No buscava, hui, ni plantes, ni animals, ni pedres. Amb opció de dia lliure a la faena, i amb el pronòstic de que les espectaculars boires d'advecció que s'han vist a la costa aquestes últimes jornades remuntaren hui cap a l'interior, he eixit a Mariola amb la idea de gaudir de la boira i de les efímeres i sorprenents geografies que dibuixa quan cobreix aquestes valls i dilueix els contorns coneguts de les muntanyes. I amb l'esperança, també, de poder fer-ho sense la gentada que, sobretot des de fa uns mesos, es congrega cada cap de setmana al Montcabrer, fins el punt que feia temps, per això, que no hi pujava. S'han complert, per sort, els pronòstics, pel que fa a la boira i també a la tranquil·litat. Ha hagut, inevitablement, pedres, plantes i animals; però em quede sobretot amb el camí, canviant a cada segon de llum i d'aspecte, mil voltes trepitjat però recorregut (i redescobert) hui com si fora la primera... Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: potser és cosa meua, però sempre m'ha semblat que hi ha boires que amaguen, i boires que esclareixen.
Gràcies per il·lustrar-nos amb els noms dels teus amics.
ResponEliminaEstic content que l'ocellet s'hagi atipat amb les molles del teu entrepà.
Pel que he vist, tots els noms que té són bonics: bardisser m'agrada, però cercavores és preciós, i muntanyà indubtablement escaient. En un moment donat en vaig contar deu encerclant-me. Jo content, i ells (amb la panxa plena) imagine que també... Salut i moltes gràcies!
EliminaSegurament a ells les hi va millor que a tu. T'havien d'esperar amb les ales ben obertes.😉
ResponEliminaM'agrada aquesta mar de niguls que es veuen des del cim, curiosament anomenat Montcabrer... no té res a veure amb mi, oi?
Aferradetes!
Si més no els caps de setmana han de quedar ben tips amb la quantitat de gent que hi puja darrerament, lluna. I quant al nom, doncs ves a saber ;) (Sàpigues, en tot cas, que és el meu cim preferit, i que és pràcticament el primer que veig quan m'alce pel matí...). Abraçada i moltes gràcies!
EliminaM'agrada saber que s'han complert les expectatives de boira i de solitud... t'entenc molt bé, no és que siguis asocial. A vegades va molt bé no trobar ningú. I que els ocells siguin els protagonistes. No coneixia aquest ocellet ni el seu nom bardisser.
ResponEliminaVa ser un bon dia, Carme (malgrat algun cruiximent l'endemà, tot s'ha de dir), i la tranquil·litat va ajudar molt :) L'ocellet és un cas curiós, sembla que cria a l'alta muntanya i ve a aquestes, més modestes, a passar l'hivern; però pel que sé encara no està clar d'on venen exactament ni on van quan marxen, tot i que hi ha casos confirmats (per anellament) de bardisses pirinencs que baixen fins ací. Salut i abraçada!
EliminaJo també dec ser molt asocial, perquè quan vaig a la muntanya no m'agrada trobar-me gent. Tret que estigui perdut, que llavors un figurant posat en el moment que toca, sempre va bé. Ara que, si el preu per no trobar a ningú és que hi hagi boira, no sé si em compensa...
ResponEliminaM'agrada trobar gent a la muntanya, però els últims mesos i almenys en llocs determinats (cims coneguts i més o menys emblemàtics, com aquest) el que et trobes els caps de setmana són autèntiques romeries (més gent que persones, com diu un bon amic) i cues per fer-se la foto al vèrtex de torn, i això ja em sobrepassa... Entenc que la situació és la que és i que tothom té dret, així que el que solc fer darrerament és fugir d'aquests punts i buscar altres zones més tranquil·les; per sort, hi ha muntanya de sobra i no tots els llocs són igual de fotogènics per a l'Instagram. I la boira, en efecte, millor per camins coneguts, que gasta males bromes... Salut i moltes gràcies!
Elimina