"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 23 de juliol de 2014

Rinxols



Seguint un cicle que no he reeixit encara a comprendre --altres vegades, el procés ha tingut lloc en primavera o fins i tot en ple hivern, per la qual cosa és molt probable que tinga més a veure amb les condicions ambientals que amb un o altre moment de l'any-- les recargolades fulles de la ciques del pati han completat aquests dies el seu desenvolupament anual: els foliols que les formen, inicialment plegats a banda i banda de l'eix central, han anat desenrotllant-se a poc a poc fins que, finalment, les fulles han acabat tenint un aspecte  molt similar a les de les palmeres. Semblança, en tot cas, només aparent, perquè malgrat les seues analogies morfològiques, no hi ha entre ciques i palmeres cap relació de parentiu: el propi recargolament dels foliols (que els botànics anomenarien circinats) posa de manifest que es tracta d'un grup de plantes de característiques singulars que, en contra del que podria suggerir el seu aspecte, presenten trets més pròxims als dels pins, els avets o els ginkgos. Com aquests, les ciques no es reprodueixen mitjançant flors, sinó a través d'unes estructures denominades estròbils que allotgen els òvuls i el pol·len i que, en aquest cas, apareixen en peus diferents, masculins o femenins. Les llavors, com en la resta de les gimnospermes, no estan integrades en un fruit, tot i que de vegades poden estan envoltades per una coberta carnosa, sovint acolorida.


A hores d'ara, hom reconeix al voltant de 300 espècies de ciques, repartides per zones tropicals i subtropicals de tot el planeta. Aquesta diversitat, però, només és un reflex pàl·lid d'allò que el grup va arribar a representar en el seu moment de màxima esplendor en el període Juràssic. En tot cas, les ciques estan reputades com un dels grups de vegetals terrestres més antics que es coneixen, amb fòssils que es remunten almenys 280 milions d'anys enrere; alguns gèneres, com ara Bowenia, a penes han canviat en els últims 150 milions d'anys, la qual cosa fa que puguen qualificar-se, amb tota propietat, com a fòssils vivents. Però la majoria de les ciques actuals són en realitat espècies relativament recents: potser els dinosaures van alimentar-se amb les fulles de Bowenia i d'altres cícades actualment extintes, però ja feia molt milions d'anys que havien desaparegut quan Cycas revoluta --que és l'espècie a la qual pertany el meu exemplar-- va aparèixer sobre la terra. En canvi, moltes d'aquestes espècies si que serveixen d'aliment per a la nostra pròpia espècie, per bé que per la seua elevada toxicitat –les tiges, de les quals s'obté la fècula anomenada sagú, contenen cicasina, una neurotoxina molt potent-- han de ser acuradament processades abans de poder-se consumir. La possibilitat que el consum continuat d'una espècie de ciques fóra la causa de la malaltia neurodegenerativa coneguda com lytico-bodig, pràcticament exclusiva de l'illa de Guam, no ha pogut comprovar-se; el meu admirat Oliver Sacks en parla extensament en el seu llibre "L'Illa dels cecs al color", del qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

I el cas és que, a desgrat de la meua evident fascinació per les ciques i els seus trets biològics i evolutius, no és d'això del que m'havia plantejat escriure quan m'he encarat al teclat, sinó de la sensació de delicadesa i harmonia que m'han provocat els seus foliols plegats en elegants espirals. I és que, com deia el gran D'Arcy Thompson, "El nombre i la forma manifesten l'harmonia del món, i el cor, l'ànima i tota la poesia de la filosofia natural estan immersos en el concepte de bellesa matemàtica". O potser només és la calor...















6 comentaris:

  1. l'art imita la natura ! perquè la natura ja és art ! fantastics rinxols aquests de les ciques ! a mi qui em te el cor robat és el gingko , fa anys vaig treballar en una escola jardí i en teníem un . ciques no

    ResponElimina
    Respostes
    1. També a mi m'enxisa el gingko, Elfree; de fet, vaig estar temptat de plantar-ne un al pati --un mascle, que els fruits de les femelles fan molt mala olor en podrir-se-- però al final ho vaig deixar córrer perquè tot plegat ja quasi no em caben més plantes. La ciques, de moment, aguanta en un cossiol, però en créixer més ja veurem també que passa... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  2. No, no és la calor, tu frueixes amb les plantes i jo el que et puc dir és que les palmes donen nom al Desert de les Palmes i a molts llocs i no sé si seran d'aquesta espècie però els iaios feien les graneres que servien per a agranar les cases fins l'aparició de les graneres de plàstic.

    Una abraçada i fins demà

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les palmes del Desert --una muntanya bellíssima, per cert-- són els nostres margallons, l'única espècie de palmera autòctona del continent europeu i que ha estat utilitzada durant segles per a fer estores, cabassos i també graneres. Les palmeres datileres, tot i no ser originàries d'aquestes terres, fa probablement mil·lennis que hi van arribar --hom parla que de la mà dels fenicis-- i també ens han fet un bon servei tots aquests segles... De fet, és difícil imaginar alguns dels nostres paisatges més característics sense la seua presència.

      Tens raó: potser la calor té alguna cosa a veure, però sobretot són les plantes ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. 150 milions d'anys igual! Es diu molt ràpid!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si fa no fa, van aparèixer quasi al mateix temps que Espanya (segons diu Esperanza Aguirre...).

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...