"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 1 de setembre del 2015

Pinyols de tàpena


A ma casa, quan algú feia un mal pas o ensopegava sense cap causa aparent, es deia que havia entropessat "amb un pinyol de tàpena" --que és com, al sud valencià, li diem a la tàpera. Jo, que era un xiquet, interpretava com a "pinyols" les minúscules boletes que es veuen dins de les tàpenes quan les obris, amb la qual cosa quedava clarament de manifest l'exageració que implicava la frase. Per això, quan em vaig assabentar que aquelles "boletes" eren, en realitat, els estams de la flor tancada --la poncella, que és el que es consumeix adobada en vinagre--, i que els pinyols, on calia buscar-los, no era en les tàpenes sinó en els també comestibles tapenots, em vaig quedar un poc despagat: no sembla probable que els petits pinyolets --de dos o tres mil·límetres de grandària-- siguen tampoc suficients com per provocar una ensopegada a ningú, però em va semblar que, almenys en part, l'expressió que tantes voltes havia sentit en boca dels meus avis perdia una part important de la seua força expressiva.

He pensat en els pinyols de tàpena perquè, d'una forma o d'altra, almenys un d'ells ha arribat fins a les parets del pati: des de fa unes setmanes, una petita però vigorosa tapenera ha començar a créixer de forma espontània en una d'aquestes parets. Sobre com va arribar fins allí el pinyol en qüestió. és difícil aventurar cap hipòtesis: ocells, sargantanes, formigues i fins i tot vespes han estat assenyalats com a consumidors habituals dels fruits de la tapenera i, per tant, tots ells poden actuar com a potencials dispersadors de les seues llavors. Vaig pensar, però, que allò més probable és que aquesta dispersió s'haguera produït des d'algun lloc més aviat pròxim, així que, tot i que no em constava la presència de la planta en la rodalia de casa, vaig sortir a buscar el possible origen de la meua nouvinguda tapenera, amb resultat immediat: en els talussos pròxims, un reguitzell de petites plantes em va acabar conduint fins una esponerosa --i florida-- mata que, en tot cas i atenent al temps que fa no hi passava per allí, no deu de fer més d'uns mesos que hi creix, i que en base als seus caràcters he identificat com a la varietat canescens de la Capparis spinosa subsp spinosa (C. sicula subsp sicula, per a alguns autors)


La jove tapenera del pati s'enfronta, ara com ara, a un futur com a mínim incert. El lloc on ha nascut no sembla el més adequat --ocupa, o acabarà ocupant, un lloc de pas-- però no he trobat la forma de trasplantar-la amb garanties a una altra ubicació més escaient on la planta puga créixer sense entrebancs i lluir les seues precioses flors. En tot cas, tampoc no em caldrà esperar a què una altra llavoreta, portada per qui sap qui, acabe germinant allí on millor convinga als meus interessos: quan les flors de les plantes veïnes esdevinguen tapenots, aniré a recollir-ne uns quants i tractaré de fer planter. Amb cura, això si, de que no em caiga cap pinyol per ahi, no siga que algú hi entropesse.



10 comentaris:

  1. Si n'apareguera una al balcó, em sentiria més a casa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobe que és una planta preciosa i, de fet, feia temps que anava darrere d'ella, però tots els intents que he fet fins ara per plantar-la --de llavor o esqueix-- no han anat bé. I mira, al remat ha estat ella la que ha decidit vindre a casa, tot i que ja posats hauria pogut triar un altre raconet... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Com m'ha agradat aquesta història de tapeneres, de les quals no sabia res de res. I l'expressió "d'ensopegar amb un pinyol de tàpena", m'encanta i també la desconeixia. Un plaer llegir-te, Pep!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies com sempre, Carme :) Com bé saps, d'històries com aquestes en tenim moltes a la vora, tot i que massa sovint ens falta temps per mirar-les (i per dir-les, també...) A mi l'expressió sempre m'ha fet molta gràcia; la trobe molt gràfica, i a més em recorda la infantesa... Una abraçada i moltes gràcies de nou!

      Elimina
  3. No havia sentit mai aquesta expressió, vols dir que no t’inventes aquestes coses per adornar una mica el post?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, que més volguera jo, pons, que saber inventar-me aquestes coses... Si només sóc un pobre biòleg sense gens ni mica d'imaginació... Per no inventar, sóc incapaç d'inventar-me fins i tot la declaració de renda... Salut i moltes gràcies ;)

      (ah, si, la prova: http://elrefranyer.com/ref/eixe-entropessa-fins-en-un-pinyol-de-tapera)

      Elimina
  4. Quina expressió més bona! Entropessar "amb un pinyol de tàpena".
    Me l'apunto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una expressió molt visual, xavier ;) En ma casa es gastava en el sentit que he dit dalt (i que anava bé per dissimular la gràcia que fan a voltes aquestes ensopegades... quan és altri qui les pega, clar). Però també l'he sentida dir alguna volta amb el sentit d'ofegar-se en un got d'aigua, que també s'adiu bastant... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  5. Quina frase, no l'havia sentida mai i m'encanta. També m'agraden les tàpenes i els tapenots xicotets, que els grans tenen massa llavors dins. Les flors, precioses, precioses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també m'estime més les tàpenes, novesflors, però no dic que no a un tapenot --sobretot, com tu dius, quan no tenen massa pinyols. I les flors, en efecte, són molt boniques: malgrat les espines d'algunes varietats, no dediu gens com a planta ornamental; però amb espai suficient, perquè quan està a gust creix com una carabassera.... Salut i moltes gràcies!

      Elimina