Llengües perdudes

Ho apuntava, l'altre dia, parlant de diversitat. Hui, en El País, José Luís Aranda ho diu molt millor: l'article ("Como muere una lengua") parla de la situació de les llengües amenaçades --quasi la meitat de les més de sis mil conegudes, segons alguns autors-- a partir de les opinions de lingüistes com Colette Grinevald, Rezenn Milin o Carme Junyent. S'hi citen, a més, algunes fonts interessants i que no coneixia, com l'Atlas interactiu mundial de llengües amenaçades de la UNESCO. Feu una ullada. Jo em quede, en tot cas, amb un dels pensaments de Grinevald: els lingüistes arrivaren amb vint anys de retard respecte als biòlegs en la defensa de la diversitat.

La senyora Boa, última parlant de la llengua Bo, a les illes Andaman.
Va morir el febrer d'enguany. De BBC News

Llegint aquest article, he recordat també un fragment del "Diccionari Khàzar", del serbi Milorad Pavic (Columna, 1989) que ve al cas. Potser recordareu aquesta novel·la dels anys vuitanta, que va assolir certa notorietat pel seu format original: un diccionari, com el seu nom indica, les entrades del qual tenen tres fonts diferents (cristianes, islàmiques i hebràiques), amb ginys enigmístics i dues versions, una de masculina i altra de femenina. La veritat és que, llavors, em va semblar un llibre magnífic, riquíssim en el llenguatge i fascinant en el fons. Però hi ha un paràgraf en el "llibre groc" del diccionari (fonts hebràiques sobre la qüestió khàzar) que no he pogut oblidar des del mateix moment que el vaig llegir:

"Se sap que, quan un poble desapareix, despareixen en primer lloc les classes més altes i la literatura. Només subsisteixen els llibres de lleis que el poble sap de memòria. Això és pot aplicar perfectament als khàzars. A la seva capital, el preu dels sermons en llengua khàzar és elevat mentre que els sermons en hebreu, en àrab o en grec són barats o gratuïts. És curiós constatar que els khàzars que es retroben a l'estranger eviten admetre mútuament que són khàzars, i prefereixen més passar pel costat amagant l'origen, fent veure que no parlen ni entenen la llengua khàzar, i encara més entre ells que davant d'altres estrangers. Entre ells, en els serveis públics i les administracions, es valora més els qui parlen malament el khàzar, per bé que és la llengua oficial. Semblantment, fins i tot els qui dominen perfectament aquesta llengua s'esmeren a parlar-la malament i amb accent estranger, de la qual cosa treuen un profit evident. Els traductors, posem del khàzar a l'hebreu o del grec al khàzar, que fan, expressament o no, faltes en khàzar, són els més buscats".

Ja veieu, coses de la literatura de ficció i els autors imaginatius.




Dades sobre els khàzars, a la Viquipèdia. A finals del segle X, van desaparéixer ("misteriosament") de les fonts històriques. I un suggeriment final, per si no ho heu fet ja: si teniu una estoneta i l'estómac poc sensible, feu una ullada als comentaris dels lectors a la notícia de El País que encapçala aquesta entrada. Qualsevol idioma és útil per a dir estupideses, no hi ha cap dubte; però n'hi ha un tipus particular, d'estupideses, que quasi sempre que les llisc estan escrites en la mateixa llengua. No m'acostumaré mai. I encara sort que no ho va publicar l'ABC!