"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 15 de juliol de 2015

Pas a pas




Reconec que, a estones, he arribat a creure que ja era massa tard, que arribats a aquest punt no hi havia ja cap solució possible. No ha estat --quasi mai ho és-- cosa d'un dia: quan ho pense, m'adone que fa ja temps que la nostra relació havia començat a refredar-se; però ha estat aquestes últimes setmanes quan la distància que havia anat creixent entre nosaltres s'ha eixamplat més i més. I amb tot, em resistisc a llançar sense més per la borda tant anys junts, tantes vivències compartides. Així que, diumenge passat, em vaig encarar amb elles, les meues cames, i els vaig proposar de tornar-ho a intentar; sense presses, pas a pas, aprenent de les errades i sense llançar-nos res en cara. Sé que no serà fàcil, però el primer pas ja està fet. I crec, sincerament, que podem aconseguir-ho.




Tenint en compte fins a quin punt ens havíem distanciat les meues cames i jo --i més amb aquestes calorades, que no es presten gens a intentar proeses innecessàries-- vaig triar per a la reconciliació un ambient amable, en el què elles i jo ens poguérem sentir còmodes i a gust. I l'ombrívola Font Roja sempre és, en aquestes ocasions, una opció recomanable. El cap de setmana que ve, les deixaré que trien elles...



16 comentaris:

  1. Amb el primer pas fet i les bones expectatives, crec que les teves cames i tu, tornareu a establir molt bon rotllo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espere que si, Carme; en el fons, sé que tot ha estat culpa meua, que les he tingudes molt abandonades... A veure si, d'ara endavant i malgrat aquesta calitja que no para, els puc fer una mica més de cas (sobretot perquè, mentre estàvem barallats, la panxa ha aprofitat l'ocasió i ara caldrà tornar-la a ficar, com se sol dir, "en cintura" ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Va home! no siguis exagerat! que tampoc ets tan vell! :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, pons: objectivament, no sóc tan vell, però com qualsevol funcionari que es pree, he viscut una vida salvatge, sempre al límit i plena d'acció, i això acaba passant factura ;)

      I ara que dius de vell: me'n recorde jo, fa ja molts anys...

      Elimina
  3. Els grans viatges comencen amb una petita passa, diuen. Bona tornada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I trobe que diuen ben dit, ignasi. Sense pausa, però a poc a poc; almenys, mentre seguisca aquesta maleïda xafogor... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Que tingueu sort i que el re-enamorament us faci caminar endavant iarribar ben lluny.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, xavier! Pel moment, la cosa sembla que va per bon camí: la caminada d'aquesta setmana ha estat un poc més exigent --la van triar elles, en tot cas-- i no va anar malament. Rostit i mig deshidratat, és cert; però les cames, estupendes ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  5. Jo també fa temps vaig abandonar les meves de cames i ara tot es fa més costa amunt que mai. Espero que la meva reconciliació sigui tant fàcil com la teva i que la meva panxa també torni a entrar "cintura". Felicitats. Ves explicat-nos el teu procés que igual ajudes a engrescar-s'hi a més d'un o una.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot és començar, Laura, però és cert que costa, i més amb aquests calorades... He de dir, però, que tot i que la reconciliació sembla anar bastant bé, pel moment la panxa segueix d'allò més feliç; potser, a banda de tornar a fer exercici, hauré de controlar la rehidratació posterior. Però és que la cervesa està tan bona... ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  6. Tornar a començar sempre és dur. La mandra, el dolor o el cansament… mil i una excuses per a quedar-se quiet. A mi em passa igual amb la bicicleta, quan la començo a deixar després em costa un munt. Però de seguida recuperes aquelles sensacions agradables i tot é més fàcil. El més difícil no és el primer dia, sinó el segon, i el tercer…
    Molta sort amb les teves retrobades cames!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, August: més que començar, el que costa és recuperar una mínima seguida per no llençar a perdre els petits avanços. Però és cert també que, a mesura que veus que la cosa va bé i que les cames van responent, van tornant també els ànims i les ganes... Per sort, en el meu cas, és més cosa del cansament --físic i mental, diria--, i això ho posa tot més fàcil que quan es tracta del dolor. Moltes gràcies i ànims també amb la bicicleta!

      Elimina
  7. caminar trescar això mai s'oblida entenc que amb la xafogor les camis pesin més però com dius pas a pas i cap endavant fa goig caminar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig fent, Elfree, però el temps acompanya poc:crec que comence a trobar massa a faltar els Pirineus (i les meues cames també). Així que a veure si li puc posar remei... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  8. Jo, com que que també estic una mica distanciada de les meves cames, no t'animaré, si més no a reconciliar-t'hi ara amb aquesta calor. No sé si per la teua terra hi fa fresca, però aquí ni a la matinada hi refresca. Així doncs, et recomano esperar. Setembre és aquí mateix. Em sap greu ser la nota disident.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense arribar als extrems de les comarques veïnes, que alguns dies d'aquest mes han passat de llarg els 44ºC, a Alcoi i rodalia --que és per on solc caminar-- està fent un juliol com no recorde, ni pels dies ni per les nits. I encara sort, perquè dormir a València, amb l'afegit de la humitat, és una quimera... No he volgut esperar, però, a setembre, tot i que pel moment i ateses les circumstàncies tampoc no m'he plantejat grans objectius; a la tardor sabré si, com tu recomanes --sàviament, crec-- hi haurà o no reconciliació ;) Bon estiu, malgrat la basca, i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...