"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 22 de setembre del 2025

Llum de mar

Al sud d’Essaouira, entre el Cap Sim i el poble d’Imeswan (Imsouane), un seguit de tossals que representen de fet els estreps occidentals de la serralada de l’Atles, s’aboquen sobre l’oceà tot donant lloc a un preciós litoral en el què les extenses platges d’arena daurada alternen amb  cales, esculls i penya-segats, de vegades d’unes dimensions considerables. Deixant de banda la suggerent i turística Essaouira, i alguns nuclis --com Sidi Kawki, Tafedna o el mateix Imsouane-- on s’obri pas un turisme vinculat al windsurf i a altres esports nàutics, la major part d’aquesta ventosa costa manté encara la seua essència agrest i solitària. Els nombrosos llogarets amazics, quasi sempre envoltats per les extraordinàries deveses d’argània característiques d’aquesta zona, ocupen les parts més altes dels turons, sovint a prop dels quasi sempre eixuts oueds i a una distància prudencial de la mar; a la seua vora, allà on la topografia ho permet, sovintegen les cabanes de pescadors, humils edificacions (moltes d’elles directament excavades a l’espadat) que, de vegades, donen lloc a nuclis pintorescos a molts dels quals només es pot accedir a peu o amb mules (o camells) a través dels nombrosos senders que recorren la ribera o la uneixen amb els indrets habitats.

Després d’haver conegut, fa ara un parell d’anys, part de la costa del Sàhara Occidental i el sud del Marroc, la possibilitat de caminar per aquest abrupte sector del litoral atlàntic del país era una temptació difícil de resistir. La proposta: un recorregut panoràmic que, després d’una primera jornada dedicada a visitar Essaouira, va començar a Sidi Kawki (o Kaouki, ⵙⵉⴷⵉ ⴽⴰⵡⴽⵉ), on férem la primera nit, i acabà a Id Laasri, des d’on ens desplaçàrem finalment per carretera fins Agadir. Quatre etapes de marxa tranquil·la, allojant-nos en cases locals --encara que la idea inicial era acampar, la previsió de forts vents i els obstacles burocràtics van fer que els nostres guies s’hi inclinaren finalment per aquesta opció-- a Sidi M’barek, Sidi Ahmed Essayeh (ⵙⵉⴷⵉ ⵃⵎⴷ ⵙⵙⴰⵢⵃ) i Tafedna (ⵜⴰⴼⴹⵏⴰ), en un trajecte que a més d’acostar-nos, ni que fora superficialment, a la vida en aquelles terres a cavall entre la muntanya i l'oceà, ens va permetre travessar un paisatge fascinant de dunes, espadats, argànies i tabaibes. Vistes obertes, vent i llum de mar, i una volta més una companyia extraordinària que ho va fer tot encara més brillant. I el convenciment, també, de que no hem de tardar molt en tornar-hi, 



No m’estendré aquesta vegada en els detalls d’una caminada esplèndida, en general senzilla --tot i que amb alguns trams un poc més feixucs; em venen al cap la pujada a Djebel Igzoulne, o els barrancs que cal travessar abans d’arribar, la darrera jornada, a la platja d'Imerditssen-- i amb la durada escaient per a no quedar-se curta ni arribar a resultar monòtona. Ho deixarem, doncs, amb algunes imatges que, com sol passar-me sovint al Marroc per no disposar de mapes adequats, no m’han resultat fàcils d’assignar a uns topònims vacil·lants tant en àrab com en taixelhit, però que recullen alguns dels punts més interessants del viatge, a saber i de dalt a baix: el morabit de Sidi Ahmed Essayeh i les dunes d'Assif n’Boud; dues vistes de la medina d'Essaouira; els nostres camells a la platja de Sidi Kawki i dues vistes de la costa baixa d'aquest tram; llit de l'oued Aghbalou, junt a Sidi M'barek, amb els salts d'aigua pràcticament secs a hores d'ara; plataformes a la platja de Bizergane; penya-segats abans de la platja d'Iftane i barques a aquest indret, un dels pocs d'aquesta costa accessible amb vehicle; dunes arribant a Sidi Ahmed Essayeh; cales a Idrar; matollar d'Euphorbies i Kleinies i camells pasturant a Tassaksout; platja de Taftast Ouaoulil; argànies a Djebel Igzoulne; vistes de Tafedna des de la muntanya; caminant entre llogarets amazics; te, amlú i oli d'argan per a recuperar forces; una argània amb fruits, i una altra modelada pel vent sobre la platja de Tabayat, a prop de Timezguida Outfas; un camaleó camí d'Aftas Imerditssen; cabanes de pescadors a aquest llogaret, final del nostre recorregut a peu; i una de les cases que ens van acollir, aquesta a Id Laasri. I quant a la companyia, gràcies una volta més a Pako pel comboi; a Moha, Mohamed i Abdu, guies i cuiners, i les famílies que ens van allotjar a sa casa; i molt especialment a Josep Maria, Pino, Santi, Lluís, Marta i Loles; de la mateixa forma que les imatges no li fan justícia al paisatge, res del que puga dir li'n farà al privilegi d'haver pogut compartit aquests dies amb vosaltres.



divendres, 19 de setembre del 2025

Descans de descans

Costa del Marroc a prop d'Iftane, al sud d'Essaouira

Primers dies de faena --m’hi vaig reincorporar dimarts-- després d’unes vacances més tardanes enguany del que sol ser habitual, però tan viatgeres (o fins i tot més) com les dels últims anys: a banda del tast previ a Ellan Vannin, del qual ja vaig deixar escrita alguna cosa, he tingut ocasió aquestes últimes setmanes de fer dos recorreguts magnífics --tots dos amb l'amic Pako Crestas i pràcticament, com se sol dir, sense solució de continuïtat-- primer per la costa atlàntica del Marroc i després per les terres dels samis al nord de Noruega. Un carpe diem, doncs, en tota regla, amb la millor de les companyies i ple de moments memorables, que encara que ha complert a bastament allò que hom pot esperar d’unes vacances en tant que desconnexió de la rutina, potser se m’ha quedat un poc justet pel que fa a allò de descansar, si més no físicament. Segur que després del cap de setmana i un parell de bones dormides ho veig amb uns altres ulls, però assumisc que, a efectes de descans, no m’anirà malament prescindir de viatges almenys durant un temps; això si, ni més ni menys del que siga estrictament imprescindible. 

Cap Nord (Davvinjárga o Nordkapp) des de Knivskjellodden

Encara que també aquest any la Diada Estellés m’ha agafat lluny de casa i del blog, no he volgut renunciar a recordar-la, com tantes altres vegades, en aquestes planes. Amb alguns dubtes quant a la tria de poemes, com sol ser també habitual, per bé que dins d’un marc malauradament ben definit: si hi ha alguna cosa que abunde ara mateix, són els qui mereixen que se’ls lliure, amb totes les seues conseqüències, el “títol greu de Fills de la Gran Puta”...

Ara us diria el pare: 
He lluitat, he patit.
He de lluitar encara,
fills.
 
Tinc un gran cansament.
Tot açò és avorrit.
I al capdavall... No sé,
fills.
 
Mai sabreu quina pena
ara em creuava el pit,
perquè us escric açò,
fills.
 
Els patiments, les còleres,
la pena sense fi,
l'empenta inesperada,
fills.
 
Totes aquelles coses
d'un món amarg i trist
que voldria evitar-vos,
fills.
 
Un dia em moriré
-tots ens hem de morir-,
i no serà la pau,
fills.
 
Ni la pau ni el descans,
que diuen en llatí.
Us deixaré a vosaltres,
fills.
 
Us deixaré en aquesta
selva del bes i el crim,
les cauteles, les tàctiques,
fills.
 
En aquest món que creue
brut d'amor i tarquim,
cansat de cap a peus,
fills.
 
Un món de gents astutes,
rancoroses, gentils,
d'impersonals prosòdies,
fills.
 
Creixen roses i creixen
geranis i gesmils,
i els fills de mala mare,
fills.
 
Un món d'ungles, de tigres,
de cor ocult i prim,
que espera entre les canyes,
fills.
 
Assetjances, enveges,
cobejances, oblits,
les paraules que maten,
fills.
 
He tornat ara a casa
creuant, amarg, la nit.
Duc els ulls arrapats,
fills.
 
Torne d'haver viscut
l'heroisme mesquí,
obscur, quotidià,
fills.
 
Escric no sé per què,
mentre dormiu als llits.
Escric lletres de sang,
fills.
 
Creix, de boira, i prospera,
un sentiment hostil.
Hi ha molt de fill de puta,
fills.
 
Lentament, tristament,
lletres de sang escric.
Una nit com una altra,
fills.