"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 29 de gener del 2017

Canvis




L'última volta que vaig escriure alguna cosa en aquestes planes era 2016. S'havien acabat les vacances, feia calor, esperàvem amb ganes una pluja que no arribava, i la faena em mantenia el cap massa ocupat com per dedicar-li temps al blog, i a moltes altres coses. Han passat mesos --cinc, si no erre en el compte-- i algunes coses han canviat: 2016 ha quedat enrere i el 2017 va fent camí; fa fred --no molt, però en fa-- i la pluja i la neu han ajornat, espere que per una bona temporada, la preocupació per la sequera. D'altres, en canvi, no ho han fet massa, perquè de tràfecs, pel moment, seguisc ben servit, i el treball (que per sort, i com sabeu, és en el meu cas més que un treball) encara m'ocupa extensament les hores i el cervell; però també és cert que la sembra dels mesos passats comença ara a mostrar algun brot esperançador, i vull creure que estic aprenent a prendrem les coses d'una altra forma i que, a poc que m'ho propose, hauria de ser capaç de treure temps per recuperar costums saludables que fa molt, massa, que no practique tant com caldria. Tornar a caminar per la muntanya, per exemple. I escriure, de nou, en aquestes planes, quan es puga i del que siga. I en això estem, de fet: canviant...





Coses de gener que enguany s'havien quedat per dir: desitjar-vos un feliç 2017, cosa que confie que estarà complint-se a bastament malgrat la meua inexcusable deixadesa; recordar l'aniversari de la meua filla Júlia, de qui vam celebrar els vint anys veient als Manel a Alcoi, i també el de la Línia, que el dia 24 va fer set anys en un estat més aviat lamentable però que ja veieu que es resisteix a donar-ho tot per perdut. I parlar de la notable nevada que, en els bons temps del blog, hauria donat com a mínim per a mitja dotzena d'entrades, i que només ahir, deu dies després de que caiguera, vaig poder finalment anar a trepitjar i a fotografiar. Això si, amb mig metre llarg de talló, encara, a la Serrella; feu compte de la que degué caure...









19 comentaris:

  1. Una alegría llegir-te altra vegada, un altra, vore que creus que el que aneu sembrant va brotant, i molts ànims per a continuar amb el treball que tanta importància te per a tots i amb el canvi que de segur et dona un poc d'aire i força!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Vicent! Saps bé que tot és molt més lent del que ens agradaria, però vull creure que si, que a poc a poc va fent-se camí; però compartim trajecte, i si finalment s'avança serà també gràcies al vostre esforç, no en tingues cap dubte. Ens veiem prompte (preferentment, a la muntanya ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Doncs sí, quina alegria llegir-te. Felicitats a la filla i al blog, i a veure si arribes a un "entente cordiale" amb el treball que et trobem a faltar. Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En això estem, Vicicle: en plena negociació, a veure si arribem a un acord raonable, el treball i jo, i no acabem espatlant-nos, que no tenim ja edat...Moltes gràcies i una abraçada! també jo vos he trobat a faltar... :)

      Elimina
  3. Respostes
    1. La neu em rejoveneix, Alfonso; sé que, quan cau com ho ha fet aquesta vegada en algunes comarques, no tot és bonic, i saben greu els problemes que causa. Però el desig d'anar a trepitjar-la ve a ser, si fa no fa, el mateix que quan era un xiquet. I fins que no ho faig, puc arribar a posar-me molt bascós... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Doncs sí, una alegria llegir-te i veure aquesta neu tan bonica que gaudim aquest any!

    Felicitats endarrerides, doncs, d'any 2017, i d'aniversaris diversos... i fins aviat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme! Teua ha estat l'espenteta que em faltava per arribar a un pacte amb el blog; dure el que dure, pel moment ací estem... Una abraçada i fins prompte!

      Elimina
  5. Ja ens estem acostumant a les teves aparicions esporàdiques, però tot el que sigui aparèixer, i ja no diguem augmentar la regularitat, serà més que benvingut. Sí que devia caure una bona nevada, sí, déu n'hi do. Esperem que el 2017 sigui bo per a tu també, tant si ens el pots explicar com si no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira si és, XeXu, que vaig arribar a pensar en canviar-li el nom al blog i posar-li "el Guadiana"... No (em) promet res; però entre tu i jo, he pensat que tornar a escriure ací, ni que siga de tant en tant i amb el poc trellat habitual, m'ha de fer bé, així que per provar no es perd res. I trobar-vos de nou ací, ha estat una immensa alegria... Salut, endavant i una abraçada!

      Elimina
  6. feliz año a tí también y tu hija! y ,por favor, no trates mal a tu blog, no está malament, está hibernando.
    un abrazo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Belen! Jo crec que el que necessitava el blog era una bona nevada per a reviscolar, que ja se sap que aquests blogs mediterranis acusen molt la sequera ;) En tot cas, no patisques que que el tractaré bé: ell s'ho mereix, però sobretot vos ho mereixeu vosaltres... Un bes i fins molt prompte!

      Elimina
  7. La neu, un regal per al present i per al futur. Ja ho diu la dita:"Any de neu, any de Déu"
    Per molts anys per la part que et toca, benvolgut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic segur que serà així, xavier. És cert que al meu país tampoc la neu no sap nevar, però quin goig veure els rierols tornar a la vida... Moltes gràcies, salut i una abraçada!

      Elimina
  8. Una alegria tornar a llegir-te... I posats a recuperar costums ens queda pendent la "trobada anual opcionera", que de tant de temps no recorde si tocaria marinera o muntanyera.
    Saluda a la Júlia 👏🎂😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alegria compartida, Àngels :) M'apunte la trobada, que fa massa temps que no ens veiem; si no recorde malament, tocava costa, però en un cas o altre segur que ho arreglem. Una abraçada i fins prompte, però de veres!

      Elimina
  9. Benvingut amb les teues paraules i amb aquestes fotos de serres que em semblen properes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mari! Sempre que veig la neu em ve al cap Martí i Pol:

      L'hivern és silenci,
      és el poble en silenci,
      és el silenci de les cases
      i el de les cambres
      i el de la gent que mira, rera els vidres,
      com la neu unifica els horitzons
      i ho torna tot
      colpidorament pròxim i assequible.


      Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  10. Reconforta la certesa de saber que, de prop o de lluny, amb més o menys assiduïtat, amb neu o amb ponent, com puga ser, quan puga ser, hi tornes, i ens continuem acompanyant en el camí.

    Una abraçada, molts ànims, molta força i que l'any 2017 et siga, ens siga, propici, i una mica més lleuger, si és possible. Ple d'emocions, segur!

    ResponElimina