Cortines de fum (relats conjunts)

Alexandre Debelle, 1853, L'assemblée de Vizille

 --Disculpeu, senyor representant, però em veig obligat a insistir: allò que està debatent-se hui en aquesta honorable Assemblea és una proposició de llei per rebaixar el preu de la laca pels cabells a tots els il·lustres membres que en formen part. No entenc quina relació pot tindre això amb aquest tal Vildu, o Bildu (se’n diu així?) al qual no pareu de referir-vos, i que de fet no sabem ni qui és...

-- Filoterrorista, això és el que sou vós! Un filoterrorista i un bolivarià! I procomunista, també!

La meua proposta per als relats conjunts de maig, probablement influïda per la campanya electoral, o per allò que vaig llegint sobre ella segons a quins mitjans. Tan de bo poguera creure que la gent no li fa cas a les cortines de fum, i que allò que li interessa a l'hora de votar són les coses realment importants. Com la laca dels seus representants, sense anar més lluny... 

Amunt

Trobava a faltar el Montcabrer. O potser seria millor dir que trobava a faltar la muntanya, i fins i tot les costeres, perquè després d’una estranya primavera en la que no he caminat massa, i de visitar les immenses planures de l’Okavango, on la màxima diferència de cota en milers de quilòmetres quadrats no passa d'uns pocs metres, el cos m’ho demanava. Espere --ja ho vaig dir l’altre dia-- aprofitar tot el que puga per a anar pujant (i baixant) serres fins que toque posar-se temporalment en pausa; pel moment, i com que trobava a faltar muntanya, diumenge passat vaig tornar al Montcabrer, perquè per més voltes que hi vaja sempre té alguna cosa que oferir. Costeres també. 

Entre terra i agua

La parcel·la que ocupa la casa del nostre guia Jordi i de Florence, la seua esposa botswanesa, correspon a una concessió del govern en aplicació del peculiar sistema de tinença de la terra vigent al País. Com en tots els pobles que hem vist aquests dies, el seu terreny està delimitat per una tanca i dins d'ell s'alcen les construccions, majoritàriament circulars i amb el sostre de palla, que es dediquen als diferents usos domèstics; generalment, els habitatges no tenen electricitat (el cost de l'escomesa des de les línies disponibles sol estar fora de l'abast de la majoria de la població) i per obtenir l'aigua necessària cal desplaçar-se, de vegades a una distància considerable, amb els recipients escaients. Hem passat la nit acampats ací: en l'últim moment, la propietària del terreny veí on s'havia previst instal·lar el nostre campament (i on l'equip de Jordi havia disposat uns bidons per a dutxar-nos i un rudimentari vàter, a penes un seient sobre un clot excavat a terra) va canviar d'opinió sobre el permís concedit, i a la nostra arribada a Gunitsoga va haver-se d'improvisar sobre la marxa. Ens despertem, en tot cas, amb més fred del que esperàvem però descansats i disposats a mamprendre la caminada que ens ha de dur fins el punt on embarcarem per recórrer el Delta en els mekoro ('mokoro' en singular), canoes impulsades a perxa que constitueixen el mitjà tradicional de transport en aquest país amfibi acostumat a viure permanentment entre la terra i l'aigua. 

La veritat és que, ara com ara, tinc molt dubtes quan tracte d'ubicar sobre el mapa tant la ruta a peu fins al punt on ens esperaven els mekoro, com el preciós trajecte que férem embarcats. Del primer, val a dir que va ser un recorregut amè, de poc menys de tres hores, per una sabana arbrada en la que la presència de l'aigua, present al principi només en les clotades i els canals, anava guanyant progressivament protagonisme fins arribar al punt d'embarcament, situat ja a la zona marjalenca. Quant al segon, que començàrem després de dinar al punt de partida amb els subministraments que ens va portar Jordi i el seu equip (si, cerveses també), va tindre una durada similar a la caminada prèvia, però va ser sense dubte una experiència memorable: vorejant primer terres de pastura, ens van anar endinsant en l'aiguamoll, a estones entre --o sobre-- la ufanosa vegetació palustre, i unes altres travessant aigües obertes sota la mirada inquietant dels hipopòtams, fins arribar a l'illa en la què havíem d'instal·lar el nostre campament per a fer nit. A la posta del sol, espectacular com sempre, les tendes ja estaven instal·lades i el sopar, una interpretació lliure --i francament gustosa-- del seswaa local, anava coent-se lentament sobre la foguera en la pesada olla de ferro; Jordi, a més de moltes altres coses, es va revelar com un cuiner excel·lent.

Com en tots els recorreguts pel delta, els ocells són abundants i fàcils d'observar; ací he escollit un jaribú africà (Ephippiorhynchus senegalensis), un ibis sagrat (Threskiornis aethiopicus) i un grup de marabús (Leptoptilos crumeniferus), però tant a peu com en la barca se'n vàrem fer un fart. La resta de les imatges corresponen a la caminada des de Gunitsoga fins embarcar-nos als mekoro, la navegació fins l'illa i el campament que hi instal·làrem per passar la nit. 

Fer nit en una tenda de campanya al mig del Delta, encara que es tracte d’una 'aventura' controlada per a visitants com nosaltres, no deixa de tindre, des del meu punt de vista, un encís innegable. Els bramuls dels hipopòtams i l’udol de les hienes, l’extraordinari cel estrellat del sud imposant-se en  la foscor només trencada pel resplendor del foc i, en suma, la sensació que transmet un entorn salvatge com aquest, agrest i estrany per a nosaltres, fan de la nit passada a l’illa una experiència difícil d’oblidar. A la primera claror, la foguera tornava a cremar amb força; després de desdejunar --i de donar resposta a altres necessitats postergades durant la nit: les hienes sonaven massa a prop de les tendes-- i mentre l’equip desmuntava el campament, vam fer un breu recorregut per la sabana que cobreix l’illa, amb l’esperança de veure alguns dels animals que hi viuen: fauna (poca, en aquesta ocasió) però també flora, que un no sempre té la possibilitat de veure de prop i al seu hàbitat natural el singular arbre de les salsitxes, la marula que emborratxa els elefants amb els seus fruits, o l’elegant motlôpi o arbre dels pastors.

Algunes imatges del passeig per l'illa. De dalt a baix, zebres (Equus quagga burcheli), impales (Aepyceros melampus), els curiosos fruits de l'arbre de les salsitxes (Kigelia africana), una de les espècies utilitzada antigament --ara està protegida-- per a la construcció dels mekoro, i un exemplar d'arbre dels pastors (Boscia albitrunca), parent de les nostres tapereres.

Completada la passejada per l’illa i amb els mekoro preparats per a sortir, el programa del dia 20 es completava amb el retorn navegant fins al punt d’embarcament --tan espectacular, o més, com la vinguda-- per a, des d’allí, desplaçar-se de nou caminant a Gunitsoga, amb la vesprada dedicada a una nova i curta caminada fins al llogaret de Dorotsa. Però la caminada de tornada, que vam demanar al guia que fora diferent de la d’anada, va acabar sent en realitat un trajecte feixuc, a ple sol i per una polsosa i poc acollidora pista d’arena, així que vam optar per l’opció alternativa del transport motoritzat. També la previsió de la vesprada es va substituir finalment per una visita als terrenys de conreu de la família botswanesa de Jordi: una petita parcel·la, bastant allunyada del poble --les zones més pròximes es destinen a pastura-- on es cultiva mill, fesols, canya de sucre o carabasses, i que cal defensar de la fauna salvatge instal·lant-se al lloc per tractar de foragitar-la per les nits; no em faig una idea de com serà amb els elefants, però defensar-se de les ferotges i omnipresents formigues em va semblar un repte heroic. De tornada a Gunitsoga, el sopar i l’última nit dormint en tenda van transcórrer sense cap incidència remarcable; a partir de l’endemà, encetàvem la darrera etapa del viatge, amb la previsió de veure finalment de prop els animals més emblemàtics i sota unes condicions en general més confortables, si més no per als nostres estàndards habituals. I no diré que una dutxa com cal i un llit en condicions em semblaren malament (ja vos contaré, en l’entrada següent), però crec que serà de les caminades, dels mekoro i de les tendes, d’allò que tardaré més temps en oblidar-me.

Nenúfars (Nymphaea sp) i hipopòtams (Hippopotamus amphibius) al trajecte de tornada amb els mekoro; els conreus (i alguns dels seus fruits) a la rodalia de  Gunitsoga; un calau becgroc meridional (Tockus leucomelas) i un exemplar en fruit de mokala o espina de camell (Vachellia erioloba), una espècie d'acàcia freqüent en la sabana que envolta el poble, 

Em va saber greu, al llarg del viatge, no poder aprendre més sobre el terreny de la gent i els pobles que viuen al Delta i la seua rodalia, especialment --però no sols-- dels San que ocupaven històricament la major part del territori botswanès i que ha a hores d’ara han quedat relegats a alguns enclavaments, sobretot al desert del Kalahari. Els pocs dies passats a Botswana, però, donen per al que donen, i el context social i històric africà em resulta a més a més i pel que fa a aquestes qüestions totalment desconegut, així que aniré tractant de donar satisfacció a la meua curiositat llegint sobre el particular, que per sort i pel que he vist no és poca la informació a la qual pot accedir-se fàcilment a la xarxa. Pel moment, vaig sabent un poc més dels tswana, l’ètnia majoritària al país que porta el seu nom d’ençà que s’hi desplaçaren a finals del segle XIX com a conseqüència de les guerres entre els Boer i els Zulú. De fet, més d’una persona em va dir durant el viatge que aquesta relativa uniformitat ètnica podria ser la raó de que Botswana siga l’únic estat africà que no ha patit cap guerra recent, i de que tinga una bona reputació pel que fa al seu sistema democràtic. I amb quasi un 9 % del seu PIB dedicat a educació el 2020 (quasi el doble que a Espanya), potser caldria prestar-li al país un poc més d’atenció. I saber també què n'opinen els San, de tot això.

Calma (tensa)

D'ací a dues setmanes, els valencians i valencianes haurem d'escollir de nou entre seguir fent tímides passes (timidíssimes, diria, amb massa freqüència) cap a una certa normalitat com a poble, o be tornar a posar el nostre destí col·lectiu en mans d'aquells que, no fa tant de temps, van dur el País a les més altes cotes de corrupció, inoperància, irrellevància i autoodi. O encara pitjor, fins i tot, a poc que l’extrema dreta “explícita” (la dreta suposadament no extrema, ací, ja fa temps que se li assembla tant que sovint es fa difícil distingir-les) tinga la capacitat de condicionar qualsevol àmbit rellevant de decisió. A hores d'ara, totes les enquestes, encara que oscil·len cap a un o altre costat quan es tracta de vaticinar quin dels blocs serà finalment el guanyador, coincideixen en pronosticar un resultat notablement ajustat, més encara que el que va decidir el segon govern del Botànic ara fa quatre anys. Així que en això estic, pendent d'unes enquestes de les que no m'en refie massa, amb una preferència evident sobre quin voldria que fora el resultat de les eleccions (i no solament com a ciutadà; aquells que governen els pròxims quatre anys la Generalitat hauran de decidir també quins seran els meus caps a la faena...) i instal·lat en una espècie de calma tensa a l'espera de veure com anirà finalment la cosa. Espera activa, en tot cas: no és molt el que puc fer, i tampoc és que m'entusiasme especialment cap de les opcions polítiques que tenen opcions reals de formar part d'un eventual tercer Botànic, però encara que siga només (ai!) per pragmatisme, i per tímides que seguisquen sent les passes, faré tot el que puga per evitar que cap vot que puga allunyar la perspectiva d'un govern de dreta (i d'extrema dreta) es quede a casa el 28 de maig. I ja veurem, al remat, què és el que passa: si cal tornar a picar pedra, que ningú no dubte que ho farem; però estaria bé poder mirar endavant, i dedicar l'esforç a una altra cosa... Bon cap de setmana!

 

El context preelectoral no l’únic “pre” que em té capficat ara mateix: també en unes setmanes, hauré de passar pel quiròfan –la cirurgia ha estat el tractament escollit finalment per a la meua malaltia— i ara mateix ja em trobe, a tots els efectes, en fase preoperatòria. Espere (podria dir “estic convençut”, però el meu convenciment em sembla ara com ara poc rellevant a aquests efectes) que tot anirà bé, i que en uns pocs mesos podré tornar a estar pujant muntanyes, que ja m’han dit els metges que durant un temps m’ho hauré de prendre amb calma. Però mentre arriba el moment, vaig a veure si aprofite i en puge tantes com puga, encara que siga a prop de casa. Almenys, de llegir no m’han dit res. Ni d’escriure, tampoc.

La porta del Delta

 

Quan es tracta de recórrer el Delta de l'Okavango, la petita ciutat de Maun sol ser un punt de partida habitual, i així va ser també en el nostre cas. A migdia del 16 d'abril, amb el grup ja complet, vam arribar al petit aeroport local després d'un vol de poc menys de dues hores des de Johannesburg, on per allò de les combinacions havíem acabat passant dues nits a afegir a les escales prèvies a Barcelona --en el meu cas-- el dia 12 i Abu Dhabi el 13; altres companys i companyes s’hi van anar incorporant d’acord amb els seus vols i procedències. Hi havia ganes, en tot cas, d’arribar finalment a Botswana i, sobretot, de posar ja els peus als peus del Delta, per bé que l'estada a l'aeroport encara es va prolongar una mica més per aprofitar l'opció (que vaig deixar passar a canvi d’un primer i fructífer contacte amb les magnífiques cerveses locals) de fer un vol panoràmic en avioneta. Ja de la mà del nostre guia Jordi Baldrich, que ens havia rebut a Maun, tant les últimes hores d'aquesta jornada --l'última nit dormint en llit d'hotel abans de fer servir les tendes durant uns dies-- com les primeres de la següent, en la què ens havíem de desplaçar per començar el nostre recorregut, les vam haver de dedicar a alguns tràmits necessaris: canvi de moneda, compres d'última hora i, sobretot, càrrega de l'aigua (convenientment purificada) que hauríem de necessitar els pròxims dies; el ritme, per a resoldre totes les gestions, tan pausat com sol ser habitual en aquests països i sota aquestes circumstàncies.

La Gran Mesquita i vistes nocturnes d'Abu Dhabi (com que hi havia un poc de marge, vam aprofitar l'escala per fer almenys una volteta); monument a Nelson Mandela a la plaça que porta el seu nom a Johannesburg, i dues imatges del Museu de l'Apartheid, que mereix un comentari a banda; i el grup magnífic amb qui he compartit aquests dies, carregant al cotxe només arribar a Maun. 

El pla per al dia 17 preveia la primera caminada pel Delta, entre Etsha 13 i la llacuna de Guma (o Nguma), on passaríem la nit acampats als terrenys d'un lodge. Cap a migdia, més tard del que havíem planejat, deixàvem Maun per a mamprendre viatge per carretera fins arribar, ja ben avançada la vesprada, a Etsha 13, l'últim dels poblets (numerats de l'1 al 13) bastits el 1969 per acollir els refugiats de la guerra d'independència d'Angola. Després de carregar només allò imprescindible per a la caminada --la major part de l'equipatge faria un trajecte alternatiu amb el cotxe-- i de constatar, no sense certa inquietud, que les marraixes d'aigua que havíem comprat pel mati no resisteixen un viatge en el remolc, mamprenguérem els dotze quilòmetres d'incòmode camí arenós, primer per àrees de pastura i després per la omnipresent sabana, que ens separaven encara del punt de destinació. Finalment, arribàrem al campament a nit tancada i a la llum dels frontals, més cansats del que esperàvem i amb un poc de tensió per la possibilitat, remarcada pel nostre guia, d'algun encontre inoportú amb certs animals, com els elefants o els hipopòtams, amb els quals és millor no trobar-se en aquestes circumstàncies. Res que no poguera apanyar-se, en tot cas, amb alguna cervesa, un bon sopar --preparat per Jordi i el seu equip-- i un descans reparador a les tendes instal·lades a l'acollidor Guma Lagoon Camp. 

Fent carretera cap a Etsha 13, i alguns dels  primers contactes naturals mentre caminàvem des del poble fins a Guma Lagoon: fruits de banús africà o jackalberry (Dyospiros mespiliformis) i dos calaus terrestres meridionals (Bucorvus leadbeateri) 

Situada a la vora nord-occidental de la plana del Delta, la llacuna de Guma forma part de l'intricat i extens complex d'aiguamolls, canals, llits  i prades inundades que s'originen quan el riu Okavango desguassa el seu cabal en els confins del Kalahari per donar lloc a aquest indret únic, la superfície del qual en el seu nivell màxim d’inundació (vint-i-dos mil quilòmetres quadrats) és només un poc menor que la de tot el País Valencià. El nostre campament, a més d'oferir una bellíssima eixida del sol sobre la llacuna i de ser --segons diuen-- un lloc magnífic per als aficionats a la pesca, és també una porta d'entrada al món aquàtic del Delta, i de fet aquesta era la previsió per a la jornada: recórrer amb vaixell l’embull de canals i lluents per tindre un primer contacte amb aquest paisatge amfibi i corprenedor i la natura exuberant que alberga. Encara que la sensació, després de les hores navegant entre papirs, joncars, senills i nenúfars, va ser en efecte la d’haver estat voltant dins d'un laberint inextricable, mirant després els mapes de la zona gosaria dir que el nostre trajecte va consistir bàsicament en remuntar –amb alguna marrada ocasional per caixers secundaris-- el petit riu Taokhe fins al curs principal de l’Okavango, que comença ací a obrir-se en el seu Delta, fins desembarcar finalment, aigües amunt del riu i després d’una pausa a la ribera per dinar, a l’embarcador de Seronga, on ens havia de recollir de nou el cotxe. El ritme local, però, va fer de nou de les seues: advertits de que el cotxe es retardaria significativament, i davant la disjuntiva d’esperar-lo vora riu o carrejar un parell de quilòmetres amb tota la impedimenta i fer temps al bar del poble, no cal dir quina va ser l’opció escollida. Un parell de cerveses i una quinzena de quilòmetres de cotxe després, arribàvem finalment al lloc d’acampada a Gunitsoga, punt d'inici d'una nova etapa --diria que la més interessant, des del meu punt de vista-- del viatge. Però això m'ho deixe, com se sol dir, per a la pròxima entrega...

Diverses imatges del recorregut del dia, des de l'eixida del sol a Guma Lagoon fins l'arribada a l'embarcador de Seronga. Quant als animalets, només una mostra de tots els que poguérem observar, sobretot ocells: abellerol petit (Merops pusillus) i frontblanc (M. bullockoides); blauet malaquita (Corythornis cristatus); oca d'esperons (Plectropterus gambensis) i exemplar jovenil de cocodril del nil (Crocodylus niloticus)

Com sol ser habitual sempre que torne d’un viatge, i a més –evidentment-- d’anar reprenent el ritme normal a la faena i a la vida, una part substancial del meu temps lliure en aquests dies se n’ha anat fullejant mapes, etiquetant les fotos fetes --especialment (gràcies una volta més, Sant Google) quan es tracta de plantes o animals-- i llegint l’abundant bibliografia disponible a la xarxa sobre el Delta, les seues característiques geogràfiques, socials i biològiques, i les problemàtiques que l’afecten, des de la complexa gestió dels recursos hídrics a la no sempre senzilla convivència entre la població local i la fauna salvatge. No descarte, doncs, que acabe escrivint alguna cosa sobre aquestes qüestions que ja sabeu que m’interessen especialment, però ara com ara m’he decidit per anar deixant escrita aquesta espècie de crònica de viatge, amb la idea de que em servisca a mi mateix com a recordatori, però també amb l’esperança de que algunes de les coses que he tingut la sort de veure i de viure vos puguen resultar interessants. I si, me n'adone que estic parlant molt de cerveses, però he decidit ser fidel a la realitat dels fets. I a més a més, heu de tindre en compte que ens vam quedar sense aigua...