Paisatge i més

La imatge del riu Barxell precipitant-se per l’imponent esglaó rocós del paratge del Salt d’Alcoi ha estat una de les estampes més icòniques de les moltes que han deixat, en aquestes comarques, les abundants pluges d’aquesta extraordinària primavera. Esmentat ja, amb la seua acostumada precisió, per Cavanilles ("muy presto se ve caer de lo alto de una peña una cascada cristalina que va á dar al rio: vense correr las aguas por canales, óyese el murmullo de otras que se precipitan á lo léjos, creciendo el ruido al paso que disminuye la distancia de doce molinos papeleros y tres batanes que se hallan en ménos de una hora de cuestas rápidas"), feia temps que el riu, habitualment sec a hores d’ara per les extraccions d’aigua per a consum humà a la font que l’origina, no mantenia un cabal constant i significatiu durant tantes setmanes --allò més habitual és que el Xorro, com se’l sol anomenar per ací, aparega només després d’episodis de pluges fortes per desaparèixer després en uns pocs dies--, la qual cosa, junt amb les facilitats que hi ha actualment per accedir fins a la zona gràcies a diversos senders abalisats, ha fet que molta gent, procedent no solament d’aquesta contornada, s’hi haja acostat aquestes últimes setmanes i n’haja deixat oportú testimoni gràfic a blogs i xarxes socials.

El Salt (sec llavors) i les fàbriques nascudes al seu voltant vistes
des del Castellar ara fa poc més d'un any

Evidentment, i tot i que no he estat dels més matiners --realment, no va ser fins la setmana passada que m’hi vaig acostar finalment--, tampoc jo me n’he pogut sostreure a l’encís d’aquest paratge que forma part dels meus records d’infantesa i amb el què m’uneix una especial vinculació, perquè el Salt és, com no podria ser d’una altra forma, molt més que un paisatge fotogènic. Fa algun temps parlava ací mateix de la rellevància del jaciment paleolític que ocupa part de la contrada, amb presència destacada de restes de neandertals, i que deu part del seu extraordinari estat de conservació al paper dels travertins generats precisament per l’acció de l’aigua rica en carbonats. Però no és aquest, en tot cas, l’únic element històric remarcable configurat per la presència del riu: és molt probable que a finals del segle X la cabdal Séquia de Barxell, que duia l’aigua des del naixement del riu fins a les hortes abancalades de la foia alcoiana, discorreguera ja pel nord de la cascada, no molt lluny del lloc que devia ocupar l’alqueria andalusina de Torc, avui desapareguda, i vorejant també en el seu trajecte el puig que ara anomenem el Castellar, sobre el qual s'alçava el hisn d’Alquy. La mateixa séquia que, segles després, va permetre la implantació, en aquesta mateixa zona, d’un conjunt extraordinari de molins i batans als quals s’hi referia també Cavanilles i que, junt amb les restes d’altres elements com la peculiar Cava de Cortés, les canalitzacions bastides al llarg dels segles per a incrementar encara més l’aprofitament de l’aigua o les extraccions de pedra tosca, fan d’aquest enclavament un testimoni fonamental i insubstituïble del patrimoni històric alcoià.

La història no és, en qualsevol cas, l’únic element a destacar en l’entorn del Salt. El propi ressalt de més 80 metres de caiguda que dona lloc a la cascada, format per l’enfonsament d’una volta de travertins generada per les pròpies aigües –tant del riu com de diverses surgències d’origen càrstic-- ha estat considerat com un punt d’elevat interès geològic i geomorfològic, en constituir un valuós testimoni dels diversos processos implicats en la formació i desenvolupament dels dipòsits de tosques, tant en el Salt pròpiament dit com en les seues rodalies riu avall. Però a més a més, aquestes mateixes formacions de travertí constitueixen, des del punt de vista biològic, un hàbitat singular en el qual la presència de molses i falgueres, agents actius en la precipitació del carbonat de calci, assoleix una rellevància excepcional, i que de fet ha estat considerat com a prioritari per la Unió Europea a efectes de la seua conservació... En tot això pensava, l’altre dia, corprés com tantes altres voltes per la bellesa de l’indret i per l’estrèpit de l’aigua que es precipitava penya avall: un preciós paisatge que amaga, com quasi sempre passa, molt més del que aparenta; i ja veieu que n’aparenta molt.

Molses i falgueres als travertins del brollador del Molí Mató, a Agres (El Comtat)

 

Ara i sempre

Feia temps --des de bastant abans de l'obligada pausa pandèmica-- que no em deixava caure per cap manifestació. Però aquesta vegada, sense saber molt bé per què, vaig estar convençut des del primer moment que calia anar-hi. Potser per Fuster, de qui no vaig poder escoltar en directe aquell discurs, també a Castelló, el 1982, però a qui dec molt del que pense sobre allò que som i el que podríem arribar a ser. O bé pel risc evident de que aquells que diuen estimar-se aquesta terra però només actuen pel seu propi benefici acaben una volta més amb els minsos avanços (molts menys i en molts menys aspectes del que voldria, però avanços al remat) que els valencians i valencianes hem pogut assolir els últims anys. O simplement, perquè m'abellia tornar a ser una veu més, entre moltes altres, cridant que el País Valencià segueix ben viu i actiu, decidit a seguir avançant malgrat tots els entrebancs, els riscos, els càlculs i els oportunismes. I és cert que m'hauria agradat que haguérem estat molta més gent, ahir, als carrers de Castelló, però les hores de viatge van pagar de llarg la pena: per retrobar a vells amics a qui feia temps que no veia, per l'emoció de tornar a veure les muixerangues aixecant-se; però sobretot, per la sensació de que tot i que tenim encara per davant un llarg camí, res ni ningú podrà acabar amb la nostra ferma voluntat de seguir fent-lo. Ara i sempre. 

De rambla a riu

Si preguntàreu, a alguna persona de la zona, sobre el lloc on naix el riu Vinalopó  --un dels tres corrents fluvials principals, junt amb el Clariano i el riu d'Alcoi, que tenen la capçalera de les seues conques en la important unitat  hidrogeològica que constitueix la serra de Mariola-- allò més probable és que vos dirigira a l'encisador enclavament de la Font de la Coveta. En aquest punt, un brollador que naix de l'escletxa de la roca alimenta amb un cabal variable però permanent el llit del riu, que a partir d'ací discorre, flanquejat a trams per un dens bosc de ribera, a través d'un pintoresc recorregut entre tolls i salts i en el qual sovintegen també els testimonis dels antics aprofitaments agrícoles i fabrils tan habituals en aquestes comarques. Però tampoc no seria estrany que vos parlaren d'un indret anomenat Els Brulls, un paratge situat uns pocs centenars de metres aigües amunt, als peus de l'antic castell del Vinalopó que probablement va donar nom al mateix riu, i que tret dels períodes més eixuts sol ser el punt on el cabal, magre encara, comença a discórrer de forma permanent llit avall gràcies a l'aigua que brolla --d'ahi el nom-- des del fons pedregós de la mateixa llera.

Des dels Brulls cap amunt, i fins el punt on assoleix el seu límit superior, el caixer només porta aigua de forma ocasional, sobretot després de fortes pluges, i per això se'l sol conèixer com a Rambla del Vinalopó o de Mariola, el llit de la qual travessa un dels sectors més singulars d'aquesta serra. En aquesta part de la muntanya, la volta del potent anticlinal que la conforma va acabar cedint a les forces tectòniques per donar lloc, en esfondrar-se, a una àmplia vall vorejada a nord i sud per llomes i relleus arbrats, i ocupada des d'antic per masos i conreus que configuren, junt amb les clapes de pineda i carrascar, un paisatge amable i divers que contrasta amb l'abrupta Mariola de cims elevats i pendents vertiginoses que s'aboca, cap a l'est, sobre la vall del riu d'Alcoi. Al fons de la valleta, la rambla va ascendint suaument cap a la seua capçalera, situada al denominat Pla de Bodí, als peus del mas del mateix nom; tot i que el pla, com la immediata Foia del Bovalar, s'hi troben ocupades a hores d'ara per extenses àrees de cultiu, és encara possible resseguir entre els bancals els regalls i escorrentius que, a partir de les fonts i els brolladors que sovintegen a la zona, acabaran confluint poc després per donar lloc al llit principal.

Amb tot el que s'ha dit, convindreu que no calen massa excuses per a recórrer els vells caminals que travessen aquests paratges. Però per si en feren falta, aquesta volta teníem un parell de bons motius per a afegir. Per una banda, i en haver vist fa uns dies que la Rambla, poc més amunt dels Brulls i a l'altura de la casa que porta el mateix nom, baixava amb bona cosa d'aigua, teníem certa curiositat per comprovar fins a quina altura del seu llit es mantenia un cabal significatiu després de les últimes i generoses pluges. I per una altra, és precisament als peus dels turons que envolten la vall on apareixen algunes de les orquídies més boniques i interessants de les que es fan a la muntanya, la majoria d'elles en flor en aquestes dates. Quant al primer, val a dir --i no recorde haver-ho vist massa vegades-- que l'aigua no solament començava a regallar, esgolant-se entre els bancals, des de la mateixa capçalera, sinó que els barrancs i rierols que hi menen baixaven també ben animats. I quant a les segones, quasi que em remetré a les imatges que vam anar prenent al llarg del dia. Flors i aigua, doncs, una volta més aquesta primavera extraordinària; i més dies que tinguérem per tant com hi ha per veure, que açò no ha fet més que començar...

Me n'adone, després d'haver caminat aquest cap de setmana passat a vora rambla, que fa també prou temps que no m'acoste al tram on el Vinalopó comença a fer de riu; faig propòsit de fer-ho, i de parlar-ne, tan prompte com trobe un moment, perquè també ha de pagar la pena veure'l amb tota l'aigua que ha caigut. I quant a les orquídies, allò que buscàvem sobretot eren les bellíssimes papilionàcies i les singulars purpúries, i ja veieu que l'objectiu es va complir a bastament; les abelleres (grogues, blaves i becades), els homenets i els curraians ens van anar eixint al pas per completar, al remat, un matí magnífic. 

 

Les abelletes de Cavanilles

Tot i que molt menys coneguda, entre el públic general, que les seues famoses “Observaciones” (el professor López Piñero se’n lamentava de veure’l amb freqüència reduït a “una especie de excursionista por tierras valencianas”), l’obra botànica d’Antoni Josep Cavanilles assoleix una rellevància fonamental que fa d’ell un dels científics més importants que han donat aquestes terres, hereu d’una tradició que es remunta segles enrere amb figures com Joan Plaça o Pere Jaume Esteve. Ja fora a partir de les seues pròpies recol·leccions, com sobre materials procedents de diverses expedicions científiques al continent americà, Cavanilles va descriure, seguint la metodologia linneana introduïda a Espanya des de mitjans del segle XVIII, centenars de gèneres i espècies de plantes, la majoria de les quals hi figuren en la seua obra "Icones et Descriptiones Plantarum", escrita en llatí i de la qual se’n van publicar sis volums entre 1791 i 1806, dos anys després de la mort del prevere.

En els diferents volums de les “Icones” s’hi inclou la descripció de set-centes dotze espècies diferents, la majoria d’elles acompanyades, a més de la preceptiva descripció, d’una làmina que il·lustra els detalls de cada planta. Com s’ha dit, una part significativa d’aquests taxons --fins a 162, tot i que molts d’ells han canviat posteriorment de rang taxonòmic o han estat recombinats a uns altres gèneres-- corresponen a plantes recol·lectades pel botànic al llarg dels seus viatges pel territori valencià, d’algunes zones del qual l’obra incorpora també referències específiques. Al volum II, per exemple, s’hi inclouen, entre d’altres, descripcions breus però detallades de les serres d’Énguera (“De Montibus Enguerinis”), Mariola, Aitana i la Serralada Ibèrica (“De Orospeda, Aytana et Idubeda”) o de la Vall d’Albaida (“Albaydae Vallis descriptio physica”), en les que a més de diverses consideracions de caire geogràfic, s’hi sol incloure una referència a les plantes més destacades que poden trobar-se a cada zona.

He recuperat la còpia que tinc per casa de les “Icones” en recordar que una de les orquídies més habituals en aquestes dates per les serres que freqüente, la denominada abellera groga, és precisament una de les espècies descrites per Cavanilles en aquesta obra: explica el botànic que la va trobar en llocs humits i ombrívols a prop d’Albaida (“in humidis umbrosis prope Albaydae oppidum”) i, sobretot, al peu d’un turó a prop del naixement de la font (“praesertim ad collis radicem iuxta fontis originem”), on també va descobrir --i descriure-- l’abellera becada, i després d’assenyalar que floreix entre març i abril, indica que és coneguda al país com abelletes grogues (“id est apes luteae”). I tampoc és que al remat siga massa rellevant, però el fet que fóra presentada al món, per part d'un preeminent botànic valencià, a partir d'exemplars recollits a les veïnes terres albaidines, no deixa de ser un motiu més, a banda de la seua innegable bellesa, per a que em semble una planta especialment apreciable. I fotogènica, també. 

He de dir-ho: les paraules entusiastes de Cavanilles, al prefaci d'aquest mateix volum segon de la seua obra, en parlar de la seua terra ("La bellesa dels turons, la fertilitat dels camps, els fruits eterns, les fonts més clares, l'aire saludable i l'abundància de totes les coses per a la vida i l'entreteniment, commou tant als visitants que exalten una província digna de lloança amb els més alts elogis") ben bé podrien servir, a hores d'ara, com a motiu per a una campanya turística; molt millor, al meu parer i amb tots els respectes, que això de Lope de Vega, que ho trobe un poc forçat... 

25 d'abril

Enguany el calendari ha caigut així i caldrà esperar fins el pròxim 7 de maig per dir-ho ben fort als carrers de Castelló, i espere poder ser-hi per a veure-ho i per a viure-ho. Però la data és hui, i ja sabeu que encara que siga a hora horada, la Línia no sol ser de deixar passar aquestes coses, així que queda dit, un 25 d'abril més: pel País Valencià, ara i sempre, feliç Diada.

Imatge de la xarxa

Són, crec haver-ho dit ja alguna volta, casualitats del calendari alcoià, però no deixa de ser curiós que ahir estiguérem rememorant, entre trons i fum i pólvora, la conquesta que ens va fer nàixer com a poble, i només un dia després recordem una altra batalla que a punt va estar, als valencians i valencianes, d'esborrar-nos per sempre de la Història...  Del record de la segona ja en parlarem, si no passa res, en un parell de setmanes. I de la primera, ho deixaré en que vaig tornar a gaudir del Dia dels Trons --el meu preferit, i no és tampoc la primera volta que ho dic-- tant com es pot fer sense un trabuc a les mans; potser que m'ho hauré de tornar a plantejar...