"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 30 de juliol de 2016

Groc de roca



En aquestes terres muntanyenques del sud valencià, juliol no és un bon temps per a les flors. Mentre les serres i les valls agostegen sota la calor i la sequera --extrema, enguany--, la majoria de les plantes han tancat ja fa setmanes la seua època de floració, i s'afanyen a produir i escampar les llavors que, si les circumstàncies acompanyen, les perpetuaran una generació més. Hi ha, però, un petit grup de pertinaces ressagueres que semblen desafiar les inhòspites condicions caniculars per posar una discreta nota de color en els eixarrits paisatges estivals. Compte, a les vores dels camins que pugen des d'Agres cap al cim de la Cova Alta, calcides, carlines i cards de moropastenagues bordes i alguns fenolls. Unes poques i humils atràctilis esguiten de rosa les brolles i les pinedes, en les quals dominen tot i això les característiques inflorescències arcades dels raïmets de pastor, tan freqüents a hores d'ara en els costers eixuts i pedregosos, que ben bé mereixerien ser triades com a símbols florals del ple de l'estiu.


Sovintegen encara les flors dels crespinells mentre el cami deixa enrere la Valleta i va encarant-se serra amunt. Però en arribar a la carena de la muntanya, amb les primeres i descarnades clapes de roquer, apareix una petita planta que, per rogles, arriba a disputar-li a aquells el seu aparent predomini estacional: més aviat recorda, per l'aspecte de les seues fulles petites i carnoses, a alguna mena de bruc, la qual cosa justifica l'epitet específic (ericoides) amb què és coneguda pels botànics; però n'hi ha prou amb parar un poc més d'atenció a les seues flors daurades per descobrir la seua evident afinitat amb el conegudíssim perícó, del qual resulta ser un parent pròxim i amb el qual comparteix el gènere Hypericum. La cultura popular, però, ha prestat més atenció al seu hàbitat roquer que a les semblances, certes o aparents, amb altres plantes, raó per la qual és coneguda arreu les nostres terres amb els evocadors noms de cor (o esperit) de penya o de roca. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè tot i compartir composició química (i, per tant, utilitats medicinals i curatives) amb l'herba de Sant Joan, l'ús principal del cor de roca, com de moltes altres espècies que viuen sobre roquers i cingleres, ha estat tradicionalment el tractament de les pedres del renyó o la vesícula, de la mateixa forma que sembla desfer les pedres sobre les que viu; coses de la regla del signe, ja sabeu...


En tot cas, ja siga pels frugals raïms de pastor com pels tenaços cors de roca, el pavelló de l'estiu d'aquestes terres, l'estandard de la seua república, és indiscutiblement groc. Groc de brolla, groc de roca.





Fa ja algunes setmanes, el racó de sa lluna ens va proposar un joc, anomenat Blackout poetry, i que consistia a fer aparèixer un nou text "apagant" (amagant) parts d'un altre de previ. A mi no se'm va acudir res en aquell moment, per bé que vos anime a que vegeu les magnífiques aportacions que van fer-se a la proposta de sa lluna. Però com que ja sabeu que no m'agrada deixar-me coses pendents, i tot i ser conscient que m'he saltat totalment les regles del joc (disculpes, lluna), ací deixe dit allò que, ara com ara, em tindrà ocupat les pròximes dues setmanes. Bon estiu, i que les calorades vos (ens) siguen clements...

Des de l'autobús el Sr. X guaitaVA aquell dia gris que se li refleCtia la cara. UN somriure pintat d'un fúCsia intEnS destacaVA al bell mig d'una enorme panCArta peNjada entre dos arbres del parC. AquEll eSclat de color li VA semblar força absurd, gairebé insultant.
Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la CuA. Ell se'l va mirar de reüll seNse bellugar pràCticamEnt el cap; l'animaló duia un veStit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.
Li VA resultar ridíCul i empipAdor; era com aquells empreNyadors que truCavEn al timbre per vendre aSsegurances de VidA o enCiclopèdies quAN estava tranquil·lament assegut a la butaCa.
MentrE ignorava la SeVA irritant presènCiA, es va creuar amb uN músic ambulant que Cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contEmpla la vida". Ficava una paSsió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblaVA reivindicar res, ni havia CAp moneda al terra...
El Sr. X, iNComodat pEr aquell improviSat personatge, només el VA mirar un instant, desaprovant aquell esClAt de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris moNotonia de l'existènCia.
SEguia metòdicament Sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni VeiA missatges enlloC i Així era com havia decidit viure...
Hi ha qui pot peNsar que ja feia temps que era mort, però en tot Cas, aquESta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...