Coses de Noruega

La primera de les activitats que l’amic Pako Crestas ens proposava en el seu programa a Noruega era una caminada --amb acampada inclosa-- fins a la península de Knivskjellodden, un braç de terra situat molt a prop del conegut (i concorregut) Cap Nord però que, en avançar-se un quilòmetre i mig més cap al nord respecte a aquest, representa realment el punt geogràfic més septentrional d’Europa. Una proposta certament engrescadora que em va ajudar a decidir-me finalment per un viatge que tenia pendent des de feia molt de temps i que em va portar, amb només unes hores de diferència, des de la costa atlàntica del Marroc fins a Tromsø, uns quants graus de latitud més enllà del Cercle Polar Àrtic i punt d’inici (i final) del nostre recorregut pel nord del nord. La ciutat, a la que arribàrem Rafa i jo un poc abans que la resta del grup després de volar des d’Alacant via Oslo, em va semblar un lloc tranquil i acollidor que paga la pena conèixer sense cap mena de dubte; com s’ha dit, va ser des d’allí, reunits ja amb la resta de companys i companyes, que començàrem un recorregut de quasi sis-cents quilòmetres fins el poble de Honningsvåg, a prop ja del Cap Nord i on comptàvem amb fer nit. Unes quantes hores de carretera, amb els nostres cotxes llogats --elèctrics, opció que potser no és la més pràctica per a un trajecte com aquest pel temps que cal dedicar a carregar-los-- a través d'uns paisatges extraordinaris que van fer més amè el llarg trasllat fins arribar finalment a la nostre destinació a l’illa de Magerøya: primer contacte amb la tundra que caracteritza aquestes contrades, algun ren vist des de la distància, i la sorpresa imprevista d’un conat d’aurora boreal --la meua primera experiència amb aquest fenomen fascinant-- des del mateix càmping on dormírem. Una bestreta, em va semblar, certament prometedora. 

Dalt de tot, penya-segats a la banda oest del Cap Nord vistos des de la badia de Knivskjelvika; baix, port i pont de Tromsø (Romsa) sota la boira del matí; llac de Prestvannet (Báhpajávri) a la mateixa ciutat; estret de Sandnessundet (Sálljnjárnuorri) amb el pont de Sandnessund al fons; vistes des de la carretera camí de Honningsvåg (Áváhki); i el Nordkapp Camping, a Skipsfjorden (Skiipavuotna), on ens allotjàrem. Quan els he pogut trobar, hi pose entre parèntesi els noms en sami.

El Cap Nord “nominal” és una rellevant atracció turística a la què s’hi accedeix fàcilment des de Honningsvåg, a una trentena de quilòmetres per bona carretera, i on s’apleguen cada any al voltant de dues-centes mil persones atretes pels paisatges espectaculars, l'innegable simbolisme de l'indret i les diferents instal·lacions destinades a facilitar-ne la visita: cafeteria, restaurant, botiga i fins i tot una sala excavada al penya-segat, cal suposar (no vam fer cap intent per comprovar-ho) que a preus adaptats a la mitjana del país. Tenint-lo tan a prop, semblava oportú dedicar almenys una estona a conèixer aquest curiós enclavament, així que després d'aprofitar per visitar, de camí al cap, el llogaret de pescadors d’Skarsvåg, ens hi vam acostar per passejar una estona per l’espai habilitat i fer-nos la inevitable foto a l’emblemàtica i monumental bola del món, per a la què va caldre esperar tanda i des de la què podia veure’s el nostre autèntic objectiu. Complert finalment el tràmit (diria que recomanable, en qualsevol cas), només vam haver de recular un poc, per la mateixa carretera per la què hi accedirem, fins l'aparcament on comença el camí que ens havia de dur fins l'autèntic extrem nord del continent.

Vista del Cap Nord (Davvenjárga) amb l'emblemàtic globus terraqüi; església i cementeri del poblet de pescadors d'Skarsvåg (Skárfaváhki), i bacallars assecant-se al mateix poble; instal·lacions turístiques al Cap Nord; la península de Knivskjellodden vist des del cap; i punt de partida del sender que hi porta.

Amb un recorregut de poc més de nou quilòmetres, el sender que porta fins al cap de Knivskjellodden --que per cert, en noruec significa "el promontori (odden) de la navalla (knivskjell)"-- no presenta cap dificultat, tret si de cas d'alguns trams entollats on precàries passarel·les de fusta tracten de facilitar el pas. El traçat, ben marcat per l'ús i abalisat amb mollons de pedra, discorre per la tundra sobre un relleu ondulat fins que, després de deixar enrere els llacs de Knivskjelvatna, descendeix ràpidament fins a una petita badia (anomenada Knivskjelvika) en la que desemboca el rierol que ens ha acompanyat l'últim tram del recorregut, i on una plana herbosa oferia un bon lloc per a instal·lar el nostre campament per a la nit. Abans, però, vam completar l'últim tram del recorregut, per un terreny empinat i pedregós, fins el far que assenyala l'últim confí d'Europa cap al nord; a llevant, els impressionants penya-segats de l'altre Cap Nord lluïen imponents a la llum del capvespre aixecant-se sobre una mar inusitadament tranquil·la. Amb les tendes muntades i havent sopat a la vora de l'esplèndida foguera que Ana i Rafa es van obstinar en encendre malgrat unes condicions més aviat poc favorables, les primeres i imprevistes aurores boreals --tampoc per a elles s'anunciaven massa bones condicions-- van fer la seua aparició per a la nostra sorpresa i admiració. Entrar finalment dins del sac (va acabar fent fred i vent, aquella nit) i deixar-se vèncer per la son a un indret com aquell i amb les llums del nord brillant tènuement sobre els nostres caps, és una sensació difícil de descriure, i encara més difícil d'oblidar. 

Les illes Gjesværstappan (Stoappo) des del camí que porta a Knivskjellodden; el propi sender, i vistes des d'ell del fiord de Sandfjorden; penya-segats del Cap Nord des de Knivskjelvika; accés al far i el grup al seu voltant; la bandera d'Alcoi a l'extrem nord d'Europa (gràcies per la foto, Pako); el nostre campament i la treballada foguera, la vora de la qual Rafa i jo vam complir també amb la litúrgia de fer-se un bon plis-plai; i les aurores boreals d'aquella nit (les fotos són del mòbil i molt roïnes, però ja em van bé per deixar-ne testimoni) 

L'endemà es va alçar, com tots els dies precedents, net i lluminós. Una parella de majestuoses àguiles marines ens va sobrevolar durant una estona mentre esmorzàvem i alçàvem el nostre campament abans de mamprendre, ara de tornada i sense cap incidència remarcable, el trajecte que unes hores abans ens havia portat fins aquell indret extraordinari. Trajecte que havia de seguir després, ja amb els cotxes --carregats de gom a gom, com al llarg de tot el viatge-- i per la mateixa carretera que ens va dur al nord, fins a la ciutat d'Alta, a la rodalia de la qual preveiem dur a terme algunes altres caminades de les què deixe pendent parlar en un altre moment. Vos faré, però, un avanç: van ser, també, magnífiques. 

Pigarg cuablanc o àguila marina sobrevolant Knivskjellodden; la plana on acampàrem vista des de la mar; i vistes del camí de tornada, amb el llac de Knivskjelvatna, aiguamolls al mig de la tundra i un dels rens que hi pasturen.

Ja sabeu que, entre tot allò que m’interessa dels llocs als quals viatge, hi solen tindre un lloc destacat les minories nacionals que hi visquen. Poca cosa sabia, abans d’anar a Noruega, de la situació dels samis, població originària dels llocs que vam visitar --tots ells part del territori que solia anomenar-se Lapònia, terme que es considera ara despectiu i que tendeix a ser substituït pel de Sápmi-- que representen a hores un percentatge minoritari de la població que hi viu i que han patit històricament el racisme, l'espoli de les seues terres i el menyspreu per la seua llengua i cultura; a hores d'ara compta amb un Parlament indígena. Del poble anomenat kven, format per un nombre de persones que oscil·la segons les fonts entre 10.000 i 60.000, encara tenia menys informació. Els kven estan reconeguts des de 1996 com a minoria nacional a Noruega, i parlen un idioma estretament relacionat amb el finés. D’uns i d’altres vaig llegint la informació a la què puc accedir a la xarxa, i potser acabaré dient-ne alguna cosa; del curiós cas dels dos estàndards per escriure el noruec, potser que també...

Retolació de l'aeroport de Tromsø en noruec, sami i kven; banderes dels tres col·lectius (a l'esquerra kven, a la dreta sami) a la mateixa ciutat; i campanya, vista a Skaidi i liderada per la comunitat sami, contra la instal·lació d'una mina de coure a Repparfjord  En aquesta pàgina podeu donar-li suport. 

En verd propi

Malgrat el seu interès innegable pels valors naturals, patrimonials i paisatgístics que alberga, les meues visites a la banda de ponent del Carrascar de la Font Roja són molt menys habituals que les que faig per altres zones d’una serra --ho podeu veure ací mateix-- que recórrec amb freqüència. Per això ens va semblar que una caminada per aquest territori de masos, barrancs i pinedes, pel què feia temps que no ens hi deixàvem caure, era una bona opció per tal de reprendre, després de l'habitual pausa estival, les nostres eixides setmanals a les muntanyes que ens queden més a la mà. Amb l’objectiu afegit, a més a més, d’acostar-nos fins a la rodalia del Menejador, on gràcies a l’esforç de molta gent es va aconseguir que l’incendi de juliol passat, originat segons sembla per una imprudència criminal, no tinguera conseqüències molt pitjors: havent pogut preservar el bosc esponerós de l’ombria, autèntica joia del parc natural, el pas del foc és ben evident en les bosquines i els matolls de la part alta de la serra, per bé que, tal i com avançaven les primeres valoracions, els senyals d’una recuperació encara incipient comencen a ser també clarament visibles. Verd que resisteix, doncs, i també verd que renaix, que no deixa de ser una altra forma de resistència; de fet, pot ser l'única que realment tinga sentit.

No va estar l'única raó, però he de dir que almenys una part del meu “furor viatger” d'aquest últim estiu guarda relació amb les proves mèdiques que em vaig fer poc temps abans, i que ja apuntaven a un resultat que s'acaba de confirmar amb les últimes anàlisis: poc més de dos anys després de l'operació, el càncer sembla haver tornat --recidiva, en diuen-- encara que sembla que és incipient i per tant i en teoria més fàcil d’abordar amb garanties. Ara toquen noves proves per veure quins seran els següents passos d’un procés que és evident que m’hauria estimat més no haver de (re)viure, però en el què em sé acompanyat i en bones mans i que en qualsevol cas faré per encarar, com he tractat de fer fins ara, amb calma i ànim: allò viscut viscut està, el que va davant va davant, i darrere de l'u ja vindrà el dos. I a la pròxima vos contaré coses de Noruega...