Obra pública

El gran dia havia arribat per fi, i l'alcalde es mostrava comprensiblement exultant mentre esperava, amb impaciència poc dissimulada, que la comitiva de cotxes oficials fera la seua aparició per l'últim revolt de la vella i atrotinada carretera. La resta de la corporació, la banda municipal i una dotzena de jubilats, atrets per l'expectativa d'un generós vi d'honor després de la inauguració, feien temps sota un sol inclement. Però per a l'alcalde, tots els esforços, tots els sacrificis, havien valgut la pena: el poblet comptaria, per fi, amb una obra del gran Santi Clavatrava, un edifici sorprenent i emblemàtic que el situaria definitivament en el mapa i que, per a ell, significaria probablement una reelecció segura --o millor encara, un càrrec en el govern autonòmic que el traguera d'aquell llogarró miserable. Davant aquesta perspectiva, poc importaven ja la incomprensió d'una oposició ressentida i curta de mires, el sobrecost astronòmic de les obres, o la constatació que el disseny de l'edifici, a més d'original i revolucionari, el feia simplement inaccessible a les persones, pel que tot el que podia fer-se amb ell era contemplar-lo amb admiració i reverència. L'únic important, ara, era que l'edifici era una realitat --cara, lletja i inútil, però realitat-- i que era ell qui ho havia fet possible. I a més, era una obra avalada per la fama mundial del seu dissenyador, farcida d'atrevides solucions tècniques i executada per un constructor amic del partit, així que  aquells clavills que havien començat a veure's en la façana tampoc no devien ser res preocupant...

(per a la proposta de maig de Relats conjunts)