Sobre els serveis ambientals (I)

Des de fa ja alguns anys, no hi ha manual, fòrum, article o reunió sobre conservació ambiental que no reclame la necessitat de fer servir instruments econòmics que reforcen la seua eficàcia i viabilitat, i que permeten compatibilitzar-la amb el desenvolupament social i econòmic de les comunitats humanes que hi viuen. Termes com externalitats, bens públics, contractes territorials o pagament per serveis ambientals s’han incorporat amb força al discurs de la conservació, donant sovint com a resultat una notable confusió conceptual i, ja de pas, provocant el recel d’algunes ànimes sensibles (i suficientment escarmentades) per a les què posar en una mateixa frase “ambiental”, “pagar” i “conservació” resulta, si més no d’entrada, inquietant.

Riscos a banda, i vist el panorama a escala local i global, jo sóc del parer que almenys convé parar atenció a aquestes aproximacions. No solament perquè les avaluacions sobre els resultats reals de les iniciatives de conservació “tradicionals” demostren que deixen bastant per desitjar, sinó també perquè l’aplicació pràctica d’alguns d’aquests models alternatius, com per exemple el ja esmentat pagament per serveis ambientals (PSA) en alguns països d’Amèrica Llatina, està donant resultats interessants i que mouen a la reflexió. Així és què, si sembla bé, farem per dir alguna cosa al respecte i, després, que cadascú decidisca el que vulga.

Ja dic que, almenys per a qui (com jo mateix) té uns coneixements limitats sobre economia, conceptes com els esmentats més amunt resulten difícils de comprendre i per això convé anar pas a pas. En primer lloc, doncs, potser caldria parlar dels serveis ambientals, ja que resulten rellevants per aclarir la resta del sistema. Els serveis ambientals (també anomenats “naturals” o “ecosistèmics” segons les fonts) són tots aquells beneficis o utilitats que, des d’un punt de vista económic, proporcionen els ecosistemes a la humanitat, ja siga en conjunt o a escala local. En principi, no sembla un concepte complicat: un exemple típic és un paisatge espectacular, a partir del qual es desenvolupa i sustenta l'activitat turística; però també són serveis ambientals la pol·linització d’espècies cultivades per part d’insectes silvestres, la regulació del cicle de l’aigua quant la vegetació està ben conservada –evitant inundacions o recarregant els aqüífers—o, ara que s’estila, la fixació de CO2 per part dels boscos i les selves. Des de l’any 2000, Nacions Unides impulsa un ambiciós programa d’investigació, anomenat “Avaluació d’Ecosistemes del Mil·leni” (Millenium Ecosystems Assesment), dedicat a valorar científicament la condició actual i les tendències en els ecosistemes del món i els serveis que proveïxen, i les opcions per a restaurar, conservar o millorar el seu ús sostenible. És un munt d’informació, però paga la pena fer-ne una ullada (i els he manllevat les fotos que acompanyen aquest text).

A nivell europeu, hi ha també en marxa una iniciativa remarcable, denominada “The Economics of Ecosystems and Biodiversity” (TEEB), destinada a destacar els beneficis econòmics globals de la biodiversitat, posar de manifest les despeses creixents derivades de la degradació dels ecosistemes, i promoure accions pràctiques per a invertir la tendència a partir d'una base científica, econòmica i política. Com al cas anterior, la documentació generada és profussa i segueix creixent, però els resultats comencen a ser importants i han de ser tinguts en compte.



La qüestió de partida és, per tant, que un funcionament adequat dels ecosistemes (incloent-hi el manteniment de la biodiversitat, a escala global i local) no és només una idea romàntica derivada de les estranyes preocupacions de quatre ecologistes il·luminats i de panxa satisfeta. Determinats béns en els quals es basa directament o indirectament el benestar humà –incloent-hi moltes activitats econòmiques-- depenen de que es garantisca aquest funcionament. Generalment, i quan es tracta d'aquest camp, la majoria dels béns derivats dels serveis ambientals són béns públics, que no vol dir que tinguen a veure amb l'Administració: els bens publics són aquells que, encara que siguen consumits per una persona, segueixen disponibles per a la resta. El paisatge, l'aire net, en són exemples clàssics. En contraposició, els béns privats són aquells que, en ser consumits per una persona, deixen d'estar disponibles per a altres; qualsevol de les coses que comprem amb diners formen part d'aquesta categoria. Però com és evident, l'aplicació de les lleis del mercat als béns públics resulta, extremadament complexa, i de fet en això rau una part substancial del problema sobre el que tornarem més avant.

Però com que el meu propòsit és aprofitar l'avinentesa per veure si, a base d'escriure-ho, aconseguisc entendre-ho, m'estime més anar avançant a passes curtes. Així, a més, evitaré fer-ho llarg i lleig, que tampoc no convé. Deixem-ho, per tant i per ara, en remarcar un parell d’idees, a saber: la conservació dels ecosistemes i la biodiversitat no és cap luxe, sinó un requisit per al benestar humà; moltes de les nostres activitats, incloent-hi sectors económics clau, requereixen, de forma directa o indirecta, dels serveis que subministren aquests ecosistemes. Aquesta realitat és encara ignorada no solament per la major part de la societat, sino també pels poders econòmics i polítics, que apenes disposen d’instruments adequats per a afrontar-la. En proveir habitualment el que s'anomena bens públics, els mecanismes reguladors del mercat --per exemple, pagar preus més alts per productes més escassos-- resulten inaplicables a aquest camp. No us perdeu, en la pròxima entrega, com afecta açò als “productors” de serveis ambientals (els propietaris o gestors dels ecosistemes que generen aquests serveis), que no poden obtindre avantages econòmics o ho fan de manera molt limitada i sovint injusta, i les possibles solucions que s'hi proposen.