Costa

Hi ha coses amb les que, d'una forma o d'una altra, ja comptava quan m'hi vaig decidir a fer el pas. La manca de mitjans, per exemple, perquè les limitacions de pressupost i personal venen de lluny i res no feia pensar que la situació --com de fet està passant-- fora fàcil de revertir a curt termini. O la pròpia inexperiència, també: per més que hom crega conèixer el context en el qual es mou --i vint-i-cinc anys treballant en la casa permeten fer-se alguna idea al respecte--, situar-se en un nivell de decisió diferent requereix, Peter volent, un imprescindible procés d'adaptació a les noves responsabilitats i exigències. Com tampoc puc dir que m'haja sorprès certa resistència natural als canvis, perquè al remat els humans som, com diu el tòpic, animals de costums, i qui més qui menys --i per bé i per mal-- ha tingut molts anys per acostumar-s'hi. Però n'hi ha moltes altres, de coses --d'entrebancs, vaja-- que m'han agafat un poc desprevingut pel tipus i per l'origen, i que han fet que, tot plegat, aquests últims mesos hagen resultat molt més complicats del que havia imaginat. Digueu-me ingenu, però encara vull creure que si més no alguns d'aquests entrebancs tenen un caràcter merament conjuntural, i que més prompte o més tard --quan jo mateix tinga un poc més d'experiència, si és que els atribuisc a això; quan tot el que ara mateix està canviant, alhora i no sempre de forma tan coordinada com m'agradaria, s'haja finalment assentat-- podré deixar de dedicar-los tot el temps i tot l'esforç que ara mateix m'exigeixen. Pel moment, però, tot el que puc dir és que tot, fins i tot allò que creia que no costaria tant, costa. I molt.

Ja veieu: tan de temps sense deixar-me caure per ací, i quan ho faig és per queixar-me de com està tot de complicat... Però ja sabeu que el blog està també per aquestes coses, que senta bé abocar-ho i que tan de bo, quan d'ací un parells d'anys llisca aquesta mateixa entrada, puga dir que, en efecte, era la conjuntura i que va valdre la pena resistir. Perquè, pel demés --i sense oblidar que, al remat, jo mateix m'ho he buscat-- no puc dir que les coses vagen malament del tot: ahir, des d'Alfaro, vaig alimentar-me la vista per a uns quants dies. I hui, que faig anys --feu el compte vosaltres mateixos-- ha plogut...

L'escriba (Relats conjunts)

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora". O no.

--Passeu, passeu, fra Jean, feu-me el favor de seure. Perdoneu que haja interromput la vostra feina, però si vos he fet vindre ha estat per un assumpte de la màxima importància... Aquest matí, el Duc Felip en persona m'ha fet saber que està un poc, ehem, inquiet per vos... Bé que sabeu fins quin punt Sa Excel·lència, que amb tanta generositat ha tractat sempre aquest monestir que vos acull, té en consideració la vostra persona i valora el vostre treball; però segons m'ha comunicat, els vostres últims manuscrits li han semblat, deixeu-me que recorde les seues paraules exactes, "extravagants i incomprensibles". Tant el Duc com jo mateix --que em tinc més pel vostre amic que pel vostre superior-- som conscients de la gran pressió que una tasca com la vostra ha de representar-vos, tantes hores tancat en l'scriptorium amb la vista fixa sobre els pergamins... Ens preocupa, fill meu, la vostra salut; però no vos negaré també les conseqüències que per a vos mateix, i per a tots els germans d'aquesta santa casa, tindria perdre el favor de Sa Excel·lència... És per això, sempre d'acord amb els desitjos del nostre estimat benefactor, que vull pregar-vos que agafeu un descans, només uns dies si voleu, que vos alleugerisquen els ulls i la ment, i que vos puguen permetre tornar amb forces renovades quan ho considereu adequat. Que en penseu?

--Redrum. Redrum, redrum. Redrum.

La meua proposta --una volta més, plena de trellat i quasi fora de termini-- per als relats conjunts de gener. Ací està Jack, o Johnny, o Jean...

Boira

La boira, a la muntanya, té els seus inconvenients: ens priva de les vistes obertes que s'albiren des dels cims els dies clars, i fins i tot pot arribar a desorientar-nos perillosament si transitem per contrades poc conegudes. Però a canvi, fins i tot els paisatges més familiars adquireixen, desdibuixats per la broma, un aspecte nou i diferent, i la limitada perspectiva crea --o m'ho sembla a mi-- un ambient íntim i introspectiu en el qual és fàcil deixar córrer els pensaments, i que amb freqüència ens fa també prestar atenció a detalls i matisos del camí que, sota el sol radiant, és més difícil apreciar. I així, a falta d'àmplies panoràmiques i d'horitzons esclarits, embolcallat pel capell que cobria ahir les altures del Benicadell, vaig anar reparant en la verdor esperançadora de les molses arrapades a les roques; en les singulars trompetes petites, que més que bolets semblen nius d'algun ocell minúscul, o en les gotetes d'aigua que ameraven les joves fulles d'una nova clapa de tramusseres (més a ponent de les que ja coneixia; l'àrea de l'espècie en la serra segueix ampliant-se) i les feien brillar sota la llum tènue, tamisada pels núvols que s'arrapaven a la serra. A poc a poc, el cel va anar esbandint-se, i els horitzons i les panoràmiques van tornar a mostrar-se mentre encarava el camí de tornada; però a mi, una volta més, em va quedar la sensació de que la boira, més que amagar-nos un paisatge, ens ajuda realment a desvetlar-lo.

Vides exemplars (III)

Sempre havia lamentat la seua escassa autoestima. Des de ben petit, ho havia provat tot per tal de fer-la créixer, però malgrat tots els seus esforços mai no va obtindre cap resultat apreciable. Finalment, cansat de tants fracassos, va prendre una decisió dràstica: passaria pel quirófan per tal que li implantaren una autoestima un poc major; res exagerat, només una de normaleta... Malauradament --culpa, segurament, dels nervis del preoperatori-- es va descuidar d'acordar amb el cirurgià alguns detalls importants, i tot i que l'operació va resultar un èxit indiscutible, ara tothom el coneix com "aquell pobre geperudet". Ell, però, en té igual: encara que siga implantada, ara té l'autoestima ben alta. Altíssima, de fet.

(De la sèrie "Destrellats que se t'acudeixen sense saber molt bé per què, i que no saps tampoc per què però els acabes publicant". Amb la que està caient en el PP, i jo escrivint aquestes ximpleries...) 

Re(Sis)tir

Si vos sóc sincer, aquesta volta si que em pensava que no hi arribaria. Els tràfecs d'aquests mesos passats no solament han seguit traient-me temps material --curiosa expressió, per cert-- per a poder escriure. Ha estat, sobretot, tindre el cap ocupat en altres tasques i quefers, i haver de seguir deixant de banda --no del tot, però si en gran mesura-- moltes de les coses que, al remat, han anat nodrint el blog al llarg de tots aquests anys, des de llibres a caminades. El cas és que, al ritme que s'ha pogut, sovint amb molt poc trellat (menys, encara, del que sol ser habitual), però gràcies, sobretot, a vosaltres, que sempre heu estat al seu costat, la línia ha anat fent camí, i hui fa ja sis anys que va començar-lo. És probable que, en els mesos que venen, les coses seguisquen complicades, i que de tant en tant torne a temptar-me l'opció d'una prudent i discreta retirada; o no, ves a saber. Però pel moment, ja podem dir que hem arribat fins ací (hem arribat fins a sis), i trobe que no és poca cosa: encara que haja estat a mig gas, la mitja dotzena s'ha de celebrar. Amb vosaltres, òbviament; amb qui, si no?

Si l'any passat --un any, ja-- vaig celebrar l'aniversari fora, enguany l'he passat entre penyes: he eixit a la muntanya amb intencions de travessia, però al remat he acabat passant les hores que pensava dedicar a recórrer el serrat que separa les valls de Gallinera i Alcalà, des del Castell de Benissili fins la Foradà, perdent-me entre els racons a peus de les cingleres, recorrent sense presa les restes ibèriques del Xarpolar --nom, per cert, que Coromines fa vindre de les cebes; haurà de ser de les porreres, m'imagine-- i remirant les plantes que comencen a brotar entre el pedregar. Caminar, no he caminat molt; però mirar, i veure, bona cosa.