"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 13 de febrer de 2015

Menjar i veure


Des de la meua perspectiva de biòleg i ecologista, sempre m'ha esmussat allò que podria anomenar-se paternalisme ambiental, una actitud –àmpliament estesa, fins i tot de forma inconscient, en el món occidental actual-- segons la qual la natura ens necessita, als humans, ja siga per ajudar-la a que mantinga --o recupere-- un hipotètic estat d'equilibri ideal que nosaltres mateixos ens entestem a amenaçar de forma permanent i irresponsable, o fins i tot per esmenar el que hom interpreta com "errades" en el seu funcionament (he arribat a escoltar, de boca d'algun tècnic, que si les carrasques no es poden no fan fruit; ignore com s'ho feien els pobres arbres per reproduir-se sexualment abans de l'aparició de la nostra espècie). Tot i les seues diferències aparents, totes dues visions –diguem-ne la col·laboracionista i la correctora-- coincideixen en considerar-nos, als humans, com una entitat distinta i separada de la resta de la natura; però a més, i en situar-la d'alguna forma sota la nostra tutela, també ens atribueix un paper de superioritat sobre aquella, per bé que, si més no en teoria, l'objectiu de la nostra actuació haja de ser --i d'ací l'ús del terme "paternalisme"-- conservar-la o millorar-la. No voldria ara mateix estendre'm en aquesta qüestió, que donaria per a una llarga exposició i per a no poques discussions; només apuntaré que, des del meu punt de vista, és evident que la nostra espècie (i les societats que genera) només pot entendre's com a part indissociable del medi ambient en el qual s'enquadra, i que l'eventual resolució dels impròpiament anomenats "problemes ambientals" passa, en tot cas, per una reformulació profunda de les estructures socioeconòmiques vigents i, en conseqüència, de la forma en què la nostra societat es relaciona amb els ecosistemes que, en última instància, la sustenten. Qui té un problema, i a més ben greu, no és la natura, som nosaltres.

Vinc a dir-ho, tot açò, perquè no sóc d'aquells que pensen que, si no fem res, els pobrets pardalets del camp passaran fam perquè l'hivern és molt dur i, a més, segur que ara els pardalets ho passen molt pitjor que abans per culpa d'algun equilibri ecològic que els humans hem trencat i que hauríem de compensar fent alguna cosa que ens rente un poc la consciència, però que no siga massa cara ni exigisca molt d'esforç. Així que, si al remat m'he decidit a posar enguany en el pati un menjador per als ocells --artesanal però convincent, crec-- no ha estat per res d'això, sinó simplement perquè tinc l'esperança que, si hi baixen a menjar (que pel moment, encara res) podré veure'ls més fàcilment, perquè això si que m'agrada, i molt. Paternalisme, el justet; però biofília, per donar i per vendre. Bon cap de setmana, i feliç Carnestoltes!





Inicialment, i en contra del meu costum de divendres, hui no havia afegit cap cançó a l'entrada. Però a tall del comentari de xavier pujol, m'ha vingut al cap aquesta, del gran Mikel Laboa, i m'ha semblat que pagava la pena corregir-ho. Eta nik... txoria nuen maite. Bon cap de setmana, de nou!






17 comentaris:

  1. M encanta la teva menjadora d'ocells i les teves raons també.

    Jo els hi posava, fa temps, simplement engrunes de pa a la barana, però vaig deixar de fer-ho perquè en comptes de venir ocellets diversos, venien les tòrtores i els tudons, que de menjar, menjaven, però de cagar, encara més. Per ser justa hauria decre onèixer que també venien els pit-roigs, però aquests vénen sempre.

    O sigui que et desitjo sort amb la menjadora que t'ha quedat molt xula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només el goig que fa veure els animalets rondant pel pati i per casa --la biofília, que la majoria de les persones experimentem en major o menor intensitat-- és motiu més que suficient per fer aquestes coses, Carme: els necessitem més nosaltres a ells, que ells a nosaltres...

      Jo també anava deixant-los menjar ací i allà de tant en tant, però no ha estat fins ara que m'he decidit a fer-ho un poc més organitzadament. Ara, tens raó també amb els coloms i les tórtores: em fa un poc de por que n'acudisquen massa, veurem com va la cosa.

      El pit-roig és una de les meues debilitats reconegudes, i mai no n'he vist a casa. Si venen al menjador, faré festa grossa ;) Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. Molt d’acord amb el que dius crec que el millor que podem fer amb la natura és deixar-la tranqui-la.
    A casa també ens agrada veure com venen els ocells i així que de sempre que espolsem les tovalles al terrat amb les molles de pa que hi queden i així cada dia en venen a menjar-ne, aquests dies cada dia apareix un pit-roig que s’hi passeja i va picant.
    Ara potser hauries de fer un apunt al bloc explicant com es fa aquesta menjadora d’ocells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Francesc! Crec que és rellevant tindre consciència que allò que creiem fer per la natura ho fem, realment, per nosaltres, pels nostres fills; la qual cosa no ho fa menys important, evidentment, però ho situa en un marc conceptual --i moral-- diferent. És la nostra supervivència la què està en joc; la biosfera hi era abans que arribàrem, i seguiria (i seguirà) després de nosaltres...

      A Alcoi, el pit-roig s'anomena "reiet", i com li deia a Carme és un dels meus ocells preferits. Tan de bo comence a deixar-se veure pel pati; pel moment, però, m'ho passe d'allò més bé amb els fringíl·lids i els tallarols.

      Em va sorprendre la quantitat de pàgines que hi ha a la xarxa amb models més o menys sofisticats de menjadors per a fer a casa. Al final, i després de veure'n unes quantes, em vaig decidir per adaptar-ne un als materials que tenia a mà: dos plats de plàstic d'aquells que es posen sota els cossiols, enganxats a una botella --a la què se li fan quatre foradets a prop de la base per deixar anar el menjar-- amb dos cargols: un, d'aquells amb penjador, al tapó, i l'altre, normal, a la base. Pel moment, porta uns dies penjat i encara no s'ha desmuntat ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. Tendim a estimar els ocellets del bosc. Hi ha moltes raons, cadascú tindrà les seues.
    A vore si tens sort i en pots fotografiar algun menjant al restaurant que els has fabricat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan es tracta d'estimar totes les raons són bones, xavier. Però l'"estima" no sempre es manifesta de la mateixa forma: mon pare, per exemple, s'estimava moltíssim els pardalets, però els tenia (i els criava) dins d'una gàbia...

      Això espere jo també; la veritat és que fins ara he tingut poc temps per parar-me a mirar, però espere treure una estona aquest cap de setmana per seure discretament a veure que passa. I que els agrade el menú, clar. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Precisament fa poc he fet diversos apunts al meu blog sobre el tema, ja que, quasi per casualitat he establert una menjadora i abeurador que dona molt bons resultats.
    I respecte a l'altre tema, no puc estar més d'acord. Quan sento als enginyers forestals que diuen - ho he vist fins i tot en un edhesiu- que el bosc els necessita, penso que devien fer els boscos durant milions d'anys, pobrets, abans que arribéssim els humans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig veure els teus apunts, Màrius; em vaig quedar especialment amb el dels gaigs, simplement espectacular...

      Jo he tingut no poques discussions amb aquest tema, i quasi sempre amb gent del mateix gremi... La qual cosa no vol dir que pense que, en general, siga millor la no-gestió, després de mil·lenis d'intervenció humana sobre els nostres ecosistemes, sinó una gestió racional i raonable per aconseguir uns objectius que, en tot cas, no seran cap "necessitat" per al bosc, sinó una oportunitat per a nosaltres...Salut i moltes gràcies!

      Elimina
    2. Exacte, l'has clavada. Jo tampoc crec que sigui possible la no-gestió amb set mil milions de persones voltant pel Món.
      Ara, qui ho necessita som nosaltres, no pas el bosc.

      Elimina
  5. el que fem per preservar allò que per altra banda anem destruint almenys serà bo , interessant dilema debat el paternalisme natural ( de natura) ....prefereixo el paternalisme si més no ja que ens estem carregant la natura .....en fi donaria per molt i no estic gaire lúcida.....a BCN els qui inconscients va alliberar unes quantes cotorres han provocat un curiós ecosistema abans inexistent on conviuen gavines, coloms, i cotorres arreu ....bon cap de setmana Alfred!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Elfree, no és un dilema senzill i, de fet, reconec que jo mateix em sorprenc de vegades defensant posicions diguem-ne paternalistes... En tot cas, no és un tema menor, perquè al remat la nostra posició ètica és la que condicionarà la forma en què ens relacionem amb la resta del món viu; el cas de les cotorres, que cites, és de fet un bon exemple de com pot arribar a ser de complicada aquesta relació: qualsevol intent d'eradicar espècies invasores --si més no, invasores "amb cara"; del musclo zebra ningú no diu res-- mou de seguida el rebuig emocional, per més arguments científics que es posen damunt la taula. Construir una ètica en la qual la nostra espècie es reconega com a part de la natura, i no com una realitat aliena a ella --ni que siga per a conservar-la-- és des del meu punt de vista l'únic camí... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  6. Suposo que aquest paternalisme del que parles és la versió light de l'egocentrisme humà, que es creu al centre de tot. Acceptar que ets una part més -i molt petita si pensem en la història biològica- no ha de ser fàcil per a una espècie que sempre s'ha caracteritzat pel contrari.
    En fi, espero que tinguis sort i puguis rebre aviat visites alades…
    A mi m'agradaria molt però tinc un terrat sense cap vegetació i no sé si tindria prou reclam. De vegades s'hi deixa caure algun ocellet despistat que, quan veu que no hi ha res de bo, aixeca el vol de seguida.
    I gràcies per la cançó de Mikel Laboa!
    Una abraçada, Alfred!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni més ni menys, August. El nostre sistema de creences està basat, en gran mesura, en aquest caràcter únic i singular de la nostra espècie i en el seu dret diví sobre "tots els animals de la terra, els ocells, les bestioles que s'arrosseguen per terra i tots els peixos del mar". Al costat d'això, el "paternalisme" conservacionista pot semblar fins i tot benigne, però en última instància segueix creant una barrera insalvable entre els humans i la resta de la natura. Canviar aquesta visió no serà gens fàcil, però crec que ens hi va la supervivència...

      La veritat és que fins ara no he tingut temps de comprovar si el menjador funciona o no --ja de veus, de fet, quan estic contestant; segur que sabreu disculpar-me. Almenys, les poques estones que m'he deixat caure pel pati se senten refilar, que al remat és el que conta. De totes formes, jo provaria amb el terrat: fins i tot en els llocs que semblen més inhòspits la natura ens pot arribar a sorprendre... Gràcies a tu, una abraçada!

      Elimina
  7. Ecologistes de l'Eixample en dic jo. Serà perquè vinc de pagès, dels d'abans de les segadores industrials. Abans, al pati de casa, venien a veure'ns algun pit-roig. Ara, les garses i les tórtores turques ens els han foragitat. Bé, això i la gata d'exterior que ens ha adoptat. Suposo. Tanmateix planteges un tema importantíssim i que està contínuament en boca de les persones que tenim influència directa en el medi, si més no a nivell de decisió. Costa de trobar l'equilibri, i sobretot, costa més prendre la decisió més adequada, per molts tècnics que t'assessorin. Sobretot perquè no n'hi ha dos amb el mateix criteri. :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Clidice: costa trobar l'equilibri, i més quan els "tècnics" que ens hi dediquem procedim sovint de formacions (i visions) molt diferents, quan no directament antagòniques. Al remat, però, crec que no hi ha altra eixida que prestar més atenció als objectius que es volen aconseguir en cada cas i en cada lloc, i condicionar les actuacions a això. Sé que sembla una obvietat, però la meua experiència indica precisament el contrari... En tot cas, no és un tema senzill, i donaria per a parlar-ne molt. I si en l'equació s'hi incorporen els "experts universitaris", encara pitjor...

      Els gats de casa també han de tindre alguna cosa a veure amb que alguns ocellets siguen difícils de veure pel pati, però almenys sembla que el furor predador se'ls va calmant a mesura que es fan grans... Per sort, les tórtores ací encara no abunden massa. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  8. Molt bona la dissertació que comparteixo plenament. Què t'he de dir!
    Pel que fa a les menjadores jo fa anys que en poso al petit jardí de casa. El primer any no vaig tenir èxit, però ara, des de la taula on t'escric puc contar una vintena de lluers, cinc mallerengues carboneres, dues blaves, dos pardals, un pica-soques i un tudó. De vegades em visiten tallarols de casquet, pit-roig, cotxes, cueretes blanques, un picot garser gros i fins i tot un any vaig tenir la visita d'una parella de mallerengues d'aigua, tot un luxe! Un dia va arribar a entrar un esparver a caçar, tot i que sense èxit. I els nens esmorzen cada dia veient-les i fent jocs d'observació. Això sí, només poso les menjadores durant l'època freda, després, com que ja tenen fruits i insectes, que es busquin la vida, però amb les reserves que jo els he ofert...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que un jardí, tens una ZEPA completa a casa, ignasi! Jo no he tingut temps fins ara per seure a comprovar-ho, però hi ha rastres evidents que les tórtores turques i els estornells negres s'hi deixen caure. En tot cas, ara mateix el pati està encès de gafarrons cantant pertot arreu, així que espere que els hi farà paper. Els tallarols de casquet, pel moment, s'estimen més apurar els arboços que encara queden en un racó del pati, però espere que s'animaran també... El que no he vist mai, en els anys que vivim en aquesta casa, són pit-rojos (reiets, en diem a Alcoi).

      I pensar que em vaig fer botànic perquè sóc miop i les plantes són més fàcils de veure... ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...