La Mariola pendent

És evident que la COVID, els estats d’alarma i la mobilitat restringida van acabar de completar la faena. Però vist amb perspectiva, he de reconèixer que la cosa va començar bastant abans, perquè ja a finals de l’any passat (o a principis d’aquest, tant se val) les meues habituals passejades muntanyenques van anar distanciant-se cada volta més fins pràcticament desaparèixer per complet. La causa última, segons em sembla, he d'atribuir-la el cansament; cansament físic, més pròpiament, perquè tot i els efectes tradicionalment guaridors de les meues caminades per a l’altre cansament (el del  cap, vaja), quan arribava el cap de setmana el que el cos demanava era, i quasi sempre ho aconseguia, no fer literalment res. Repasse l’inventari d’eixides de l’any, i tret d’alguna digna excepció –com ara una ràpida escapada estival a l’Ibèric riojà, aprofitant aquell moment de relatiu relaxament de les mesures antivirus-- aquest funest dos mil vint quedarà, també pel que fa a les muntanyes, com un parèntesi notable d’inactivitat; o hauria quedat, fins ara, perquè les caminades muntanyenques de cap de setmana --habitualment a prop de casa i quasi sempre amb amics, als quals també havia anat deixant pràcticament abandonats-- han estat una altra de les activitats de descompressió que he reprès amb gana aquestes últimes setmanes. Amb amics, per gust, i prop de casa perquè no està l’assumpte per a moltes aventures; però també perquè ja sabeu que fins i tot en els indrets més coneguts sempre hi ha raconades que, per una raó o una altra, havien anat quedant pendents per a millor ocasió, i ara és un bon moment per posar-hi remei i anar reomplint buits.

I amb aquesta voluntat m’he aplicat, sense ànim d’exhaustivitat però amb innegable entusiasme, a repassar Mariola –la  meua serra geogràficament més pròxima; però també, i probablement per això, la que millor conec, la que més he caminat i de la que més he escrit-- per acostar-me a alguns indrets més o menys amagats que no havia trepitjat fins ara tot i haver estat a la vora moltes vegades; racons, en general, fora dels recorreguts habituals i dels camins transitats i transitables, per bé que sempre amb alguna referència més o menys explícita sobre el seu interès o singularitat. Del peculiar ermitori de Sant Blai o de Mossèn Gregori, a prop de les ruïnes del mas del mateix nom –racó pendent, per cert, encara-- i de la coneguda Cova de la Sarsa, coneixíem originalitat i ubicació, però fins i tot així no ens va resultar gens fàcil arribar fins al seu embosquinat emplaçament  L'ermita --més aviat un oratori-- és una modesta i rústica construcció, bastant degradada a hores d'ara, formada per una estança circular, amb coberta de volta, recolzada en antics marges de bancals hui perduts, que no gosaria datar ignorant com soc en aquests temes, però que no remuntaria més enllà del segle XVIII a tot estirar. Tret d'aquesta magnífica i detallada descripció, a penes he trobat a la xarxa informació sobre el lloc, el seu origen o la seua rellevància, cosa un poc cridanera essent Sant Blai patró de Bocairent, al terme del qual s'hi ubica; però no descarte estirar del fil del tal Mossèn Gregori, que dóna nom a mas i oratori, a veure si treu cap per algun lloc.

A un altre racó mariolenc de la llista de pendents em va dur, i ja sabeu que no és la primera volta que em passa, el seu topònim: no abunda, que jo sàpiga, el nom de balç --sinònim de "precipici", segons el DIEC-- en terres valencianes, i de fet no va ser fins revisar l’inventari de topònims del terme d’Agres que el vaig veure per primera vegada, sota la forma de Balços dels Recorrals. I no hi ha dubte, a la vista del lloc, que el nom resulta ben apropiat: un seguit de cingleres i estimballs que recorden vagament els aitànics Avencs de Partagat, als que la densa vegetació dificulta arribar tot i la proximitat d’alguna senda transitada i de bona traça, i que a l’espectacularitat dels penyals hi afegeixen, com és habitual en aquestes contrades, la presència d’arbres caducifolis com el freixe de flor o l’auró, arrecerats a peu de cingle, i que em aquestes dates trenquen amb el seu color tardorenc la monòtona verdor de pins i carrasques. Recorrals, per cert, és un altre nom que sempre m’ha encuriosit i que apareix al menys dues vegades a Mariola (als Balços, òbviament, però també a l’Alt dels Recorrals, a la veïna Alfafara): per Coromines, podria procedir de l'àrab rukn ar-rahl o "racó del rafal", però potser no seria descartable --com de fet fa el propi mestre amb altres topònims similars-- apel·lar simplement a una forma intensiva de corral, atenent al fet que el nom sembla aplicar-se, si més no en aquestes terres, a contrades associades a parets rocalloses i més o menys delimitades per elles.

A poc a poc, la llista de racons de la meua Mariola pendent va acurtant-se. Però la serra encara donarà per a uns quants dissabtes d’atendre a curiositats i indagacions, insubstancials i prescindibles si voleu, però curiositats al cap i a la fi. I, francament, poder tornar a prestar atenció a aquestes prescindibles insubstancialitats, i fer-ho a més amb amics i sense tindre la sensació d’estar deixant de costat altres coses més urgents i importants, no deixa de semblar-me una molt bona notícia; per a mi, si més no.