"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 21 de juliol de 2011

Passar pàgina


Que Camps desaparega –probablement només per un temps, segons els seus propis càlculs— de l'escena pública valenciana només representa un respir momentani, una lleugera millora per a les gravíssimes malalties que afligeixen a la societat i la política valencianes. Ho han dit, amb paraules diferents però amb intencions paregudes, periòdics diversos i blogs amics. Per molt rellevant que haja estat el paper de l'expresident en la creació, alimentació i manteniment del tarquimar en que s'ha convertit el País, fóra extremadament simplista atribuir a una sola persona --votada, a més a més, per majoria absoluta-- més responsabilitat que la que li pertoca. Però és innegable, també, que ha estat ell qui ha portat fins a extrems grotescos i delirants unes polítiques basades en la substitució de la realitat per un món personal, malatís i imaginari, construït a partir de l'intent d'universalitzar les seues pròpies fílies, fòbies, complexes i paranoies, i apuntalat amb la manipulació mediàtica i l'establiment de xarxes més o menys subtils de fidelitats i dependències.

No som pocs els què, encara que siga només per això --per incompatibilitat ètica i per repugnància estètica-- agraim profundament la seua dimisió. La patètica i histriònica sobreactuació amb que ens va obsequiar ahir mateix mentre abandonava “voluntàriament” les seues responsabilitats, el menyspreu absolut a la societat valenciana, i la constatació inequívoca de quines han estat les seues prioritats --Espanya, Rajoy i el Partit Popular--al llarg d'un discurs difícil de qualificar fins i tot tenint en compte les circumstàncies comprensiblement excepcionals que l'envoltaren, són només alguns dels trets que exemplifiquen la forma estrafolària i el fons prepotent que l’han caracteritzat durant una part substancial dels seus governs. Unes formes, i uns fons, que ahir diluiren la poca dignitat que, amb la seua encertada decisió d'abandonar un càrrec que feia temps que sollava més que ostentava, podria haver recuperat.

Però més enllà de Camps s’estén encara una vasta i desolada extensió en la que prosperen sense mesura la mediocritat, la corrupció, la incompetència i el clientelisme. Faran falta esforços molt grans per sortir d’una situació a la què l'expresident ha contribuït activament amb les seues polítiques (o amb la falta d'elles), però que té el seu origen molt més enllà, en la complicitat i la displicència amb que el poble valencià tendeix a entregar el timó a qui només pot oferir-li paraules fàtues, focs d'artifici i un futur vulgar i ensopit. I encara queden, convé no oblidar-ho, moltes pàgines importants per escriure: des del destí que espera als implicats en els nombrosos casos de corrupció pendents (molt més rellevants, des de tots els punts de vista, que el penós episodi dels vestits, i dels quals anirem copsant el seu abast real a mesura que avancen les corresponents instruccions) fins el paper que a partir d’ara representaran determinats elements del propi Partit Popular, damnificats per Camps i els seus acòlits, i que molt probablement jugaran també les seues cartes amb uns resultats difícilment previsibles.

La qüestió és que no puc més que donar tota la raó a qui pensa que ja li hem dedicat massa imatges, massa temps i massa ratlles a homenets tristos de rictus forçat, pell cerúlia i olor a sagristia. D'aci uns mesos, quan jutge i jurat posen el punt final definitiu a aquesta història, ja hi tornarem a pensar. Però ara és hora de passar pàgina, d'obrir la finestra, d'esperar que bufe un aire nou --encara que siga només una lleugeríssima brisa-- i de tornar-li a l'estiu, a la llum i als pecats que realment paguen la pena tot el protagonisme que els correspon: a la merda els vestits, visca la pell!



4 comentaris:

  1. Està bé no allunyar-nos massa dels plaers que es poden palpar, que tenim a l'abast. Saber on trobar la felicitat és estar per damunt de moltes coses. No sé si els cerulis de rictus forçats i olor de sagristia serien capaços de subscriure-ho, això. D'altres sí que tenim aquest privilegi, no?
    Una amiga diu que, se'n diga el que se'n diga, a favor, en contra, del màrtir, de si beneficia el martiri a la imatge del partit, etc., el que hi compta és que ens hem tret de davant de la vista un "viscós de somriure beato". I ací ja entra també l'estètica, que és un altre plaer que, a alguns, ens reconforta.
    Bon estiu. I gràcies sempre per les teues paraules, Pep.

    ResponElimina
  2. Maria Josep, viscós em sembla una paraula perfecta per definir-los. Viscosos, revinguts i hipòcrites, que malden per amagar entre foscors els seus plaers --no sempre legítims: l'avarícia, sense anar més lluny, no deu ser-ho-- però no s'estan de voler-nos imposar per qualsevol mitjà la seua moral retorçuda, estreta i excloent. Reclamar el dret a aconseguir les felicitats senzilles de la vida no deixa de ser una forma de plantar-los cara. I el plaer estètic, per suposat...

    Encara queda molta brossa per recollir --en sàvies paraules de Xavi Castillo--, però el que va davant va davant. I gràcies a tu, per suposat i com sempre. Bon estiu! :)

    ResponElimina
  3. I visca sempre, SV. I a viure l'estiu, i la tornada al cos com la tornada al paisatge... ;)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...