Sendes velles

De tots els camins que porten fins al cim del Montcabrer, els meus records més antics són d'aquells que parteixen des d'Alcoi, que és el meu poble. Res sorprenent, doncs, i no solament pels innegables mèrits muntanyencs d’uns trajectes (el que travessa l'espectacular Barranc del Cint, i el que puja per Serelles i els Talecons per ajuntar-se amb l’anterior al Coll de Sabata) que es compten entre els més coneguts i apreciats de tota Mariola: en aquells temps remots en què començàvem a moure’ns per la muntanya, les nostres cames eren pràcticament l´únic mitjà del què podíem disposar per acostar-nos a la serra, pel que els recorreguts “de proximitat” --aquells que podíem començar (i acabar) caminant-los des de casa-- solien ser els nostres objectius més habituals. Han passat els anys, i el Montcabrer segueix sent una destinació freqüent per a les meues eixides muntanyenques; però feia molt de temps --ara tinc més a mà unes altres opcions-- que no recorria aquelles velles sendes, testimoni de tantes i tan memorables caminades, i em va agradar tornar fa uns pocs dies a pujar al cim a través dels entranyables paisatges que travessen: les pinedes que reneixen després del foc a les faldes de la Mola de Serelles, l’eminent Cavall Bernat destacant sobre la rasa de l’Alberri, l’encisador Pla de les Vaques als peus de les Penyes Munteses ja ben a prop de l’última pujada fins el punt culminant de la muntanya. I travessar de tornada, també com tantes altres voltes, l’esponerós barranc del Carrascalet, que cada volta mereix menys el seu diminutiu... Pendent encara d’algunes incerteses mèdiques que no se m’acaben d’esbandir, i assistint entre el fàstic i el neguit als darrers espernetecs de la miserable vida política del miserable Mazón i a l’inquietant adveniment de qui ha estat designat, per l’extrema dreta espanyola, com al seu successor, caminar per la muntanya torna a resultar-me una autèntica teràpia; fer memòria, si més no de certes coses, també.  

Recupere, mentre actualitze informació per a un projecte sobre la Serra d’Aitana al qual m’havia compromés fa ja algun temps però que no he fet avançar fins ara tant com voldria, un text en llatí de Cavanilles publicat al volum II de la seua obre "Icones et Descriptiones Plantarum" en el què, a més d’aquella serra, parla de Penyagolosa ("Idubeda", en aquest text) i Mariola, a la què s’hi refereix com a "Orospeda". Diu l’insigne rector, a tall del cim culminant d’aquesta última (“vulgo Montcabrer”) i en traducció lliure de l’original, que “té una forma cònica i una base ampla, situada a la part més alta de la muntanya. L'ascens a la base esmentada és força fàcil, però més enllà és difícil: perquè les roques sobre les quals s'assenta ara estan tallades per la natura en una línia, ara interrompudes per solcs. No veureu barrancs, sinó precipicis per tot arreu”. I per contraposició a Penyagolosa, on les fonts són escasses, destaca que a Aitana i Mariola, a més de freqüents, “són pures i saludables, que donen una vida alegre i riquesa als territoris dels pobles veïns, especialment a Alcoi, la més noble de totes les ciutats, tant si observeu els teixits fets a mà, els camps de conreu, com el nombre de màquines”. Tot cert, em sembla.