"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 11 d’agost de 2011

Mèrits i idoneïtats

És evident que qui designa algú per ocupar un lloc tot i saber que no compta amb el perfil exigible per a exercir-lo amb les mínimes garanties, assumeix una responsabilitat directa sobre les conseqüències de la seua decisió. Ho faça per amiguisme, per afinitats més o menys confessables o, fins i tot, per pròpia incapacitat per a valorar objectivament mèrits i destreses, qui fa la proposta esdevé, com a poc, còmplice necessari, i cal demanar-li comptes quan la més que previsible desfeta es confirme. Però això no eximeix de culpa a qui, sense disposar d'allò que resulta òbviament necessari per a reeixir decorosament, accepta sense pudor ni neguit l'encàrrec o l'oferta de què es tracte.

Des del meu punt de vista, i donant per descomptades les evidents aspiracions econòmiques i l'afany de notorietat (raons bàsiques que subjauen en tots --o quasi tots-- els casos), qui està disposat a desafiar la seua manifesta incompetència atribuint-se la capacitat de fer allò que no sap, tendeix a respondre a dos perfils bàsics i no necessàriament excloents. Per una banda, hi ha qui encara que reconega més o menys obertament la seua ineptitud per a acomplir amb dignitat les tasques que se li encomanen, careix totalment dels escrúpols necessaris per rebutjar-les. Tan se val que siga perquè, en última instància, li importe una merda que el vaixell se'n vaja a pic, o bé perquè confie --per pròpia percepció o a instància de part-- que ja hi haurà algú convenientment disponible a qui culpar dels més que esperables fracassos o a qui encolomar-li la feina que no té cap capacitat per a fer; aquesta mena de gent fa gala d'una poca vergonya infinita, i no es pren ni la molèstia de dissimular-la.

Hi ha d’altres, però, que tot i acceptant –de forma més o menys explícita—la seua escassa o nul·la capacitat en la matèria, opten per mostrar la major disposició a tractar d’adquirir les habilitats necessàries per a poder acomplir l’encàrrec de què es tracte de forma un poc més decorosa. Podria deduir-se, d’aquesta actitud, una certa modèstia, una mínima responsabilitat derivada tant del reconeixement de les pròpies limitacions com de la necessitat de superar-les. Però en el fons, i tot i els matissos, aquesta opció no es diferencia tant de l’anterior. Probablement, ningú amb un mínim de trellat adoptaria una posició tal –“és cert que no en sé, però n’aprendré”-- si es tractara, posem per cas, d'exercir com a neurocirurgià, expert en nanoelectrònica o pilot d'avió. Qui pensa així no solament està menyspreant a qui sí que s’ha format, de vegades durant anys i a costa de molts esforços, per desenvolupar com cal una tasca determinada; també està reconeixent que, al remat, aquesta tasca tampoc no ha de ser tan difícil ni important, i que les errades que en el seu cas es produisquen fins que en sàpiga –si és que finalment en sap-- no es notaran molt ni tindran cap efecte significatiu.

En resum: que no sé de qui va ser la idea de proposar a Uma Thurman (una actriu ben remarcable quan s'adapta a altres registres) per a un paper tan poc convincent ni adaptat al seu perfil com el d'anunciar, amb una posa forçada i un joc de paraules més forçat encara, la tònica en qüestió. Però és que ella hauria d'haver tingut també un poc més de trellat i, per simple dignitat, haver rebutjat l'oferta, per més diners que li oferiren. Que tampoc és que el doctor House ho fera molt allà, però ja se'l notava una mica més posat, i almenys no donava tant la impressió de no haver-se begut un got mai de la vida ni de voler escopir el glopet, amb cara de fàstic, només es tallara el rodatge de l’anunci.




I encara sort que aquestes coses no solen passar quasi mai quan es tracta, posem per cas, de medi ambient. Si no, malament aniriem... What did you expect?






4 comentaris:

  1. Francament, Pep. No crec que tampoc el Dr. House estiga preparat per a l'encàrrec de la xueppes. La seua preparació i historial (de 101 dálmatas a House) dóna peu a pensar en una altra possible opció: la dels que es pensen que ho saben tot i que estan sobradament preparats per a qualsevol encàrrec, per molt específic que siga. D'aquests n'hi ha també a grapats i a mi em semblen molt perillosos. (Ja sé que admires profundament a House, però això és un altre debat...)

    ResponElimina
  2. Ainss, i jo que haguera jurat que no parlaves de la Thurman sinó d'una cosa com aquesta...

    http://www.aramultimedia.com/articles/23076/l'alcoia-nacho-palmer-dirigira-la-font-roja-i-mariola

    Clar que igual els trets no van per ahi...

    ResponElimina
  3. Loles, et done tota la raó pel que fa a l'opció que proposes: n'hi ha milhomens dels que tu dius (més rarament, mildones; supose que no és casualitat), i és cert que poden ser extremadament perillosos i que convé cuidar-se molt d'ells. I quant al que dius del doctor House... he de pensar que opinaria el doctor House al respecte ;) Supose que et llançaria una brofegada, diria "autoimmune" i es fotria una pastilleta de Vicodina... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  4. Ausades que eres malpensada, Cinderella... Li treieu punta a tot, igual és pels aires de la Gran Bretanya ;) Ja et dic que això, en medi ambient, no passa (quasi) mai. I en directius de caixes d'estalvi, menys encara...

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...