Entretenir-se

La veritat és que, quan es tracta d'esplaiar-se, relaxar-se o passar agradablement el temps, que ve a ser la definició d'entretenir-se (de torbar-se, solem dir en el meu poble a desgrat d'altres accepcions del verb), no vaig curt d’opcions i d’aficions entre les quals escollir. De moltes d’elles –la muntanya, per suposat, però també la guitarra, el col·leccionisme o la jardineria, per esmentar-ne algunes-- he anat deixant rastre en aquestes planes, que no deixen de ser, si bé es mira, un altre entreteniment. Però hi ha una activitat estrictament enquadrable en aquest àmbit, a la que he dedicat des de fa anys un temps no desdenyable, i que no soc conscient d’haver esmentat mai ací: va, com quasi tot en mi, a temporades, però m’agraden molt les maquetes i el modelisme, en les seues diverses manifestacions, des dels trens a escala (H0, en el meu cas) fins als vaixells, modalitat aquesta que he començat a practicar no fa molt però que reconec que està agradant-me bona cosa.

Dins del modelisme, però, tinc una debilitat especial per les maquetes de cases, monuments i altres edificacions. Hi vaig començar, sobre tot, com a a complement a allò dels trens, fins que vaig descobrir els models d'esglésies romàniques, moltes d'elles pirinenques, de les quals almenys tres empreses --totes catalanes, si no m'equivoque-- comercialitzen un catàleg ben assortit. Es tracta, com probablement sabeu, de muntar primer una estructura predissenyada de cartró, i anar bastint després sobre ella amb peces de ceràmica de diferents tipus fins completar el model. Des de llavors, quan he tingut l'oportunitat (o la necessitat) d'entretindre'm, aquestes maquetes han estat una aposta segura i plena d'avantatges: no embruten ni requereixen equipament especialitzat, no són massa complicades però el resultat és aparent, o a mi m'ho sembla; però sobretot, i almenys també en el meu cas, això d'anar posant-hi pedreta rere pedreta té un efecte tranquil·litzant, quasi hipnòtic... sempre i quan hom mantinga sota control l'efecte "vinga, va, una filera més i ho deixe". 

Aquesta que vos mostre més amunt, i que no diré encara quina és per si algú vol jugar a endevinar-ho (una pista: està a les Valls d'Àneu i, a més del campanar, té una torre que és un antic comunidor), és la que tinc entre mans des de fa algunes setmanes, i tot i que no queda molt per acabar-la, em durarà encara un poc perquè estic aprenent a prendre'm amb calma fins i tot les coses que faig per prendre-m'ho tot amb calma, ja  siga la muntanya, el col·leccionisme, fins i tot les maquetes o el blog. Totes elles, per cert, activitats que fins ara tenia com a amenes, vagament edificants i, en general, pròpies de gent relativament normal; però després de consultar la llista d’entreteniments de la viquipèdia, on hi apareixen com a opcions apostar, beure o el sexe –supose que "drogar-se" els deu haver paregut un poc excessiu—  ja no sé què pensar...

Dues més, de les primeres que vaig fer, i a les que tinc per això certa estima especial: Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll; per cert, a més de romàniques, han de ser de llocs als quals hi haja estat. Maniós que és un...