Trons sense rellamps

Digueu-me tortuós, però quan has passat tot el matí faener sentint parlar de l'amenaça d’acomiadaments massius i intervencions imminents, no és fàcil anar a viure en directe l’últim dia dels Moros i Cristians alcoians i no posar-te a pensar en la possibilitat de foragitar a trabucades –en principi, sense metralla-- la colla d’inútils, irresponsables i indecents que ens han emmerdat fins el coll i que, segons tots els senyals, acabaran sortint-se’n com si res mentre els demés paguem un preu altíssim per les seues disbauxes. Amb tot, he decidit fer un esforç per deixar momentàniament de banda aquests torbadors pensaments, i limitar-me a gaudir de les últimes hores del sempre espectacular Alardo amb què tradicionalment es tanquen les festes del meu poble.

Com he dit altres vegades, si hi ha res que enyore dels meus temps de fester actiu és precisament aquest dia i les inesborrables sensacions que provoca. És cert que les restriccions legals (la quantitat de pólvora que pot utilitzar cada fester està limitada ara a un quilo) i la disminució incessant de participants, han reduït visiblement la seua espectacularitat. Però fins i tot així, l’olor a pólvora, l’estrèpit dels arcabussos, el ritme quasi musical d’un bon disparo –impagables les salves sincronitzades davant del castell-- segueixen resultant una atracció massa forta com per deixar-la passar, encara que siga només una estoneta i vista des de fora. Enguany, però, no he apurat fins a l’aparició de Sant Jordi --tan ingenua com emotiva-- sobre els merlets del castell, perquè per una vegada m’estime més ser testimoni de les esperades aparicions, quasi sempre igualment miraculoses, de Messi en l’àrea del Chelsea. En això estem, i ja veurem com queda, tot plegat.

El cas és que, un any més, s’acaben les festes del meu poble. No ha estat, tampoc aquest, l’any de veure baixar per Sant Nicolauet la primera esquadra de dones, ni de poder escoltar les ambaixades en valencià (“aquell, davant qui plora/tant de cristià vassall/i poruc s'estremeix/pel valor invencible del seu braç”), com tampoc, i en general, de veure la festa de nou en mans del poble que la fa i la viu, alliberada finalment de dogmes, essencialismes i hipocresies. Però ja falta un any menys per aconseguir-ho, i des de demà mateix reprendrem aquestes batalles, i moltes altres que ens venen damunt. I ja sabem que, en aquest cas, no les guanyarem només fent molt de soroll; però tampoc no sobra fer-ne, i dissabte és un bon dia per seguir demostrant-ho.

Sant Jordi

Ahir moros, cristians i pluja --només per als primers, com mana la tradició. Hui roses i llibres, i un llaç pel català. Sant Jordi, en definitiva. Feliç Diada!

Val a dir que, malgrat les previsions anímicament tempestuoses, el cap de setmana s'ha acabat semblant a un suau temporal primaveral, d'aquells que van rentant l'aire i assaonant la terra. Potser va ser gràcies al magnífic concert de divendres (ja sabeu: Bongo Botrako, la Gossa Sorda, Obrint Pas i Aspencat), que va servir per desbravar dràsticament els ànims i amainar els maldecaps. El cas és que ni el primer disgust ressenyable que ens ha donat el Barça en molt de temps --i que s'esdevenia justament mentre començàvem la Festa dissabte al vespre-- ha tingut efectes moralment significatius, tot i que demà veurem què passa. Quant als Moros i Cristians, segueixen hui i demà; jo ja els viuré només a mitja jornada, però segur que encara deixaran alguna estona interessant...

Antagonismes

És una situació que no sol produir-se, per sort, amb molta freqüència, però tampoc pot dir-se que siga excepcional. En primer lloc, ha de predominar en superfície un ambient de desànim i cansament generalitzat: una d'aquelles setmanes --posem per cas, aquesta mateixa-- en què tot, o quasi tot, sembla haver-se conjurat per anar malament alhora, o bé per empitjorar encara més si és que ja estava espatlat. Però per tal que es desferme el procés, aquest estat d'abatiment i desgana ha de xocar de forma sobtada amb una atmosfera general que reclame o exigisca exactament el contrari. S'ha pogut constatar, en aquestes circumstàncies, que el contrast extrem entre totes dues situacions --decaïment individual i exultació col·lectiva-- pot donar lloc a una autèntica i incontrolable tempesta anímica, una ciclogènesi emocionalment explosiva les conseqüències de la qual poden ser tan imprevisibles com potencialment devastadores.

En altres paraules: que després d'uns dies en què tots els meus indicadors de moral han assolit --per causes diverses però en absolut independents-- mínims certament alarmants, m'encare sense solució de continuïtat amb els moros i cristians alcoians, que tot i que comencen oficialment demà, tenen una prèvia interessant aquesta mateixa nit amb un concert que promet ser tan espectacular com esgotador. Tot plegat, doncs, anuncia un accentuat gradient entre masses d'ànim que fa previsible un esclafit notable, dels efectes i resultats del qual no gosaria aventurar res ara mateix. En tot cas, he decidit que el que haja de ser serà, per Alcoi i per Sant Jordi. I que després de la tempesta, ja vindrà la calma. O no.

Hui, com que m'ha semblat que l'ocasió ho mereixia, en deixe dues pel preu d'una. Poca cosa a veure l'una amb l'altra, tret de la coincidència en el títol, però totes dues capaces d'emocionar-me. De la primera no cal dir molt perquè ja està quasi tot dit; de la segona, si no esteu familiaritzats amb la música de moros i cristians, potser que hauriem de parlar-ne: si vos ve bé, aquest diumenge, mentre fem un plis-plai a la Plaça de Dins, podria ser un bon moment... Bon cap de setmana!



Desnivells acumulats

Quan es tracta d'anar a la serra, tinc dues manies a les què em costa resistir-me: no apurar l'aproximació amb cotxe (no em sap greu caminar un poc més, i m'agrada també allò que Mountain Wilderness anomena "engrandir les muntanyes") i ajustar-me als horaris que prèviament, i no sempre de forma tan prudent com deuria, m'he autoimposat. Aplicar totes dues a una travessia --la de la Serrella-- un poc més llarga i exigent que les habituals eixides de proximitat que solen ocupar-me els caps de setmana, pot complicar-la un poc, però també afegeix un punt d'al·licient que no s'ha de rebutjar.

De no ser per les meues manies, potser m'hauria pogut estalviar una part del camí que, en poc més d'una hora i després de superar quatre-cents metres de pujada, separa Quatretondeta de la font i el barranc de la Canal (el primer dels dos estrets d'igual nom que limiten la serra per llevant i ponent). La caminada, en tot cas, paga la pena: primer entre ametlers i oliverars, després per una senda ben traçada pel vessant de la muntanya que, a partir de la Canal, s'enfila entre roquers i runars cap al Morro de la Serella. Des d'ací, resseguint sempre la carena de la serra i oferint unes vistes magnífiques sobre la vall, el senderol va guanyant altura fins assolir la primera de les fites de la caminada: els 1.359 metres del Recingle Alt i la seua característica caseta de vigilància. Des d'ell, ben a prop i pràcticament carenejant, la segona cota remarcable del dia (la Penya de l'Hedra, de 1.351 metres) i una breu pausa per reposar forçes i fer una pensada sobre una altra mania, no sempre fàcilment explicable, que ens du a voler fer tants cims com siga possible...

Encarar-se al Pla de la Casa, tercer pic de la jornada i cim culminant de la serra amb els seus 1.387 metres, exigeix mamprendre un ràpid descens fins a la Font Roja de Serrella (1.150 m) i, des d'ella, anar recuperant altitud cap al Coll de Borrell abans d'afrontar de nou una exigent pujada cap al que sense dubte representa el més muntanyer de tots els cims de la serra. Certament, l'ascensió al Pla de la Casa paga sobradament la pena, i no de bades constitueix una de les caminades més conegudes i freqüentades de totes les que poden fer-se per aquesta serra. Des de l'amable i herbosa planícia que dóna nom a la contrada, deixant als peus el seu característic pou de neu, el cim ofereix unes vistes espectaculars sobre la pròpia Serrella i la resta de les serralades dels voltants; però hui no és bon dia per demorar-se en excés en la contemplació d'uns paisatges que ho mereixen sobradament, perquè si bé el Pla permet copsar fàcilment tot el camí fet fins ara, també mostra, cara a llevant, que encara queda un bon tram per completar la ruta.

En començar el descens des del Pla de la Casa, la caminada s'encara probablement al seu tram més exigent, però també el més interessant i espectacular: primer, una nova i empinada baixada entre pedregars cap a la capçalera del barranc del Moro i el Portet de Fageca, que separa el Comtat de la Vall de Guadalest; tot seguit, altra vegada cara amunt per les Covatelles, travessant runars i pedregars, per guanyar de nou, i amb el sol ja fent-se notar, la carena de la serra. Des d'ella, una ràpida marrada per tocar el següent pic previst --les manies, ja sabeu: ara, el Regall, de 1.322 metres-- i de tornada al trajecte principal i amb la vista posada ja en un rellotge que avança més apressa del que s'esperava, un nou ascens, en aquest cas relativament suau i resseguint sempre la corda de la muntanya, fins a la cinquena i última de les fites cimeres del dia i de la serra: els gens menyspreables 1.360 metres de la pedregalosa i sempre suggeridora Mallada del Llop, i les seues impagables perspectives sobre la Vall de Gualadest i el seguit de crestalls que, a través de la Xortà i la Bèrnia, semblen voler prolongar el cos de la Serrella fins a la mateixa mar.

Només queda, per culminar la caminada, iniciar un còmode i estimulant descens pel segon barranc de la Canal del dia, el de Beniardà: un recorregut bellíssim als peus de les penyes imponents dels Aspres de Famorca, esguitat de pous de neu i molt transitat pels aficionats a la muntanya. A aquestes altures, però, el sol i el rellotge comencen a apretar, i el què en moltes ocasions anteriors ha estat una plàcida passejada admirant els canviants paisatges de l'estret i les parets que el delimiten, obliga ara a forçar una mica el pas. Especialment, perquè en abandonar la Canal pel paratge dels Racons, resten encara alguns quilòmetres de recorregut --la majoria, per pista forestal-- fins arribar finalment a Castell de Castells i poder atendre a l'última de les manies ressenyables del dia: aprofitar sempre que es puga les innegables propietats hidratants d'una cervesa fresca. O de més d'una, si l'ocasió ho requereix.

Tot plegat, set hores justes de caminada --i més de mil sis-cents metres de desnivells acumulats, positiu i negatiu-- en una de les travessies més interessants i atractives que poden fer-se pel conjunt muntanyenc del migjorn valencià. Amb una idea que caldrà madurar: completar-la, carenejant cap a llevant en dues o tres jornades, fins abocar-se al mar pel Morro de Toix. I un últim i inesperat regal, en anar a recollir de nou el cotxe a Quatretondeta: els Frares, il·luminats pel sol del capvespre primaveral. Per cert: a Castell de Castells vaig arribar amb la llengua fora i els peus un poc espatlats; però només me'n vaig passar un quart d'hora de l'horari previst. Que ja se sap que les manies no les curen els metges...

República, és clar

I sense dubtar-ho ni un segon. Però convé puntualitzar, perquè és molt probable que no estiguem parlant de la mateixa...

Reconec que, quan vaig saber que els independentistes escocesos plantejaven que Elisabet II continuara sent la cap del seu futur estat, em va sorprendre un poc. Ara, i a la vista de l'aparent capacitat d'algunes monarquies per posar-se en evidència (quan no directament per autolesionar-se), comence a pensar que pot ser l'estratègia més intel·ligent per acabar definitivament amb elles: deixar que ho facen elles mateixes. Cal un poc més de paciència, és cert, però segurament el procés serà irreversible, i a més és molt més entretingut. Tret que sigues un elefant, clar...

Imatge de Vilaweb