullada a la premsa. I a més d'un emprenyament considerable, el que m'ha vingut al cap és una fal·làcia sobre la qual recorde haver llegit alguna cosa fa ja temps, i que els anglesos anomenen red herring ("areng roig"): una maniobra de distracció que, en essència i en poques paraules, consisteix en introduir, en una discussió sobre un tema qualsevol, un argument aparentment rellevant però realment insubstancial per al debat, amb l'objectiu final d'aconseguir que aquest debat acabe diluït, emmascarat o abandonat. I així, mentre els nostres arengs rojos particulars (els de tota la vida, i els que se les donen de nous) segueixen veient de distreure'ns amb els seus jocs de noms i banderes, uns altres --des de Montoro al Tribunal Constitucional-- van fent camí en allò que realment els importa. Vull creure, però, que també en això les coses van canviant, i que per més maniobres de distracció i cortines de fum que ens vulguen posar davant, aquesta volta no caurem en el parany d'oblidar el debat essencial: el preu que els valencians hem pagat, paguem i pagarem per seguir ofrenant glòries. I els arengs --rojos o blaus, nous o de tota la vida--, allà on han d'estar: enllaunats, o conservats per fumatge.
Si, al final deixe les orquídies (una abellera groga vista l'altre dia al costat de casa), encara que siga només en efígie: era això, o un peixet roig. O pitjor encara, la cara de Montoro... Bon cap de setmana!
