"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 12 d’octubre de 2018

Opcions


De Bocairent m'agrada tot. Bé, potser l'herbero, irreprotxable pel demés quant als preceptius  ingredients vegetals, els queda un poc massa dolç per a les meues preferències. Però aquest detall, d'abast limitat però que m'ha semblat oportú ressenyar perquè és de gustos personals d'allò de que parlem, queda de sobres compensat per tots els mèrits, valors i belleses que es concentren en el poble i els seus entorns més immediats. La mateixa vila, sense anar més lluny, tenaçment arraïmada en el turó que en temps coronava un castell i que ara culmina el campanar, i que en aparença i segons des d'on es mire poc ha canviat des dels temps en què Mossèn Cavanilles va voler deixar plasmada, en lletra i en estampa, la seua "hermosa vista". O els nombrosos i remarcables testimonis de la seua llarga història --d'arrels com a mínim romanes si hom até a l'origen més que probablement llatí del seu topònim-- entre els quals, i per mèrits propis, és imprescindible fer esment de les cèlebres Covetes dels Moros, un dels diversos exemples de les construccions excavades en roca que sovintegen en el terme, les quals en el seu dia van voler atribuir-se a vagues utilitats monàstiques però que a hores d'ara s'interpreten com a graners col·lectius d'origen berber, explicació que pot semblar prosaica però que trobe, potser precisament per això, no solament sòlida sinó també singularment evocadora.


Mariolenc com el que més, i potser encara més, la serra mostra a Bocairent, punt de partida idoni per a recórrer-la, una de les seues cares més conegudes i característiques, molt menys feréstega i accidentada que altres de fama merescuda, però excepcionalment rica, encara i malgrat tot, en verds i en aigües, pròdiga en fites remarcables --ja siguen humanes, naturals o les dues coses-- i travessada per sendes antigues i de bona petjada, d'aquelles que es fan estimar pels qui estimen caminar. Per això gosaria dir, amb totes les prevencions que corresponguen, que la major part de la gent que s'hi acosta a Bocairent en busca de paisatges muntanyencs, ho fa pensant quasi sempre en Mariola, i no seré jo qui diga que no els falten bones raons per a que siga així. Però és el cas que, de Bocairent estant i si de caminar es tracta, Mariola és només una de les opcions, i segons per a quines coses --parlem, no ho oblidem, de mèrits subjectius i de gustos personals, i qualsevol intent de generalitzar-los és sempre arriscat i un punt petulant-- no ha de ser necessàriament la millor. Posem que, ja siga per qualsevol mena de predisposició general o bé perquè el dia, l'estació o els ànims vos ho reclamen, vos estimeu més mineral que vegetal, barrancs que cims o molíns que masos. Doncs bé, també Bocairent vos en dóna l'opció, i no és gens rebutjable: al nord del poble, formant part de l'una extensa alineació muntanyenca de nom mutable i altituds modestes, la qual s'estén pràcticament sense solució de continuïtat des de Benicadell fins a Villena, s'alcen un seguit de tossals i moles, profundament excavats per barrancs i aigüeres, que en conjunt configuren un agrest paisatge la fragositat del qual es veu accentuada per la petjada dels focs, l'últim d'ells --el setembre de 2010-- encara dolorosament present pertot arreu.

Ja sabeu que, per decisió conscient i vull creure que justificada, no és aquest el lloc més adient per cercar referències concretes sobre sendes i caminades, que ja hi ha qui fa això i ho fa molt millor, per traça i per tracks. Però si heu arribat fins ací, trobe just fer-vos-en almenys cinc cèntims del que a mi m'agrada, que podria ser: eixiu de la vila pel pont de Darrere, seguint el preciós Camí Vell d'Ontinyent, fins que poc després de l'ermita de Sant Antoni Abad, el deixareu per agafar una senda, part del PRV 122, que davalla, sovint excavada directament en la roca, el Barranc de la Fos. Seguireu el congost del barranc, esguitat d'antics molins, fins que sense pèrdua possible arribareu fins a la font del Barranc dels Tarongers i des d'ella, rebutjant --o no-- allargar-se fins a l'immediat i concorregut Pou Clar d'Ontinyent, haureu de remuntar, per la coneguda i ben traçada Senda dels Enginyers, el barranc de la Penya Roja fins al Pla del Quincaller, on una àmplia pista que discorre per l'alt de la serra vos durà, entre paisatges oberts, fins a l'enlairada i encisadora ermita del Sant Crist, a tocar ja del poble i del punt de partida.


Després de bastant temps sense acostar-m'hi, fa un parell de setmanes vaig tornar a fer aquest camí amb una colla d'amics del grup de muntanya que, deu anys després i malgrat tot, seguim mantenint (relativament) actiu a la faena; tot i que a poc a poc va adquirint la fama que des del meu punt de vista mereix, molts d'ells no havien estat mai al poble, i cap no havia caminat mai per aquestes sendes. Quant a mi, a més de constatar que hi ha voltes que l'estiuet de Sant Miquel mereix el seu nom a bastament, la caminada em va servir per refermar-me en la meua opinió sobre Bocairent, els seus mèrits, valors i belleses; opinió que, tot s'ha de dir, no és compartida pels meus acompanyants: a ells, sí que els va agradar l'herbero.






Va caure setembre com un codony madur, i va caient octubre com, no sé, com una magrana madura? Siga com siga: les setmanes passen rapidíssimes, els tràfecs a la feina, d'ençà que vaig tornar a la feina, semblen haver-se multiplicat --potser és només cansament acumulat, però també pot ser que siga allò que pertoca a aquestes altures de l'any i la legislatura-- i els ànims, tot s'ha de dir, no sempre acompanyen, perquè per cada problema que es resol n'apareixen tres pendents de resoldre, i un voldria estar acabant coses quan té la sensació que a penes ha tingut temps de començar-les. Però potser el pitjor és constatar com, malgrat ser plenament conscient de la futilitat d'aquestes preocupacions --massa senyals, malauradament, segueixen demostrant-ho-- seguim caient una volta i una altra en el mateix parany i descuidant allò realment important... La teoria està clara, doncs; seguirem provant de dur-la a la pràctica: dels codonys farem codonyat; de les magranes... doncs el que siga. Bon cap de setmana!





4 comentaris:

  1. A mi de Bocairent també m'agrada tot. Sobretot les ganes de conèixer-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I estic segur que en conèixer-la encara t'agradarà més, xavier. A mi em passa, cada volta que la (re)conec un poquet més... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Bocairent, preciós, fascinant, especial. Diria que un dels pobles més bonics que conec. La influència benèfica de Mariola hi fa molt, tens raó. I la teua proposta de ruta, golosa. I l'herbero..., a mi sí que m'agrada! Segur que totes les coses que t'importen són importants. Qui fa tot el que pot (i amb el convenciment amb què sé que tu t'hi dediques) no està obligat a més. Endavant sempre!

    Una abraçada i gràcies per aquests regals sempre tan gratificants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un poble amb ànima, Maria Josep, tan bonic --i de tantes formes diferents-- que costa triar quin és el millor lloc per admirar-lo; potser per això el millor és entrar-hi, i perdre's pels seus carrerons. I l'herbero, al remat, només és una forma de beure's la Mariola...

      Es fa el que es pot, és cert, però queda tant per fer que de vegades pesa... No es cosa de dos dies, en tot cas, i al remat, anem fent camí, que no és poca cosa. Una abraçada forta i endavant, sempre.

      Elimina