"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 19 de juliol del 2011

El silenci (dels borrecs)

Digueu-me ingenu, però el silenci clamorós de Camps des que divendres es va confirmar el seu processament, em té absolutament perplex. A estones, durant aquest cap de setmana passat, vaig arribar a pensar que el (pel moment) Molt Honorable President només estava administrant amb destresa els temps, marcant un impàs teatral i solemne abans de fer pública l'única decisió coherent que algú normal, en unes circumstàncies similars, podria prendre: dimitir. Ja fóra per orgull, si és que realment se sent tant innocent com ha vingut proclamant els últims mesos; o bé per valentia i dignitat si, com tot sembla assenyalar, no solament va mentir obertament quan va insistir en què ell es pagava els seus vestits, sinó que a més s’ha vist pressumptament barrejat en una tèrbola trama d'amistats, regals, interessos i favors. En un cas o en l’altre, no és fàcil d'entendre que algú –no necessàriament un polític—, en veure's assenyalat públicament per assumptes com els que ens ocupen, no anuncie simplement que plega, encara que siga, com sol dir-se eufemísticament, "per a poder defensar millor el seu honor". És el que sembla natural, i el que sembla ser natural també en altres països i circumstàncies.

Però és evident que, en aquest País i sota aquestes circumstàncies, les coses són diferents, i a aquestes altures les probabilitats que Camps dimitisca, ja siga per pròpia iniciativa o a instància de tercers, són remotes. En tot cas, no és això --la incapacitat per a assumir responsabilitats-- el que em desconcerta. És el propi silenci, l’escandalosa deserció de l’escena pública de la màxima autoritat de la comunitat autònoma, allò que m’ompli d’estupor, i no em decidisc a atribuir-la a un simptoma de covardia, o bé a una mostra de prepotència calculada. I cap de les dues opcions, creieu-me, em tranquilitzen. La data del pronunciament judicial es coneixia des de feia temps, i el seu resultat era com a mínim plausible. Per això, m'haguera quadrat molt més una ràpida reacció del President, sustentada en la seua peculiar visió del món i del seu propi paper històric, en la línia d'escudar-se en el seu caràcter d'estadista excepcional i en el suport (d'altra banda indiscutible) d'una majoria significativa dels votants. Només conéixer-se el pronunciament del jutge Flors, hom hauria pogut esperar una declaració solemne, amb una escenografia ajustada al cas: presència massiva de corifeus, l'habitual discurs victimista i autocomplaent basat en la ja classica confusió entre ell mateix i la comunidad que presideix, i ple de referències al suport i el cariño del poble que tantes coses li deu i pel qual està disposat a acceptar la palma del martiri sense renunciar en cap cas a vindicar enèrgicament el dret a l'honor i a la pressumpció d'innocència.

Però en lloc d'això, en lloc de proclamar cap motiu exculpatori real o imaginari --o, fins i tot, posats a plantejar hipòtesis improbables, de reconéixer amb humilitat la seua relliscada i manifestar cristianament un penediment no necessàriament vinculat a cap gest heròic de contrició més enllà de pagar una multa-- Camps guarda silenci. I això, a mi, em té desconcertat. És cert que, si bé es mira, només es limita a seguir el mestratge del seu President Nacional, a qui fins i tot els més afins li retreuen la seua capacitat per callar quan hauria de parlar. Com també és cert que la lectura que des de Madrid es fa d'aquesta situació es basa en els seus possibles efectes sobre les imminents eleccions generals i sobre les opcions de Rajoy per accedir, ara si que si, a la Moncloa; tots els comentaristes polítics ho diuen, i jo m'ho crec. I convé no oblidar que l'assumpte dels vestits podria ser només la punta d'un iceberg de dimensions insospitades que s'enfonsa profundament en la procel·losa mar del finançament irregular. D'acord amb això, seria raonable suposar que el silenci de Camps haja estat imposat des de Madrid, a l'espera que algun altre tema li furte una part del protagonisme: en lloc d'abordar el problema, de donar la cara i fer-li front, millor desaparéixer discretament, callar i esperar que escampe. Potser algú en dirà covardia, però realment, mi querido francishco, és prudència, i el moment històric bé que ho justifica. Mantindre un territori perifèric i marginal sumit en la incertesa i el desgovern no és un preu massa elevat si es tracta d'obtenir una glòria superior.

I així van passant els dies, i Camps ("distante y doloroso, como si hubiera muerto") no parla. Ni per dir que dimiteix, ni per dir que no pensa fer-ho. Algú deu pensar que els valencians i valencianes no ho mereixem, algú deu creure que les estratègies de partit i els interessos personals i electorals són més importants. I a mi, aquest silenci, covard o prepotent, és quasi el que més em molesta. Siga culpable o no.

5 comentaris:

  1. Tot just celebrades les eleccions i amb el resultat obtingut té molt recorregut per davant. Jo en el seu cas, tampoc dimitiria. Si dimiteix estaria admetent que ha mentit. Veig molt probable que un jurat popular el declare innocent, perquè tot i que potser pense que no ho és, aquest tema dels vestits el trobe una qüestió sense importància. Se celebrarà el juí, n'eixirà innocent, màrtir i a més haurà fet de tallafocs per al que realment té la substància del cas Gürtel.

    ResponElimina
  2. Tàcticament --perquè d'ètica ja ni en parlem-- el que planteges és totalment raonable, i a més coincidisc amb tu en que resulta difícil que un jurat el comdemne. Però a banda de la distorsió que representa que hi haja tres processats més en el mateix judici, la més que probable coincidència amb les eleccions generals li posa difícil optar per aquesta estratègia i, de fet, pense que és per això que encara calla. Sense comptar amb les novetats que puguen produir-se en el Gürtel fins llavors, dubte que Rajoy accepte fàcilment veure a un President autonòmic --un dels seus principals suports, a més--sotmés a pena de banqueta en plena campanya electoral. No m'estranyaria, per això, que optara per sacrificar-lo sota la promesa de una vida futura millor...

    ResponElimina
  3. Un article brillant... Des de lluny Camps fa mot temps que pud, però no prou per a que molts valencians/anes rebutgen eixa olor. I ara el tema del judici i ell callaet, i els del PP fent rogle... En fi, pensava q marxant aço ho deixava lluny, però la terreta sembla q tira i el Molt Honorable em fa molta ràbia, i sóc masoca.
    Et pase un enllaç, és molt primari i no està del tot enllestit, però fa setmanes/mesos q et llegeixc i trobe q és de Justícia

    http://www.elverdesmesqueuncolor.blogspot.com/

    Salutacions: La Fada/Cinderella

    ResponElimina
  4. No calla, està assessorant-se sobre com sortir-se'n millor i sobre les conseqüències polítiques i penals que poden tenir les diverses possibilitats d'actuació i de resposta.

    "Qui calla, atorga." diu que. I en callar atorga, sí, atorga la veu als qui parlen, com nosaltres. Res, però, cal esperar, que no sigui el suport popular a una manera de governar basada en allò que ha fet: el que li va bé i el que li va bé als que li mostren submissió a canvi de beneficis econòmicopolítics.

    Mireu com fa en Murdoch, el propietari de News of the world, que ara diu no saber-ne res del que feien al diari. I, doncs, d'on sortien els beneficis i el tiratge. És absolutament increïble que es pugui fer; real, allò que entenem com a realitat, sí que ho és.

    No deixem passar l'avinentesa de fer-lo caure, no pas per ideologia sinó per qualitat de vida del país. Ara que si els qui voten són de la mateixa fusta, doncs no hi haurà res a fer. Recordeu que aquests, els qui voten i callen, són veïns del carrer: els que venen el pa,els que vigilen la seguretat de les viles de l'Horta, les qui treballen al Mercadona, els qui escriuen al "Levante"... Bé, tots plegats són fills del mateix pensament i, sembla, gaudeixen del president que volen, el que es mereixen per decisió pròpia.

    Després d'una vida amb tants patiments, ara els anaven a canviar la seva manera de veure el món, per una vegada que havien aprovat les oposicions a la vida etílica, la de la Rita.

    Visca el País Valencià!

    ResponElimina
  5. Res, ja veieu que, només per espatlar-me el que havia pensat contestar als vostres comentaris --que vos agraisc molt, com sempre-- aquell va i dimiteix... La veritat és que, a banda de com ho ha fet (a major glòria d'Espanya i Mariano, sense cap ombra de penediment i amb un posat de cinisme autocomplaent que fa més por que altra cosa) crec que ha estat, per variar, la sortida més normal.

    Anònim, com tu dius, la clau del problema és la massa que els vota, i és ahi on caldria incidir: tret d'alguns milers de hooligans que, com diu el Roto, més que votar al PP hi fitxen, vull creure que hi ha una gran majoria de gent normal que ho fa per motivacions molt diverses però amb la què caldria comptar per configurar una nova majoria... amb permís de la burrera, la manipulació mediàtica i la xarxa de complicitats i fidelitats, que no serà gens fàcil de trencar.

    Fada/Cinderella, quan es tracta de la terreta (i la seua fauna autòctona) no hi ha distància suficient... Enhorabona pel blog! Encara no em deixa fer-me fan, però ja saps que em comptes entre els teus seguidors fidels ;)

    Gràcies, salut!

    ResponElimina