"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 30 de juny de 2014

Carta a casa (relats conjunts)





Estimada Antònia, t'escric encara des d'aquesta petita illa –he sabut que li diuen Hoffman, crec que s'escriu així-- a la que ens van dur a mi, a Pere de Xaló i a Miquel de Pedreguer quan vam arribar a Nova York. De tots els altres dels qui t'he parlat alguna volta, no he sabut res més. Supose que desembarcarien a Ellis, però a nosaltres ens van portar directes des del vaixell fins ací, i les notícies ens arriben molt de tant en tant (...) Hui em trobe un poc millor de les febres que vam agafar en el llarguíssim viatge. Miquel, en canvi, no té molt bon aspecte i a penes s'alça de la màrfega, però és fort i estic segur que se'n sortirà. Ho pense, ara, i no m'estranya que només arribar ens enviaren de cap a aquest racó perdut: esgotats després de tantes setmanes en la mar, debilitats per la malaltia, devíem fer un aspecte terrible, i diuen que l'illa la van fer a posta, a base de dur terra, per a tindre ací els malalts abans que tocaren port (...) No patisques gens: jo ja estic quasi bé del tot, i no ens tracten malament. Ens donen de menjar i de tant en tant ens mira algun metge. Encara no comprenc molt bé el que ens diu, però a poc a poc aniré fent-me al parlar d'aquesta gent (...) També l'estiu és diferent, ací: el cel està quasi sempre ennuvolat, i a les nits la humitat se'm clava fins el moll de l'os. Però des dels finestrons de l'hospital –o el que siga açò; a voltes no sé molt bé què pensar-- veig grups de joves que juguen i es banyen a la platja que s'albira des d'ací. Semblen feliços, i despreocupats, i això m'anima... Algun dia serem tu i jo els qui estarem asseguts allà, a l'arena, i mirarem cap a aquesta illa i ens semblarà que tot açò només ha estat un malson (…) Ara només espere que ens deixen eixir prompte i poder començar a treballar: guarde com un tresor l'adreça que em va donar Joan el del poble, i en poder hi acudiré a veure què tenen per mi: em contaven al vaixell que molts van a les mines de l'oest, però d'altres es queden per ací, que no falten les fàbriques i n'agafen a molts. A mi m'és igual: faena és faena, i els valencians tenim els braços forts. Molta roca hem picat, en aquells costers del poble, només per treure quatre ametles esquifides per al senyoret (…) Arriba el metge. Ja vos contaré. Cuideu-vos molt. Besades. Escriu-me més sovint...





Per a la proposta de juny de relats conjunts. No sé si l'illa que s'albira al fons del quadre d'Sloan és la de Hoffman o la de Swinburne –de fet, no sé si aquesta South Beach és la que jo he volgut que fóra--, però totes dues van ser utilitzades, en els anys en que es pintaria el quadre, com a lloc de quarantena per als immigrants que arribaven a Ellis Island. Molts d'aquests immigrants --milers-- procedien, també, de terres valencianes; els companys d'InfoTV estan preparant un documental sobre això, i en gran part és per haver anat seguint els avanços en el seu treball –que segur que serà magnífic, també-- que crec que m'ha vingut al cap aquesta idea. Per això, i per l'extraordinària “Carta a casa” de l'Ovidi...






14 comentaris:

  1. Malgrat la pena que dóna aquesta història, m'ha agradat la teua participació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jp! Em quedaré amb la part optimista: potser uns pocs anys abans, els banyistes del quadre també van passar per aquella illa... Salut!

      Elimina
  2. Una història molt creïble i molt ben trobada, a mi em sembla perfectament real pels dies que corrien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se'm fa curiós pensar que coneixem molts més detalls de l'emigració irlandesa --posem per cas-- a Amèrica en aquells anys, que de la que procedia de les nostres terres, i quantes històries han d'haver encara amagades... Segur que el documental del que parle ("Del Montgó a Manhattan", l'han titulat) serà realment interessant per conèixer-ne algunes... Moltes gràcies i una abraçada, XeXu.

      Elimina
  3. Si que fa pena aquesta història, però està molt ben explicada. Aquest noi que escriu la carta és molt optimista i valent, tal com diu les coses i commou. Crec que sí que es mereix que l'escriguin més sovint.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em quede jo també amb l'optimisme i la valentia, Carme (no sé si coneixies la cançó de l'Ovidi, però encara em costa reprimir l'emoció cada volta que la sent...). Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  4. M'agrada la història. M'has fet pensar en com aquest dies ens visita l'oncle d'un cosí meu que va marxar a l'Argentina. L'home, ja major, ha tornat al seu poble i camina i escolta i sent cada dia la seua terra, la seua llengua, la seua gent, per tractar d'arreplegar tot allò que va deixar ací fa tants anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una història molt bonica, Àngels. L'experiència de tornar a la terra després de tants anys --i de tota una vida-- ha de ser molt impactant: els records, les sensacions, la llengua... Tu ho has dit: tractar d'arreplegar... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  5. Una història trista, havia de ser horrible arribar a terres desconegudes i en aquestes condicions.
    Malgrat tot, m'ha agradat molt com ho has explicat.

    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense dubte havia de ser trist, lluna. I molt dur, començar des de zero. Però també havia d'haver l'esperança d'una vida millor... I encara que no tots van reeixir a trobar-la, m'incline per pensar que en aquest cas va ser així ;) Una abraçada!

      Elimina
  6. Li dones un ambient trist, com que li queden molt pocs dies a aquest home, de fet el metge, dius, ja hi arriba i no sabem si serà per a portar-lo al benestar o a la fi dels seus dies, li has donat un toc de crueltat i realisme que esborrona, front a la joia de la persona que escolta o llegeix la carta, que apareix com la part positiva.

    Una abraçada des del barri de Russafa de la ciutat de València, xicotet racó del nostre domini lingüístic.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Vicent! En realitat, ha estat després de llegir els vostres comentaris que m'adone que em va quedar un poc més trist del que volia; però posem que les notícies del metge van ser bones, i que tot va anar bé, al remat. Potser, fins i tot, que algun dia ho escriga ;)

      En la mitja vida que passe a València sóc del barri d'Aiora, als Camins al Grau... Salut i una abraçada!

      Elimina
  7. Descrius en tota la seua cruesa, i una mica d'optimisme, el drama dels immigrants. No es descarta que qualsevol de nosaltres algun dia ens hi poguem trovar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Xavier. Potser coses que creiem ja oblidades estan més a prop del que pensem. Però quedem-nos també amb l'optimisme: que els únics que hagen de marxar siguen aquells que ens han conduit fins ací, per acció o per omissió... Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...