El mur del mar (notes d’estiu VI. I prou)

No obstant el seu caràcter eminentment muntanyenc (el seu topònim gal·lès significa, de fet, "terres altes"), el parc nacional d'Eryri inclou també una franja costanera de més de seixanta kilòmetres de longitud: encara que tradicionalment el nom s'aplicava només a la zona que envolta el massís d'Yr Wyddfa, la declaració de l'àrea protegida el 1951 es va projectar sobre un àmbit territorial molt més ampli (2.140 km2), del qual formen part també els ecosistemes costaners --dunes, aiguamolls i sorres intermareals-- de la regió de Meirionnydd. Era previsible, doncs, que com a part de la nostra visita a la zona ens plantejàrem també poder-nos fer una idea de les característiques de l'extens litoral de Gal·les, el territori del qual confronta, al llarg de més de més de dos-mil set cents quilòmetres, amb el Mar d'Irlanda i el Canal de Bristol, i que compta a més a més amb un sender continu i senyalitzat (el Llwybr Arfordir Cymru o Wales Coast Path) que el recorre en tota la seua extensió. Cal dir, però, que sense desmerèixer en absolut l'interès de les terres baixes del parc nacional, fora dels seus límits però dins el nostre radi preferent d'actuació quedaven dues zones els valors ambientals, paisatgístics i culturals de les quals eren qualificats, a la majoria de les fonts que consultàvem, com a extraordinaris; es tracta d'Ynis Môn o Illa d'Anglesey, i de la Península (Penrhyn) de Llŷn, i van ser per això les que vam escollir per a visitar-les (o per a tractar de fer-ho, vaja).  

Marea baixa a la badia de Conwy, a l'Estret de Menai

L'Illa de Môn, la més gran de Gal·les amb més de 700 km2 de superfície, se situa a la costa nord-occidental i està separada de la resta del país pel denominat Estret de Menai, un canal que no supera els quatre-cents metres d'amplària en el seu punt més estret, i que és salvat pels ponts de Britània i penjant de Menai; a la seua riba est s'alcen les històriques ciutats de Conwy, Bangor i Caernarfon. Amb una topografia relativament suau i una llarga història d'ocupació humana que es remunta almenys fins el Neolític, Môn alberga nombrosos jaciments arqueològics, i una part substancial del seu litoral està protegit com a Àrea de Bellesa Natural Excepcional. Quant a nosaltres, havíem decidit començar la visita al seu extrem més occidental, a una altra illa més petita coneguda com Ynys Gybi (en anglès, Holy Island, "illa santa", precisament per l'abundància de restes megalítiques), on després de visitar la ciutat de Caergybi i el seu port, preteníem caminar fins el far de South Stack; preteníem, perquè el vent i la pluja ens vam obligar ben aviat a girar cua i a optar per altres alternatives no pedestres que almenys ens van permetre confirmar que tot allò que havíem llegit quant als valors de illa està sobradament justificat. Per cert: probablement som dels pocs visitants a la zona que no vam anar a veure el famós poble de nom llarguíssim, però he de dir que va ser perquè se'ns va passar de llarg la cruïlla i ja es feia massa tard per a tornar. 

De dalt a baix: l'espectacular castell de Caernarfon (on l'actual Rei Carles III va ser investit Princep de Gal·les el 1969; vau veure el capítol a The Crown?), a la vora sud-est de l'Estret de Menai; port i muralles de Conwy, i gambes roges i garses de mar a la seua badia; port de Caergybi (Holyhead), on una línia de ferris uneix la Gran Bretanya amb Dublin; la costa propera al far de South Stack abans de que el temporal ens obigara a recular; platja i dunes (i vent, ai) a la Reserva Natural de Niwbwrch; tomba prehistòrica de Bryn Celli Ddu; i platja de Llandudno, amb garses de mar i becuts fent-se el sopar. 

Afortunadament, el dia que vam anar a visitar a la Península de Llŷn l'oratge va acompanyar un poc més, però per a llavors ja ens havia fet també la guitza: la mala mar que havia deixat com a resultat el pas de la tempesta Lilian va impedir durant uns dies l'eixida del vaixell que ens havia de dur fins a la petita illa de Bardsey o Ynys Enlli, punt d'especial interès pels seus valors patrimonials --el monestir de San Cadfan, punt de peregrinació des del segle VI-- i naturals. No ens va quedar altre remei, doncs, que conformar-nos amb veure-la des de la distància: des del pintoresc llogaret d'Aberdaron, un sender que segueix a trams l'abans esmentat Wales Coastal Path, recorre la zona de Uwchmynydd, a l'extrem sud-occidental de Llŷn, oferint unes vistes extraordinàries de la costa i de la mateixa illa, totes dues incloses també en un una Àrea de Bellesa Natural Excepcional que abasta una quarta part de la península. Diverses finques gestionades pel National Trust --que per cert, va adquirir la seua primera propietat a Gal·les el 1895-- es dediquen a conservar activament els valors de la zona, tant pel que fa al paisatge i la natura com també als usos tradicionals com ara el pasturatge. En conjunt, i encara que no va anar exactament com l'havíem planejat, la visita a Llŷn va ser una forma magnífica de tancar un viatge que ens va deixar amb ganes de conèixer més i millor el país i la seua gent; potser no tardarem molt en tornar a Ynys Enlli... I per cert: he pres el títol d'aquesta entrada d'una estrofa de l'himne gal·lès (Hen Wlad Fy Nhadau, "El vell País dels meus pares"), que podria traduir-se com "mentre el mar siga el seu mur, que no puga mai caure el vell idioma"; em tem que, allà com ací, no serà tasca senzilla, però tampoc crec que falte gent amb la ferma voluntat d'aconseguir-ho. 

Badia d'Aberdaron, amb els illots de Gwylan (fawr, gran i bach, petit) al fons; cartell demanant que no es moleste a les cries de foca; Porth Meudwy, punt d'embarcament per accedir a Ynys Enlli; diferents vistes del recorregut (i de l'illa) pels penya-segats; ovelles herdwick en una granja de la zona; i l'esglèsia de Sant Hywyn a Aberdaron, amb el seu pintoresc cementeri abocat a la mar. 

Tal i com he tractat d'anticipar amb el títol, amb aquesta entrada tanque la sèrie que he dedicat de forma alternativa als viatges de  l'estiu a Gal·les i Canàries. Gràcies per la vostra paciència, i tan de bo alguna cosa vos puga resultar útil si teniu intenció de viatjar-hi; a mi m'ha vingut molt bé aquest exercici per recollir i recapitular els records d'aquells dies. I parlant de viatges i com ja vaig avançar fa poc, aprofite l'avinentesa per acomiadar-me durant un parell de setmanes, que espere poder passar a l'illa de Socotra: hi ha possibilitats --moltes, la veritat-- de què la miserable guerra encetada per l'extrema dreta israeliana i els seus acòlits occidentals però en la què tampoc pot eximir-se de responsabilitat almenys a part de l'altra part, afecte als nostres plans i que fins i tot calga anul·lar-ho tot si van tancant-se espais aeris; molt poca cosa en tot cas si això passara, comparat amb les desenes de milers de morts innocents, única raó important per exigir una volta més que es pose fi a tanta atrocitat. Ja veurem com queda tot plegat, però si no dic res en uns quants dies serà senyal que hem pogut arribar-hi, i ja vos contaré a la tornada. I per si finalment fora així i el 9 d'octubre m'agafara també enguany un poc més amunt d'on brama la tonyina, aprofitaré allò que encara té de reivindicativa aquesta Diada per dir que no deixarem de fer-li front a qui té només com a objectiu fer-nos desaparèixer com a poble i cada volta té menys necessitat de dissimular-ho. No serà de mar el nostre mur, sinó de combatius balcons i d'estendards, irat de punys, pacífic de corbelles.