El poble alena encara

Ni la calor, ni el so millorable, ni uns seients poc compatibles amb tantes hores d'ocupació: va pagar la pena això i més per recordar un poc més l'Ovidi, per viure --encara que fora només per unes hores-- la il·lussió d'un País viu, divers, agraït, normal. Dalt de l'escenari, molta voluntat i esforç --gràcies al Col·lectiu, una volta més-- i un poc de tot, com ha de ser. Sense fer molta memòria, i a resguard de gustos, jo em quede amb les dues versions d'Arthur Caravan ("Cues d'estels", interessantíssima; "Als companys", antològica), un "Va com va" rodó en la veu de Rebeca, de Batà (l'amic Toni Barceló, que feia reportatge, ja l'ha penjada, amb algunes altres); la "Xàtiva" de Naia, o el mordaç "El meu poble Alcoi" actualitzat per Verdcel... Bona, molt bona música amb Hugo Mas; un plaer sentir, com sempre, a Miquel Pujadó o Al Tall, i molts detalls --alguns, ben remarcables-- de tota la resta: Inòpia, Andreu Valor, Owix, Carles Enguix, Xavier Morant, Rafa Xambó, Autòmats i Xitxarra Railway. Poemes d'Estellés (dits per Rodonors Invictes), molts amics i amigues, records de tota mena i lectures molt diverses de les seues cançons, tan actuals, tan escaients, que fins i tot espanta.

Sopant, amb amics vinguts des de València només per l'ocasió, recordàvem estones, vivències i concerts. De com l'Ovidi és, ara, conegut per molta gent jove, especialment al Nord; de l'efecte que causa agafar la guitarra i cantar les seues cançons. I de què en pensaria, ell, de tot açò. Nosaltres, simplement, el recordem; i, ja de pas, li recordem al senyoret, que va ben vestidet, que estem encara ací, esperant el nostre temps. Els que l’odi han sembrat després el colliran.