"En términos de preservación de la biodiversidad, la única vía que parece tener futuro es la gestión integrada. Por una parte, no nos compete ejercer de redentores biosféricos, tarea que nos desbordaría y que maldita la falta que hace; y, por otra, no queremos perder lo que nos gusta y seguramente necesitamos --nosotros, no la biosfera--, es decir lo que ahora hay. Pero proteger el presente no es perpetuar el pasado, de forma que los fundamentalismos no nos sirven (...). Lo que nos interesa es que se mantenga "esta" biodiversidad. Pero eso no depende de la taxonomía, que se limita a censarla. Depende de la actitud civil de los taxonomistas en tanto que ciudadanos. Y de los hermenéutas. Y de los flautistas, alfareros y cirujanos. Depende de la gestión. Depende de la política."
Ramon Folch, "Diccionario de Socioecología"
Crec que una de les coses més positives que es poden dir d'un curs és que ens ha fet pensar. I, des d'aquest punt de vista, la setmana passada va resultar certament profitosa, per bé que --ja ho heu vist-- es compliren també les previsions d'abandonament temporal d'aquestes planes. Com estava anunciat, vaig dedicar una part substancial de la setmana a assistir a un seminari sobre conservació de la biodiversitat organitzat per The Conservation Land Trust i coordinat per l'amic Ignacio Jiménez. Les sessions (una versió concentrada del curs "Liderazgo Interdisciplinario para la Conservación de la Biodiversidad", que ell mateix imparteix des de l'any 2006 als Esteros de Iberá) han estat una bona ocasió per a reflexionar i debatre sobre idees quasi sempre conegudes, però que mai està de més recordar. La complexitat i la incertesa, atributs indissociables dels problemes als quals ens enfrontem aquells que ens dediquem a aquestes coses de la Natura, no sempre encaixen bé en les nostres limitades estructures mentals, ni són tampoc fàcilment gestionables amb uns mitjans i des d'unes institucions (i, sovint, entitats) que tendeixen, més aïna, a la rigidesa i la burocratització.Han estat cinc dies densos, en els quals s'ha parlat d'aspectes científics i tècnics; però també --i molt-- de participació, d'organització, de gestió de conflictes, de promoció i comunicació... No gosaria tractar de fer, en aquestes quatre ratlles, ni un mínim resum d'aquests temes --ja aniran sortint, ací i allà, quan corresponga--, però no volia deixar passar l'oportunitat de constatar un fet que em sembla tan evident, que quasi sempre s'obvia: la conservació no és un problema científico-tècnic, per bé que la ciència represente un paper vital en la seua identificació, en el disseny d'actuacions o en l'avaluació de la seua eficàcia. La conservació és, bàsicament, un procés polític de presa de decisions, que afecta agents socials i econòmics molt diversos i amb interessos i expectatives, també, molt diferents. Per als què ens dediquem a aquest camp (sobretot, per als que procedim del camp de les ciències naturals), recordar-ho és fonamental, com també ho és aprendre a disposar d'uns coneixements i unes eines de treball que, sovint, tenen molt poc a veure amb la nostra formació acadèmica i que, fins i tot, poden entrar en contradiccíó amb els nostres mites i prejudicis més arrelats, perquè també l'ecologisme --en el que no pocs tècnics i gestors ens trobem, també, més o menys implicats-- té la seua paraula a dir en aquest camp. Ja ho diu Folch: també conservar la biodiversitat, com tantes altres coses, depén de la política. Però no necessàriament dels polítics.
I, posats a actualitzar-se, encara un parell de coses més. La primera, d'alguna forma, hi té relació directa amb això que acabem de dir: divendres passat, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, es va presentar el llibre "For sale o 50 veus de la terra", un magnífic recull de poemes, editat per Edicions 96, que parlen, amb tantes altres veus, del nostre territori, "víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI". L'espectacle, magnífic; el llibre, imprescindible, també. I, a més, l'oportunitat de retrobar vells amics i coneguts --com Maria Josep Escrivà, que a més de ser autora del pròleg del llibre, va posar veu, amb Christelle Enguix i d'altres autors, a molts dels poemes del recull-- i de conéixer per fi i en persona humana a qui coneixiem pels seus escrits des de fa molt de temps (algun dia, no solament voldria escriure com ho fa Salvador Bolufer; també voldria tindre la seua veu...).
La segona, més íntima: no m'havia adonat, però dilluns passat va fer un any des que vaig començar aquest blog. No faré cap celebració especial d'aquesta fita certament remarcable --ja veieu quin cas li he fet que, entre biodiversos i biodiverses, se'm va oblidar i tot--, però si tot va bé i la setmana no s'embolica, potser que en parle d'un poc del que han estat, per mi, aquests dotze mesos de 'Línia de Wallace'. Encara que només siga per dir que passen molt apressa, filles meues no digau...
