"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 23 de juliol del 2011

Clar com la nit

La història de la poesia universal demostra, sense deixar lloc a cap dubte, que tot es veu diferent sota la llum de la lluna. Potser és per això que, cada cop més, centres excursionistes, col·lectius diversos o simplement colles d'amics proposen ascensions nocturnes a moltes muntanyes, sovint coincidint amb les llunes plenes de l'estiu. Aplegar-se en una d'aquestes nits als cims de Benicadell, el Montgó, Montcabrer o Penyagolosa, permet copsar matissos inèdits --i sovint insospitats-- d'uns camins i uns paisatges recorreguts mil vegades a la llum del dia, però que adquireixen una dimensió singular i sorprenent quan no és la vista el sentit que predomina. Sabreu disculpar el tòpic, però si alguna vegada heu recorregut les muntanyes deixant-vos guiar només per la claror de la lluna, comprendreu com de difícil resulta pensar --o escriure-- sobre això sense fer servir la paraula màgia.

Tal i com avançava ara fa una setmana, dissabte passat vaig atendre l'amable invitació del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera per acompanyar-los en la Pujada Nocturna al Mondúber, que organitzen des de fa onze anys amb la col·laboració de diverses entitats excursionistes i conservacionistes de la Safor. No ha estat la primera nit que he passat pels barrancs i els trencalls del Mondúber i el Buixcarró, perquè també les plantes (i alguns dels seus pol·linitzadors) viuen per la nit, i de vegades és necessari saber què passa quan la llum no les il·lumina per conéixer-les un poc millor. Però mai ho havia fet al mateix cim --al que queda d'ell, ocupat com tants altres per les probablement necessàries però indecoroses antenes-- abocat a les planes i les platges saforenques, i en tan bona i concorreguda companyia. Una bona colla de gent, molts amics i amigues que acudiren, com cada any, a la crida dels organitzadors, i que en una clara i calorosa nit de juliol tornaren a reclamar unes muntanyes i uns paisatges amb futur; molta gent (ho deiem allí mateix) que es reconeix com a part d'aquella terra, i que està disposada a seguir fent un esforç per escoltar els arbres, per evitar que només quede vent...




Francament, fins i tot dir "bon cap de setmana" se'm fa difícil hui, després de llegir les notícies que segueixen arribant des d'Oslo i Utøya. Simplement, no hi ha paraules. Només la profunda foscor d'una nit sense lluna, ni cap esperança de que surta...


3 comentaris:

  1. Tots estem corpresos, és horrible!

    Sort que la natura sempre consola...

    ResponElimina
  2. Esgarrifós! ...
    Per a quan una mica de pau?

    ResponElimina
  3. Reconec que veure pares i mares plorant la mort absurda i incomprensible dels seus fills i filles adolescents m'ha tocat molt fondo... Tan de bo aquesta barbaritat absurda servira per alertar del perill del feixisme i de tots els fanatismes sense distinció; els tenim massa a prop --a València, a tocar-- i massa sovint els ignorem o els tolerem... L'ou de la serp es cova ací mateix i s'ha de fer alguna cosa abans que, com a Noruega, només ens quede el plor i la ràbia.

    ResponElimina