"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 16 de maig del 2022

El perquè de tot plegat


És molt probable que almenys alguns o algunes de vosaltres, amables visitants d’aquestes planes que formeu part també del col·lectiu --cada volta més reduït-- que encara manté algun blog en actiu, vos ho plantegeu també de forma més o menys habitual. Jo, ho reconec, ho faig amb certa freqüència, i no sempre em resulta fàcil respondre a la pregunta de què faig, a aquestes alçades, fent servir encara aquest invent. Perquè a més de tractar d’estar present amb certa assiduïtat en allò que en algun temps vam convindre en anomenar la blogosfera, em deixe caure també de tant en tant per altres xarxes --ara com ara mantinc comptes més a menys operatius a Twitter, Facebook i Instagram; amb TikTok encara no he gosat-- que, almenys en el meu cas i a banda d’altres consideracions i especificitats, crec que donen bastant menys feina que voler posar-se a escriure un text amb una mínima pretensió de coherència i, sobretot, amb voluntat de sobreviure a la vertiginosa fugacitat que caracteritza a altres plataformes. No voldria caure en generalitzacions injustes, treure-li importància a la tasca dels creadors (i creadores) de continguts ni posar-me, com dirien les meues filles, massa boomer, però em fa l'efecte que encetar una discussió a colp de piulada, donar difusió a convocatòries més o menys interessants o mantenir un oportú registre gràfic, preferentment de certa qualitat, de les activitats o els interessos personals, no solament sembla més senzill, sinó que a més a més té l’avantatge d'una vida útil tan curta que, fins i tot quan les coses no acaben d'eixir com tu voldries, no te n'has de preocupar per gaire temps; si fa no fa, el que ve a durar una story...   

Ho vinc a dir, tot açò, perquè aquest cap de setmana passat, en una de les caminades de les que en el seu moment m’agradarà també escriure alguna cosa per ací, vam poder visitar --gràcies, Núria, per portar-nos-- una extraordinària població de la planta que solem anomenar curraià pàl·lid, una de les tres orquídies del gènere Cephalanthera presents al nostre territori (les altres són el curraià blanc, C. longifolia, i el vermell, C. rubra). El pàl·lid, de nom científic Cephalanthera damasonium i al què corresponen les imatges, no és una espècie massa comuna però, com vam poder comprovar sobre el terreny, pot arribar a ser localment abundant quan les condicions --en aquest cas viu en herbassars frescos i humits sota un bosc de ribera, i se'n comptaven com a poc per dotzenes-- són les adequades. El cas és que tot i que el nom comú d’aquest grup d’orquídies sempre m’ha resultat com a mínim cridaner, mai fins ara m’hi havia parat a pensar-hi i a furgar un poc sobre la paraula curraià. I encara que tampoc n’haja pogut treure massa l’entrellat, la situació, després d'una estoneta de consultes i d'estirar algun que altre fil, seria la següent: d’entrada, la visita imprescindible a l'Alcover-Moll, la primera font a la que solc recórrer en casos com aquest, no va donar cap resultat perquè ni la paraula ni cap de les que raonablement podrien estar fonèticament relacionades (em moc, també en açò, entre la més absoluta  ignorància i la simple i atrevida especulació, però curraià em sona, no sé com dir-ho, com a bastant oriental) apareixen entre les seues entrades. La paraula si que consta, en canvi, al DIEC i al DNV, però només per referència al curraià vermell sense cap altre comentari addicional, i tampoc Coromines sembla aportar massa llum al cas, ja que he sabut, per referències indirectes, que en el seu Diccionari Etimològic i Complementari es limita a assenyalar una possible (i diria que remota) relació amb el poblet berguedà de Correà,

Arribats a aquest punt, la consulta al colossal Corpus de fitonímia catalana esdevé el següent pas lògic, i tot i que a diferència d'altres casos la informació que he trobat sobre el particular és més aviat limitada, sí que ha obert la porta a seguir un camí alternatiu: en parlar dels curraians, i a més de panís bord, recollit al Delta de l'Ebre, s'hi fa referencia a una forma corrallà (recordeu allò de la fonètica) procedent de la zona dels Ports, que tot i que tampoc he sabut trobar a cap diccionari català (ni castellà), sí que apareix en alguns vocabularis antics en aquesta darrera llengua com un mot procedent del caló que significaria collaret, amb alguna indicació específica de que es tractaria d'un de perles. I el més probable és que siga només una casualitat, però m'ha semblat que a la planta, això de dir-li collaret (sobretot, de perles, i a les imatges em remet) potser no li aniria malament del tot, i que ves a saber si el curraià no podria ser, com altres paraules catalanes (xaval, dinyar o cangueli, per citar-ne només algunes), un préstec procedent del romaní alterat per les diverses formes que tenim de pronunciar-la... I ací és, al remat, on volia arribar: amb tantes i tan variades coses que em desperten l'interès --i els romanços que escric per a contar-les--, amb unes imatges que arriben en el millor dels casos a la categoria de passables i que a penes donen per a un feed en condicions, i amb la idea, en quasi tot allò que deixe escrit, de que a algú li puga resultar interessant o útil més enllà dels cinc primers minuts després d'haver-ho publicat, la blogosfera segueix sent-me, ara com ara, una xarxa social imprescindible. I si vos sembla que no tinc raó, ens veiem al Twitter quan vulgueu i ho discutim.




12 comentaris:

  1. Quina divagació/reflexió més interessant de les xarxes social, a banda de la de curraià ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja es veu que, d'això de les xarxes socials, no n'entenc ni pruna, però m'interessa el tema i m'agrada anar provant ;) En el fons, potser que tot es reduisca a que la velocitat m'atabala, i en moltes d'elles és tot tan ràpid i fugaç --i sovint, superficial-- que em costa un poc acostumar-me; els blogs segueixen sent, o a mi m'ho semblen, més pausats i reflexius, i ara com ara m'hi sent còmode. I un agraïment molt especial, també, a tota la gent que encara comenteu: posar corets o ditets mirant cap a dalt està bé, però no hi ha color... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Exacte. Per a mi també els blogs són l'eina que millor s'adapta a les meves necessitats expressives. No entenc la dèria que té la majoria de donar prioritat a la novetat d'un mitjà per davant del que realment vols dir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Comencem a semblar pròpiament la resistència, Allau ;) En efecte, cal buscar l'eina més adequada per allò que cadascú vulga expressar, i jo em trobe encara a gust fent aquestes coses. De vegades pense, però, que algunes migracions cap a altres mitjans tenen molt a veure amb la major facilitat que moltes d'elles ofereixen, respecte als blogs, per recollir "interaccions" (els corets i els ditets que deia més amunt). Esperem que al blogger no lo pegue per posar també un botonet de "m'agrada" o estem perduts... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. "El perquè de tot plegat", enganxa a la lectura, tal com va fer Quim Monzó ;)
    Sense dubte, cadascu pot per ús de les xarxes a la seua manera o deixar-les de banda. Però, tu no deixes d'escriure perquè ens il·lustres amb els teus romanços!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, llum :) Ja saps que m'ho passe d'allò més bé calfant-me --un poc-- el cap amb coses com aquestes, i el blog segueix sent el lloc idoni per posar-les: en el fons, no deixa de ser una versió actualitzada de les "cartes al director" o els programes de les festes patronals, que era on es contaven abans aquestes coses ;) Salut i abraçada!

      Elimina
  4. Tampoc et podria dir d'on ve, però si que la teva deducció em sembla molt raonable, veient les fotos i la paraula.
    Pel que fa a les xarxes no puc comentar res, perquè no les faig servir. El meu petit món és al blog. És on em sento més a gust i, encara que ja no té la força de temps enrere, m'hi vull quedar.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Paula, un blog ve a ser un petit món propi, obert a aquells qui vulguen acostar-se, però en el qual ens sentim arrecerats i al marge de les urgències que marquen massa sovint altres xarxes socials; jo en faig servir algunes també, però no acabe de trobar-m'hi; i, almenys fins ara i en el meu cas, en cap d'elles he trobat una de les coses que mès m'agrada d'aquest món: el sentit de comunitat. I és cert, estem lluny del seu millor moment, però ves a saber què pot passar en el futur... Abraçada i moltes gràcies! (i seguiré estirant el fil dels curraians, a veure si finalment em porta enlloc...)

      Elimina
  5. Jo em penso que els teus articles al blog, poden despertar interès sempre i durant molt de temps després d'haver estat escrits. I si que et donen més feina que un tuit, però es que no hi ha comparació possible niamb un tuit ni amb un fil de twitter per llarg que sigui.

    Jo a Facebook no vaig durar res, vaig anular el meu compte de Facebook, després d'uns quants intents en els quals no semblava possible fer-ho. Al final ho vaig aconseguir. De Twitter no m'he esborrat, però a penes hi vaig mai. Em vaig cansar de llegit poca-soltades i discussions massa acalorades i tot això que tu saps que hi ha. I em quedo amb els blogs l'Instagram, de moment. Per cert, com et trobo a l'Instagram? Amb l'Instagram tinc la motivació que hi ha molta gent coneguda. Hi tinc tota la família i una pila de blocaires que han canviat cap allà i han desaparegut d'aquí.

    M'ha agradat la teva deducció sobre el curraià, corrallà i els collarets. A mi també m'ho sembla això de veure els collarets de perles en aquesta flor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix amb el Twitter, Carme: mantinc el compte obert però a penes si m'hi passe (i quan ho faig és per veure expressament què diu alguna gent a la que aprecie i encara el fa servir preferentment). Facebook em va anar molt bé en el seu moment per retrobar-me amb gent a la que li havia perdut el rastre, però ara el faig servir sobretot per compartir convocatòries interessants i, sobretot, per a donar-li un poc més de difusió al mateix blog. En Instagram estic des de fa uns mesos (per cert, allí soc joseprnebot; jo ja et seguisc ;) i la veritat és que m'hi trobe bastant còmode, però m'he adonat també que pot esdevindre una terrible arma de procrastinació massiva, i estic començant a limitar-me un poc...

      Al remat, i com deia Allau, tot es limita a trobar aquell mitjà que resulte més adequat per expressar-se segons allò que volem dir i a qui voldríem dir-ho, i a no convertir-lo, com em tem que passa amb freqüència, en un fi per si mateix. En tot cas, tot aquest món segueix semblant-me fascinant, per com canvia tot de ràpid... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  6. Doncs per a qui l'escriu no ho sé, però per a mi, com a lector, aquest i altres blogs m'han enriquit molt al llarg dels anys. Quant a les xarxes, el dia que n'hi haja d'associals ja m'apuntaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, pitxiri :) No sé al remat quin futur espera a açò dels blogs --que comencen a ser com el teatre, que sempre està morint-se però porta segles resistint-- però jo també m'he enriquit molt gràcies a ells, i això ja no ens ho pot llevar ningú. I lo de les xarxes associals, boníssim, m'ho apunte ;) Salut i abraçada!

      Elimina