Gris pissarra (notes d’estiu IV)

La mineria ha estat un factor tan rellevant en la història de Gal·les que fins i tot hi ha una pàgina de la wikipedia dedicada específicament a aquesta qüestió. Això, però, ho he sabut després d'anar-hi, perquè com em passa amb tantes altres coses relatives al país, la meua ignorància sobre el tema era (és) pràcticament absoluta. Només recorde haver llegit fa temps alguna cosa sobre el paper cabdal dels miners gal·lesos en les lluites socials des dels primers moments de la Revolució Industrial, i també tinc alguna vaga noció --molt probablement, un altre  resultat d'alguna lectura antiga-- sobre els canvis que l’extracció i l’exportació del carbó va provocar en la societat gal·lesa per la massiva immigració, majoritàriament de procedència anglesa, que s’hi va produir des de mitjans del segle XIX i que va afectar sobre tot a les ciutats del sud-oest. Mai, però, no havia sentit a parlar de la importància que va arribar a assolir un tipus particular d’explotació dels recursos geològics que ha deixat, a més a més, un rastre profund i fàcilment perceptible sobre el territori, la societat i la cultura de Gal·les: les pedreres de pissarra. 

Afortunadament, la wikipedia també inclou una pàgina específica que parla d’aquesta indústria a Gal·les (també n’hi ha una per a la mineria del carbó), així que vos remet de nou a la xarxa si és que teniu un especial interès sobre aquestes qüestions. Als meus efectes, tota aquesta introducció ve a tall de que, quan estàvem preparant el viatge i buscant informació sobre possibles rutes dins el Parc Nacional d'Eryri, ens va sorprendre un poc trobar uns quants itineraris que transcorrien precisament per dins de la pedrera abandonada de pissarra de Dinorwig, als peus de la qual --ocupa part de les instal·lacions de l’antiga explotació-- hi ha també el Museu Nacional de la Pissarra. Dinorwig representa tot plegat una destinació turística popular, i forma part també del denominat “Paisatge de la Pissarra del nord-oest de Gal·les”, declarat per la UNESCO Patrimoni Mundial. Convindreu que, amb aquests antecedents, era inevitable no sentir almenys una certa curiositat per conèixer de primera mà un tipus de paisatge amb el què estem poc familiaritzats i que a més a més, en situar-se al poble de Llanberis i a prop de l’Yr Wyddfa, tampoc ens quedava massa a contramà.

Com altres àrees similars --els voltants de Blaenau Ffestiniog o de Bethesda, per exemple-- que havíem vist de passada des de la carretera en dies anteriors, el primer que sobta en aproximar-se a Dinorwig són les seues dimensions descomunals: amb una superfície de més de 280 hectàrees en el seu moment de màxima esplendor, les muntanyes (literals) d’enderrocs procedents de l’antiga explotació cobreixen els vessants d’Elidir Fawr fins a una altitud realment impressionant. Tot i que hi ha sectors als quals no es permet (almenys sobre el paper) l’accés per la seua perillositat, ja s’ha dit que hi ha diversos recorreguts més o menys habilitats per a la visita els quals, a més d’oferir unes vistes de vegades irreals però sempre impressionants (Dinorwig ha estat també escenari per al rodatge de diverses pel·lícules i és zona d’escalada molt popular), permeten recórrer les antigues instal·lacions i les restes més o menys degradades de molts del seues elements: rails, mecanismes de tracció de les vagonetes, molins o cabanes de miners van apareixent al llarg d’un recorregut que pot allargar-se pràcticament a voluntat enllaçant diferents traçats quasi sempre senzills, per bé que hi ha alguns sectors de la pedrera en els què convé transitar amb precaució. En tot cas, per no fer-ho massa llarg i com que no és gens complicat trobar informació detallada a diverses pàgines que se n’ocupen, em permetreu de nou que no m’estenga més parlant d’un indret al qual nosaltres arribarem pràcticament sense preveure-ho però que al remat, amb la seua decadent i caòtica bellesa, gosaria dir que va ser una de les troballes del viatge; almenys, puc assegurar que poques voltes m’ha resultat tan captivador i estimulant caminar entre runes i enderrocs.  

Haver-nos programat una visita a Dinorwig (i la seua rodalia, amb els llacs de Llyn Peris i Llyn Padam i el castell de Dolbadarn) ens va vindre bé com a alternativa per als dies del viatge en què el pas de la borrasca Lilian aconsellava, pel vent o per la pluja, prescindir d’altres caminades més exigents. I tot i que, com sol ser habitual, les meues fotos no li fan justícia, l'escabrosa topografia i la brillantor de les pissarres humides li donen al paisatge un aire realment especial. Per cert: en llegir que les pissarres de Dinorwig es van formar en el període Càmbric o Cambrià, he recordat aquella vesprada remota en què, quasi com una revelació, vaig associar per primera vegada el nom d’aquest període geològic de l’Era Paleozoica amb Cymru, que es pronuncia Camri (o ˈkəmri) i que com sabeu és com els gal·lesos anomenen el seu país. Que els Silurs i els Ordovics eren tribus celtes de la zona, acabe de saber-ho fa una estona, mentre escrivia aquestes ratlles; una “microcuriositat” més que done per coberta, i un parell de noves --saber alguna cosa més dels geòlegs Murchison i Lapworth, responsables de tals noms-- per mirar.