"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 15 d’abril del 2013

Bolumini




Quan les roques calcàries que formen la majoria de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini (a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó) o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu origen en una deformació popular de bol armeni.

Familiaritzat amb el nom de Bolumini per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de Bernat Espinalt parla d'una cova “bastante profunda, en la cual hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.

No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius i al·lucinògens. I Góngora els cantava:

Que la del color quebrado
culpe al barro colorado
bien puede ser;
mas que no entendamos todos
que aquestos barros son lodos,
no puede ser.



12 comentaris:

  1. Molt interessant tot això que expliques. Fantàstiques vistes mostres aquestes fotos.
    Ara pensava si les meves avantpassades engolien "búcars" ja que la meva pell és blanca com la llet!!

    Molt bona tarda!
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, lluna! Ja saps com em fascinen aquestes coses de paraules i històries... És cert, la cova està en un lloc màgic, amb unes vistes precioses sobre la vall. De fet, en excavar-la, s'hi van trobar ídols neolítics fets en os, senyal que se li devia atribuir al lloc algun significat religiós, potser relacionat amb la mesura del temps i el pas de les estacions.

      Em va sorprendre molt això dels búcars, tot i que vistes les barbaritats que som capaços de fer hui dia per motius "estètics", potser no m'hauria d'estranyar tant. Les meues avantpassades, en canvi, no devien de menjar-ne molts; o, si ho feien, triaven sempre els que estaven més cuits ;) Bona vesprada i una abraçada!

      Elimina
  2. He llegit Bolumini i si t'he de ser sincera és la primera vegada que l'he llegit i m'ha semblat un nom estrany en veure'l escrit, en canvi si el dic en veu alta ja ho crec que em sona. Per cert, fa molts anys que no vaig per allí, serà cosa de fer una passejada ara que ve el bon temps.
    M'ha agradat molt l'article.
    Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un nom estrany, Mercè, amb una sonoritat ben curiosa... Fins que vaig saber quin era l'origen, només se m'ocurria si podia vindre d'algun malnom de la zona. L'explicació del bol armeni em va semblar magnífica --i imaginar el procés que faria que un nom diguem-ne "tècnic" es popularitzara com a topònim, molt interessant.

      Jo feia també molt de temps que no hi anava, i vaig tornar aquest diumenge amb uns amics: la serra està espectacular aquesta primavera, i aquell tros encara més. Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  3. però hi ha drac o no hi ha drac a la cova?!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Drac diria que no, pons. Però hi ha una llegenda que diu que el nom de la serra (Mariola) ve d'una donzella romana a la què van voler casar a la força i que, en negar-se, es va amagar amb la seua pantera (sic) en una cova de la muntanya, per la què encara es deixa veure de tant en tant. Jo m'ho crec, però reconec que no l'he vista mai...

      Elimina
  4. I això de l'argila que es menjava, magnífic. Fa temps que li venia seguint la pista a això, i fins i tot crec que és eixa la utilitat del búcar que se li ofereix a la infanta Margarita en Las meninas: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/33/Las_Meninas_detail.jpg

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies i encantat de veure't per ací, Daniel! En efecte, sembla que aquesta és l'explicació del búcar que va pintar Velázquez: els efectes de l'opilació devien ser terribles per a la salut, però ja se sap que la nostra espècie té certa propensió a aquests comportaments diguem-ne singulars (sobretot, quan es tracta d'imposar determinats patrons estètics a les dones). Salut i una abraçada, mestre!

      Elimina
  5. Sempre m'havia intrigat este topònim.Semlava d'un origen extranger. Ara gràcies a tu ja ho sabem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un topònim cridaner, sense dubte: una volta conegut l'origen --jo ho vaig veure per primera volta en un treball sobre la cova de Vilafamés que remetia al Diccionari Etimològic de Coromines-- sembla molt lògic, però ausades que li havia pegat poques voltes pensant-hi... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  6. Crec recordar que a Dénia també hi ha una cova amb el mateix nom, però allí està un poc canviat: la "Cova del Borromini". Està situada en la coneguda "Cova de l'Aigua" (al Montgó), amb l'entrada sobre el mur que hi ha a l'esquerra de l'aigua. Fa molts anys, quan vam entrar vegèrem que hi havia prou fang, però es podia avançar gatejant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! No coneixia el Borromini de Dénia, que amb tota seguretat ha de tindre el mateix origen que les altres variants del topònim. Arran del teu comentari, he trobat a la xarxa aquesta referència del meu paisà Rafael Pla, tot i que ací l'anomenen també Bolumini. Salut i gràcies de nou!

      Elimina