"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 13 de setembre de 2015

Barrancs i clapisses



El vessant de Mariola que s'estén entre els paratges de Serelles, a Alcoi i l'Alberri, a Cocentaina, és probablement un dels sectors menys freqüentats i més desconeguts de la serra. L'accidentada orografia, caracteritzada pels barrancs abruptes i els escarpaments rocallosos, i la presència --diria que dissuasiva-- de la enorme cicatriu de la pedrera, a hores d'ara inactiva, que ha excavat durant decennis el perfil de la muntanya, solen deixar aquesta part de la serra fora dels recorreguts habituals dels qui solem trescar pels seus senders i viaranys; més encara, d'ençà que l'estiu del 2012 un incendi --encara no totalment aclarit-- va recremar més de cinc-centes hectàrees d'aquest sector del parc natural, parcialment cobert, fins llavors, per denses pinedes de pi blanc.

Tot i que els vorege sovint quan m'encare cap al Montcabrer per alguns dels camins que hi duen --pel Coll d'en Sabata o per les Penyes Munteses, posem per cas-- feia molt de temps que no m'endinsava per aquells costers, marcats encara pels efectes del foc recent però en els què, mirats des de la distància, comença a fer-se palesa una lenta però tenaç regeneració de la coberta vegetal. Vaig voler aprofitar, per això, un dels últims dies lliures abans de reincorporar-me a la feina, per plantejar una caminada per aquest vessant, amb inici --i final-- en el castell de Cocentaina, les fites principals de la qual esbosse --no em compte encara entre els usuaris del ja quasi universal GPS, tot i que sé que només és qüestió de temps que m'hi afegisca-- per si a algú li resulta d'interès.

Des del castell, un dels traçats del sender PR V 37, ben abalisat i bo de caminar, mena fins els peus de la pedrera, l'impressionant tall de la qual pot vorejar-se per l'oest fins assolir el llit mutilat del barranc de Morant. Remuntant el mateix barranc, sense sender visible però relativament fàcil de transitar --tret, potser, del pendent remarcable i dels nombrosos pins cremats que barren la marxa i que a trams exigeixen alguna petita marrada-- s'arriba a les Penyes Munteses i, des d'elles, al traçat del sender GR-7, pel qual es pot guanyar fàcilment i si de ve gust l'immediat Montcabrer. El descens es planteja pel mateix sender de gran recorregut, en direcció cap a Alcoi; però abans d'arribar al Pla de les Codolles i el Coll d'en Sabata, cal parar atenció a un petit ramal --a l'esquerra, en sentit de la marxa-- que porta fins l'inconfusible turó del Cavall Bernat. Un altre senderol, marcat amb fites, voreja el pollegó, que deia el mestre Calero Picó, i després de passar junt als singulars Clots d'Ol, va descendint per un barrancó que, abans que s'engorje quan arriba a l'esglaó rocós de les Clapisses, cal abandonar per l'esquerra i que, seguint l'estret sender, retorna fins a peus de la pedrera i, des d'ella, al punt de partida.




Al remat, una caminada llarga (i a estones exigent) però indubtablement estimulant, per uns paisatges aspres en els que la ferida del foc és encara omnipresent, però que --tot i algunes intervencions com a mínim qüestionables-- comencen a mostrar signes esperançadors d'una regeneració que s'anuncia lenta i complicada, però que, tard o d'hora, acabarà retornant-li el verd a la serra. Tan de bo d'altres ferides, molt més profundes i persistents sobre la pell de Mariola, puguem dir algun dia el mateix.




5 comentaris:

  1. Una excursió molt interessant i per a mi, desconeguda.
    L'última fotografia em recorde la serra del Garraf.
    Desconeixia també l'existència d'aquest Cavall Bernat. Al Principat en tenim, com a mínim, tres més:
    El de Montserrat, el de Sant Llorenç del Munt i un dels illots de les illes Medes.
    Les restes de la pedrera també tenen el seu encant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mariola és una serra magnífica per a caminar-la, xavier. Aquesta volteta, però, és menys habitual per falta de bons senders que la travessen, però, amb tot, és una variant interessant per canviar un poc els recorreguts més coneguts. Tens raó en que té un aire al Garraf, per on fa també molt de temps que no camine. I quant a la pedrera, em costa deixar de banda les implicacions ambientals (deformació professional), però si ho faig reconec que no deixa de ser realment impressionant.

      Recorde haver llegit, fa ja molts anys, que els "cavalls bernats", tots ells més o menys vagament fàl·lics, són un eufemisme per "carall" i "bernat", que significaria alguna cosa com "plantat"; després, vaig veure que, pel que fa a l'adjectiu, Coromines el derivava de "baranat" (que voldria dir "envoltat de penya-segats"), amb la qual cosa l'eufemisme se'm va quedar un poc coix... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Hi ha almenys un altre Cavall Bernat al País Valencià, a la serra de Corbera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, pitxiri: el de Corbera, més aparent que el mariolenc, que és més aviat menudet. I tot i que gens eufemísitic --i sense adjectiu--, em ve al cap també el Carallot de les Columbretes... Gràcies, salut!

      Elimina
  3. (No m'he pogut resistir: fent una ullada ràpida al google, i a banda dels que comenteu, he trobat uns altres Cavalls Bernats a la serra de Llaberia i a Pollença, i un de petitet a Platja d'Aro. Així som, sempre pensant en el mateix ;)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...