Força major (relats conjunts)

Un segon abans de soltar les amarres, una ombra de dubte la va fer vacil·lar: ella sola, front al fred i a la foscor, aventurant-se en una fràgil embarcació sobre les aigües fètides i traïdores d’aquells pantans inhòspits que tantes vides s'havien empassat... Va bastar, però, el record de la seua pròpia imatge, reflectida poc abans en aquell maleït espill, per a que l'ombra es dissipara: calia actuar, era evident. Prou que va patir, feia només uns mesos, quan les circumstàncies no li van deixar cap altra possibilitat que haver d’apanyar-se-les amb els seus propis mitjans... Un estremiment li va recórrer l’esquena. Què hauria passat, si algú l’haguera pogut veure en aquells dies nefastos? I ara, l'espill ho havia deixat clar, no és que la cosa estiguera molt millor... No, no hi havia cap altra opció. Decidida, va començar a vogar; amb una suau remor, la barca va lliscar sobre les aigües fosques i silencioses. Sabia que no seria una tasca fàcil, i que hauria de fer front a multitud de reptes i a perills insospitats. Però ara estava segura de tindre el coratge per reeixir, i la recompensa bé que ho mereixia. Costara el que costara, per alt que fora el preu, arribaria al seu destí: una perruqueria.

La meua proposta per als relats conjunts de desembre. Certament, el quadre, el seu significat i el context victorià que l'envolta demanaven alguna cosa més profunda i reflexiva, potser fins i tot verdagueriana (Una barca va pel riu / d'una riba a l'altra riba, / fa cara de segador / la barquera que la guia...), però que hi farem... Deixem-ho, si vos sembla, en "basat --vagament-- en fets reals".