La pista dels caquiers

Aquests dies, com solc fer cada any en dates com aquestes, m'he acostat a veure com els senta la tardor als caquiers bords que creixen vora el riu d’Alcoi a la preciosa vall de  Perputxent. I em tem que també enguany hauré de deixar sense resposta moltes de les qüestions que em plantegen aquests arbres d’ençà que vaig saber de la seua presència a aquesta zona, procedents --i aquesta és una de les poques certeses que tinc respecte a aquest assumpte-- d’algun cultiu antic. Perquè posats a dubtar, dubte fins i tot sobre quina és l’espècie a la qual atribuir-los, ja que tot i estar generalment acceptat que es tracta d’exemplars d’allò que els botànics denominen Diospyros lotus (una espècie de pròpia de l’Àsia sud-occidental i l’est d’Europa considerada sovint com una de les plantes cultivades més antigues), hi ha trets com ara la grandària i el color dels fruits que fan pensar més aviat en l’espècie americana anomenada Diospyros virginiana, rarament cultivada a Europa malgrat haver estat introduïda a Anglaterra al segle XVII però extensament utilitzada, com l’anterior, com a portaempelt: els caquiers més extensament cultivats a hores d'ara, els quals pertanyen a l'espècie Diospyros kaki i es caracteritzen pels seus caquis grans i d'un viu color taronja o rogenc, procedeixen quasi sempre de peus femella que no requereixen ser pol·linitzats per a fer fruit (és a dir, són partenocàrpiques) i que s'empelten sobre peus de les espècies esmentades. De fet, aquest paper com a portaempelt podria ser, sense perjudici de l’espècie de la qual es tracte finalment, l’origen més probable d’aquesta població que va escampant-se per les proximitats del riu i a la qual s’atribueix a hores d’ara un caràcter invasor. Com passa amb moltes altres espècies conreades que s’empelten sobre patrons silvestres, l’abandonament del cultiu fa que aquests últims prosperen fins acabar emmascarant i substituint les primeres, amb les quals fins i tot hi ha voltes --també en el cas d'aquest gènere-- que poden produir híbrids amb característiques intermèdies. 

De dalt a baix, fruits de la població de Diospyros naturalitzada a Perputxent entre Beniarrés i l'Orxa, amb 3-4 cm de diàmetre i color carabassa quan maduren; els del D. lotus típic tenen un color més fosc, fins i tot tirant a negre, i rarament superen els 2,5 cm de grandària; aspecte dels arbres que creixen a la zona, amb les seues fulles típicament pèndules que els donen un aspecte característic; caquis tallats per mostrar l'interior i les llavors; i un exemplar de caquier  presumptament híbrid (els fruits, molt més grans, recorden als caquis conreats) fotografiat l'any passat al Barranc de l'Encantada, a Planes, amb les xennes de cap negret fent-se'n un fart. 

Però també podria ser, i no puc descartar-ho pel moment a falta de més dades, que allò que s’hi va cultivar en el seu dia a aquestes terres riberenques foren directament els mateixos caquiers de fruits petits que trobem ara --ja siguen lotus, virginiana o fins i tot alguna forma híbrida entre elles--  perquè tot i produir com ja s'ha dit caquis més menuts i fortament astringents si es consumeixen en fresc, de totes dues espècies hi ha constància de cultiu pels seus fruits, també a terres valencianes. Ara pràcticament no es fan servir ni apareixen als diccionaris, però noms com guaiaver o guaiacaner --tots dos d’origen inequívocament americà, originats per analogia amb espècies d’aquella procedència i, en el segon cas, utilitzat ja a finals del segle XVIII per referir-se en castellà al caquier bord-- s’aplicaven molt probablement a aquests arbres per diferenciar-los del veritable caquier. Ja veieu, doncs, que els meus dubtes persisteixen, i que caldrà seguir-li encara la pista al caquiers per veure de donar resposta a aquestes qüestions certament poc rellevants però que tant m'encurioseixen. I per cert, ja veieu a les imatges que, com era d'esperar tal i com va la temporada, la tardor, als caquiers, no els senta ara mateix de cap manera. Veurem al mes que ve, o potser a l'altre. 

Fruits encara verds dels caquiers, que conviuen amb altres peus on els fruits estan totalment madurs i fins i tot caiguts a terra. Tot i ser bastant més grans, tenen un aire als llidons, la qual cosa justificaria que en castellà es conega també a aquests arbres com "lodoñeros".

A més a més d'allò del nom dels guaiavers, guaiacaners i altres variants similars --alguna de les quals sembla viva encara a la Vall de Perputxent-- que he trobat recollides a la tesi de Joan Giner Monfort sobre la parla de la Safor, em va resultar molt curiós saber d'aquella referència del segle XVIII a la que m'hi referia més amunt, i que té a veure amb l'"hort botànic" del Palau que l'Arquebisbat de València tenia a Puçol, posat en marxa, segons Cavanilles, per l'Arquebisbe Andrés Mayoral però impulsat sobretot --com a jardí d'aclimatació-- pel seu successor Francisco Fabián, i on es van mantenir i aclimatar moltes plantes procedents d'ultramar. Doncs bé, el 1784, Manuel Peris, que feia de jardiner i conservador del Jardí de Puçol, va remetre a Casimiro Gómez Ortega, catedràtic del  Real Jardín Botánico de Madrid, unes mostres "del árbol de Pusol que tenemos con el nombre de huaiaco, no podemos saber que especie del sea", i que Gómez Ortega va identificar a volta de correu com a Diospyros lotus o "guajacana"; si fins i tot un jardiner experimentat com Peris el desconeixia, no devia ser llavors un arbre gens habitual. Quant a Diospyros kaki, l'espècie no va arribar a Europa fins el 1869 (i amb ella, molt probablement, el mateix nom de caqui).

A més de pels seus fruits comestibles, el gènere Diospyros és conegut per la qualitat de la seua fusta, amb espècies com ara el banús que en formen també part. La de Diospyros mespiliformis, freqüent a l'Àfrica subsahariana --aquest exemplar és de Botswana-- és molt apreciada per a la construcció de canoes al Delta de l'Okavango, on també es consumeixen els seus fruits.

Camins, encara

Ja m`ha passat altres vegades, i quasi sempre amb algun indret que em queda ben a prop i que m’aprecie especialment. Aquesta volta ha estat amb l’alcoiana ermita de Sant Antoni, un lloc al qual dec haver anat dotzenes de vegades i d'on guarde moltíssims records des de ben xicotet: arran de l’entrada que vaig escriure sobre el camí vell entre Alcoi a Xixona, buscava l'altre dia al meu ordinador alguna imatge digital de Sant Antoni, amb el sorprenent resultat de que no en vaig trobar cap. Coses, estic convençut, de la coneguda tendència, de la qual ja he deixat ací mateix algun altre testimoni, que ens duu sovint a no prestar l’atenció que mereix a allò que ens resulta més proper i familiar. L'avantatge en aquests casos és que la proximitat, a banda de ser probablement una de les causes principals de que això passe, facilita també posar-li remei, així que fa uns dies ens vam acostar cap a l’ermita a la què, aquesta volta sí, vam dedicar una estona suficient per tal d'atendre tant els seus propis i innegables mèrits com els del lloc, tan bonic com avinent, al qual va ser bastida fa més de sis segles.

Oportunament reparada la llacuna documental, semblava bon moment per apamar el traçat del camí per aquesta zona, en la qual l’antic trajecte, després de superar la notable pujada des d’Alcoi i de passar vora l’ermita, que també va ser hostal des del segle XV, es dividia en dos ramals: el ja esmentat que portava, travessant la Carrasqueta, fins a Xixona i Alacant, i un altre que girava cap a ponent en direcció a Ibi, Castalla i Villena. D’aquest darrer, que va ser també camí públic i cabdal, vam poder constatar que pràcticament no queda, a hores d’ara, cap tram que es puga transitar. També té el pas barrat un tros del traçat primitiu del de Xixona que coincideix a més a més amb l’assegador de la Canyada del Port; almenys, en aquest cas, hi ha un trajecte obert alternatiu, a diferència del que passa amb altres vies pecuàries de la zona aparentment tallades sense cap contemplació, la qual cosa ja s’ha fet saber a l’administració competent per a que adopte les mesures oportunes: en aquest cas, amb la llei a la mà i si no passa res estrany, no ha de ser molt difícil instar als propietaris a restablir el trànsit lliure; però pel que fa als “camins vells”, i a falta d’un inventari municipal de camins públics, la cosa serà molt més complicada. I creieu-me si vos dic que ja em sap greu no haver pogut fer més, per aquestes qüestions, en aquells temps en què tenia un poc més de marge per a fer-ho. O si més no, jo m’ho pensava.

 

A mode de dietari, i encara que siga només per deixar-ne constància també ací: amb el temps que fa que no plou per aquestes serres i la calor de les últimes setmanes, estàvem ja pràcticament resignats a donar per perduda la temporada de l'esclata-sang. Així que l’imprevist i un poc sorprenent culet de cistella que ha caigut aquest cap de setmana ens ha sabut a glòria, i menjar-nos-els, encara més. Potser que, si tenim un poc de sort, no siguen els últims d'enguany, però el que va davant va davant...

Espere

"... Car tot assaig se causa d’esperar", diu un vers d’Ausiàs Marc. I en efecte: tot assaig humà, qualsevol intent que l’home pugui emprendre --"assaig", ací, equival a temptativa--, s’origina o «es causa», sempre, en una forma concreta d’esperar. Sota els mòbils clars de cada acció, de la més insignificant i de la més sublim de les accions, s’amaga un gra d’esperança, que les permet i les anima. Obrem perquè "esperem": perquè esperem aconseguir tal o tal altra cosa amb el nostre gest, amb el moviment que iniciem. (...) Confiem que "allò que desitgem" es realitzarà, i per això provem de realitzar-ho. "Allò que desitgem" serà gros o petit, decisiu o mediocre, brillant o apagat: tant se val. Ara: sense la confiança de poder-ho realitzar, no ho intentaríem, no ho assajaríem. Si no hi ha esperança --esperança de reeixir-hi--, ¿quin sentit tindria començar i insistir? El desistiment, la paràlisi, les conviccions passives ens impedirien de fer res... L’observació del vell Ausiàs, com podem veure, tradueix una obvietat aclaparadora. És una evidència trivial. Ho és tant, que fins i tot peco d’ingenu en exhumar-la.

Joan Fuster,  pròleg a "Causar-se d'esperar" 

. 

Que ploga, per exemple, i que refresque, i que arribe per fi una tardor digna de tal nom. I també que s'aclarisquen els canvis que, segons tots els senyals, estan a punt d'haver allà on treballe i en base als quals hauré prendre algunes decisions. I que arribe el moment, d'ací unes setmanes, de poder tornar al Marroc, i un poc abans d'això de fer-me les proves programades, i que els resultats isquen com cal... Tot això, i encara més, espere ara mateix, i ho faig amb la doble accepció d'aquell que es queda en un lloc o difereix una acció fins a l'arribada d'algú o d'alguna cosa, però que alhora té la confiança (es podria dir l'esperança, però com deia també Fuster potser la paraula quede, per solemne, un poc fora de lloc) en que allò que desitja serà realitat. I bé, quant a que ploga o refresque, no és molt el que puc fer; però de la resta, almenys en el que està a les meues mans, per provar-ho (per assajar-ho, vaja) que no quede.

Ganes de pluja, i no només pels bolets: no és ni de bon tros la volta que més buit he vist el pantà de Beniarrés (les dades oficials diuen que ara mateix, després d'haver desembassat aquest estiu per l'avís de DANA, està al 44,44 % de capacitat, que no està gens malament: a l'agost del 2016 estava al 7,8 %) però la falta d'aigua comença a notar-se ja de forma manifesta a fonts, barrancs --només baixa un filet per l'Encantada-- i a la mateixa vegetació. A veure si es compleixen els pronòstics i açò comença a millorar... Per cert, i ara que ve al cas: segons el lloc on mireu, trobareu que l'embassament va ser construït el 1958 o el 1971, la qual cosa obeeix en realitat a les dues fases en què ver ser bastit: a partir d'un avantprojecte redactat el 1925 i readaptat després de dur a terme diversos estudis, les obres van començar el 1945 fins culminar com ja s'ha dit el 1958, amb la presa ja completada i funcional, però a falta dels sobreeixidors i la culminació del dic; més avall podeu veure una imatge de l'estat del pantà en aquell moment. La segona fase de l'obra va ser adjudicada el 1964 --amb polèmica, als pobles afectats, per les expropiacions de terres-- i finalitzada el 1971, i li va donar el seu aspecte actual, incloent-hi la carretera que hi discorre per damunt i que uneix els pobles de Beniarrés i Planes. I encara una última cosa: cap al 20 de desembre d'aquell any de 2016 al que m'he referit abans, el pantà va passar només en 24 hores d'un 17 % a un 79 % de la seua capacitat. Feu-vos compte de tota l'aigua que va caure...

Dalt, l'embassament el 1963, del llibre "La primera Confederación Hidrográfica del Júcar (1934-1942)", abans que es començaren les obres que li van donar, a partir del 1971, l'aspecte actual que es veu (o s'intueix) a la foto de baix.

D'orígens

Un any més i malgrat tot, recordem els nostres orígens perquè sabem qui som i d'on venim, però també i sobretot on volem anar. I com que no tinc ganes hui de dedicar ni un sol segon a hipòcrites, toreros, ignorants, arribistes i beates, ho deixarem així: no són, és evident, temps fàcils, però ni els feixistes declarats ni aquells que, amb cínica complaença, els han obert les portes per a què vagen avançant-los la faena bruta, han de poder amb nosaltres. Pel País Valencià, ara i sempre, visca la terra i feliç Diada!

Repasse allò que he escrit ací al llarg dels anys tal dia com hui, i seguisc quedant-me amb la que va ser la primera entrada un 9 d'Octubre allà pel 2010. La qual cosa, segons es mire, no deixa de ser un poc depriment: no solament els feixistes segueixen fent de les seues, sinó que ara ens governen. Seguim ací, en tot cas, i la lluita serà llarga ...

Camins, fites i assegadors

Camí vell de Xixona a Alcoi a punt d'arribar dalt del port de la Carrasqueta

M’agradaria molt saber quin era el traçat original del Camí Vell (o Reial, o Major, que també l’he vist anomenat d’aquestes formes) que discorria, presumiblement des d’època medieval, entre Alcoi i Xixona. Estic convençut que això ja ho deu haver investigat algú amb més traça i coneixements que jo, però si ha estat així no he sabut trobar la referència; tampoc no he pogut dedicar molt de temps a buscar alguna cosa sobre el tema per la xarxa (em tem que per consultar arxius encara hauré d’esperar; fins que em jubile, segurament) però el poc que he trobat no m’ha resultat massa aclaridor: ni Münzer, a finals del segle XV, ni Villuga un segle després, donen cap informació rellevant més enllà de constatar l’existència del trajecte que unia Xàtiva i Alacant passant per Alcoi i Xixona, mentre que del diari del viatge del cavaller Des Essarts el 1659 es pot concloure que el camí de “Jixona à Coyst”, que és com anomena a Alcoi, era “fort mauvais”: “On monte la siera Jarasqueta, et il faut descendre le mont Sant Antonin, qui est tout en precipice et fort élevé”. Amb tot, i pel que sé, no sembla haver-hi molt de dubte pel que fa als dos extrems del camí que m’interessa: l'eixida des d'Alcoi cap a la vall de la Canal, després de travessar, a l’extrem de llevant del Carrascar de la Font Roja, la serreta de Sant Antoni coronada per la seua entranyable ermita; i la pujada des de Xixona cap al Port de la Carrasqueta, vorejant la preciosa vall de Bugaia, en un dels trajectes més bonics que poden fer-se a hores d’ara en aquestes comarques pel camí pròpiament dit (empedrat i atalussat) i per les vistes que s’hi albiren des d’ell.

De dalt a baix, la partida de la Canal vista des de dalt de la serra de Sant Antoni; camí i conreus als masos a prop de la Sarga, i església del mateix llogaret; dos trams del camí vell de Xixona, i vistes de la costa i la vall de Bugaia des de prop del pou del Surdo. 

No ho veig tan clar, en canvi, en el tram que discorre en direcció a Alcoi des de dalt mateix del Port fins arribar a la Canal, on em fa l’efecte que podrien haver-hi diversos traçats alternatius del camí (que, per cert, sembla que també era conegut com la Travessa, que és com ací diem a les dreceres). Ara com ara, m’incline per pensar que el recorregut principal vindria a coincidir bàsicament amb la carretera actual, oberta al segle XIX, tot i que cap al final de la baixada i a punt ja d’entrar al terme alcoià, la traça primitiva es desviaria una mica cap a l’est, segons recullen els plànols antics que he pogut veure, deixant a l’esquerra el Mas de la Sénia. Però la referència de Cavanilles, quan va fer aquest recorregut a finals del segle XVIII, a un "distrito llamado Mamelludes” abans de baixar a la Canal, i la situació d’un tossal que conserva encara el topònim en aquesta zona, un poc allunyat de la carretera però molt a prop del camí que abans se’n deia “del Fondo”, vora la casa del mateix nom, fa pensar en una variant del traçat més propera als masos de la partida i que potser passaria, abans d’encarar-se també cap a Alcoi, pel llogaret de la Sarga. I encara em queda el dubte de saber, pel que fa a les comunicacions entre les foies d’Alcoi, Castalla i Xixona, quin paper va tindre l’important assegador conegut a hores d’ara com a “Canyada d’Alcoi”, a través qual podia davallar-se des del mateix port, pels masos del Corbó i el Malany, fins al fons de la vall de la Canal i enllaçar amb el camí vell d’Alcoi a Ibi i Villena.

Terrenys del Mas de Cano i aljub del Mas de la Castellana, al principi de la baixada cap a la Canal des del port; molló al punt on es troben els termes d'Ibi, Xixona i Alcoi, molt a prop de traçat de la Canyada d'Alcoi; conreus a la Canal Alta molt a prop del límit entre Alcoi i Ibi; i un fragment de la fulla 847 ("Jijona") del mapa militar 1:50.000 de 1938. 

El cas és que tot açò ve a tall, precisament, de Cavanilles i les Mamelludes, de les quals ja havia parlat ací fa temps però que vaig deixar pendents per a un millor moment: aquest setembre passat, cercant un lloc on anar a caminar, vam pensar en reprendre la qüestió i acostar-nos a fer una ullada, seguint en la mesura possible les petjades del mossèn, cap al tossal que deia més amunt, una petita elevació cònica, totalment envoltada a hores d’ara per terres de conreu, al capdamunt de la qual hi consta la presència d’un poblat de l’Edat del Bronze.  Malauradament, i com passa sovint en aquestes contrades, la tanca que envolta des de fa un temps el mas del Fondo de la Canaleta (i que talla alguns camins, no sabria dir si privats o no, però pels quals abans es podia transitar) ens va impedir arribar fins a la nostra destinació, tot i que a la seua rodalia, allí on afloren les margues i calcàries del miocè --el característic tap d'aquestes comarques-- sí que vam trobar alguna cosa que podria encaixar, per lloc i descripció, amb allò que va deixar escrit el mossèn; ara bé, si era això o no al que s'hi referia, em tem que mai no ho sabrem cert. 

Aflorament del 'tap' miocè sobre el qual apareixen ací i allà les protuberàncies pètries a les que potser s'hi referia Cavanilles com a origen del topònim de Mamelludes, i que descriu així: "Diéronle este nombre porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger: todas representan una media esfera mas ó ménos abultada terminada por un pezon; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas". Un parell d'anys després del pas de Cavanilles, l'ntendent Carlos Beramendi, que va fer aquest mateix trajecte, també esmenta les Mamelludes, un terreny pedregós a "tres cuartos de legua" des de l'ermita de Sant Antoni, on "casi todas las piedras tienen la figura de un pecho de mujer, pero tan bien imitado que más parece obra del arte, que de la naturaleza". Ho deixe al vostre criteri, però a mi em sembla que un aire sí que tenen; i, com se sol dir, se non è vero è ben trovato.