"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 3 de febrer del 2015

El compromís (relats conjunts)


Si, podria dir que sóc una víctima de les circumstàncies, que accepte el meu sacrifici a canvi que, després de tota una vida de treball i privacions, el meu pare ancià –i, de retruc, la resta de la família-- puga tindre una vellesa digna i sense estretors. Podria parlar de responsabilitats doloroses, de renunciar a la vertadera felicitat, de llàgrimes d'amargor vessades en la foscor de la petita i miserable cambra que compartisc amb les meues germanes... Podria dir tot això, i més; però tot, absolutament tot, seria mentida. I no perquè senta el més mínim afecte pel vell senyor, ni perquè albergue secretament cap esperança de poder arribar a voler-lo algun dia: mai no l'he estimat, mai no podré estimar-lo, i estic convençuda que ell ho sap i tampoc no li importa massa. Comptat i debatut, tots dos hem assumit el matrimoni com una mera transacció, un pacte més o menys tàcit que reportarà avantatges evidents a totes les parts: jo pose la joventut i la bellesa, ell la posició i els diners; potser no per a viure en l'opulència, tot s'ha de dir, però almenys els suficients per a garantir-me, a mi i als meus, una certa despreocupació i un futur un poc més amable del que, per origen, teníem reservat.

De fet, també mentiria si diguera que em vaig sorprendre quan el vell es va presentar a casa, fa unes setmanes, per proposar-li al pare un acord matrimonial que sabia que no podria rebutjar: duia mesos fent-me trobadissa a la menor ocasió, lluint davant d'ell i sempre que podia el meu millor vestit, assegurant-me discretament que les esplendors del meu cos no li passaren desapercebudes. Però va ser quan em vaig deixar sorprendre, amb fingida ingenuïtat, mentre em banyava nua al rierol del poble, quan vaig veure en els seus ulls que ja havia pres la decisió i que el meu pla havia donat resultat. Hui, finalment, estem de celebració: per tal de tancar formalment el compromís, el vell senyor s'ha presentat a casa amb uns dolços exquisits i unes quantes botelles, el pare ha reunit a la família per donar-li la notícia, i tothom brinda entusiasmat. Per la nostra felicitat, diuen, com si tots no sabéssem què és, realment, el que estem celebrant... Però no els ho retrec, ans al contrari: faig aquest pas sabent el que faig, i no me'n penedisc. I quant a la meua «felicitat», ja me la sabré buscar jo tantes voltes com calga. Ni que siga en aquest poble tan petit, no em faltaran oportunitats: el vell viatja sovint a ciutat per negocis, i amb certa freqüència marxa també de cacera i no es estrany que estiga fora uns quants dies, i unes quantes nits. No em compromet a ser cap esposa modèlica; només a que els demés ho creguen...



La meua proposta per als Relats conjunts de gener, tot resseguint el fil de la meua proposta per als Relats conjunts de desembre... El mes que ve? Dons depèn...



20 comentaris:

  1. El temps d'escriure el comentari i el Vell haurà palmat.
    Haurà de semblar una vídua desconsolada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deixem-li un poc de temps, xavier, almenys dins després de que es casen. Si no, no veig clar això de l'herència...

      Ahí estarà Mossén Pere, per a consolar i el que faça falta. Gràcies, salut!

      Elimina
  2. Quan res al teu entorn no és modèlic... quin sentit tindria ser esposa modèlica. Em sembla una bona opció.

    Clar que l'opció del Xavier no està gens malament tampoc!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pragmatisme, Carme. Si tothom sap a que juga, no deixa de ser una opció tan vàlida com qualsevol altra... I si, Xavier té raó, aquest ve a ser el pla, si més no a mitjà termini. A veure com li surt, en tot cas... Gràcies i una abraçada!

      Elimina
  3. Aquesta situació sembla recorrent en algunes esferes de la vida real i en la litaratura. Mercè Rodoreda en parla a "Mirall trencat".
    El text està molt bé. Les dones sempre s'han de justificar i, per mi, el més amoral és qui "compra" El mateix passa en la prostitució i en tantes altres coses en les quals els rics poden "comprar" als més desvalguts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Consol! M'has fet ganes de rellegir Rodoreda. Me'l pose a la llista de pendents...

      Responent comentaris de l'entrada anterior del relats conjunts, em va vindre al cap que la "jove i bella esposa" quedava com un element merament passiu en una qüestió --diguem-ne-- entre mascles, i em van vindre ganes d'escriure alguna cosa. I mira, el quadre d'aquest mes s'ha prestat... Crec que tens raó: sempre és menys compromès justificar al poderós i fer recaure la culpa en qui, sovint, només és la víctima... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. brillant ! s'ha fet esperar el teu relat ....jo vull la continuació Alfred això pinta interessant .....seguirà fent veure esposa amant o serà viuda ja ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree! Pel moment, ni el vell senyor ni Mossèn Pere han dit encara la seua. Però els preguntaré que en pensen, segur ;) Salut!

      Elimina
  5. Amb tot i això, ella sembla un poc més afortunada que aquella pobra vídua, la de Josep Romeu... almenys a aquesta li han estalviat la visita al "carnisser"... serà que estem evolucionant?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan de bo fora així; però crec que amb açò, com en moltes altres coses, encara queda un bon tram d'evolució per recórrer...

      Elimina
  6. Molt bona història, certament. Li has sabut treure suc a la imatge, i com molts demostres que el que és veu no és tot el que hi ha, però m'agrada la que t'has empescat. Veurem si té continuació, si la imatge de febrer ho permet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, XeXu! Pel moment, espere a la imatge de febrer, a veure si es presta a seguir estirant el fil. I si no, igual busque alguna altra opció ;) Salut!

      Elimina
  7. M'agrada veure com cadascú en sap treure profit. Aquest relat demana continuació,,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si el cap dona per seguir-lo, montse; crec que tinc bastant clar què en pensa el mossèn, però dubte encara sobre com ho veu el vell... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  8. Ostres! Molt bona aportació!
    Déu ni do algunes persones del que són (encara en l'actualitat) capaços de fer per millorar la seva "posició' de la manera ràpida i no amb l'esforç... I prioritzar lo material a allò vertaderament important a la vida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Irianesh! Almenys, en aquest cas, caldria valorar que va de cara i no enganya ningú; malauradament, molta gent és capaç d'això i de més, i damunt pretén revestir-ho de dignitat i anar donant lliçons de moral... En tot cas, crec que tens raó: no sempre lo material és lo més important, si més no quan hi ha uns mínims coberts... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  9. Caram, no t'havia llegit gaire però m'agrada molt com escrius i expliques les coses. És curiós trobar biòlegs bellugant-se amb les paraules amb tanta precisió i musicalitat... dóna que pensar. Bona feina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, ignasi! Supose que l'experiència d'anys escrivint informes --alguns d'ells, certament creatius-- ha d'haver servir d'alguna cosa. Però com bé saps, els biòlegs som capaços de fer bé pràcticament qualsevol cosa que ens proposem ;) I tu, de construir amb paraules, també en saps una miqueta... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  10. Ei has pensat en una història molt semblant a la meva! Però tu has profunditzat més, ho has fet millor!! Enhorabona, molt xula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ada! Si que s'assemblen, però la teua m'agrada molt... I em tem que, malauradament, el paper de les dones en aquest casos ha d'haver passat més voltes com tu ho expliques que com ho he volgut explicar jo... Salut i gràcies de nou!

      Elimina