"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 1 d’abril del 2023

Etapes

La veritat és que, a poc que ho pense, aquest març que tot just acaba d'acabar-se ha donat bastant de si. He complit els seixanta anys, que no deixa de tindre el seu què, o almenys a mi m'ho sembla; els pisos familiars (el dels avis i el dels pares, un damunt de l'altre) de l'alcoià carrer de Santa Rita, ens els què hem passat tants anys i tanta vida, han deixat finalment de ser nostres perquè tot i la recança inevitable ja no sabíem molt bé què fer amb ells; en unes poques setmanes, m'han fet més proves mèdiques que en els set-cents vint mesos anteriors junts, i tot i que no estic content tampoc sembla que la cosa siga, ara com ara, per alarmar-se en excés; i he donat per tancat, vull pensar que dignament, el breu però intens període professional en el qual he estat cap de servei per tornar, a partir del dilluns i almenys per una temporada, a una vida més tranquil·la i, sobretot, més desreponsabilitzada, que jo ja sé que al remat la culpa és meua per prendre'm les coses massa a pit. De tot això --o de quasi tot-- deixe pendent escriure alguna cosa més avant, ara que segur que tindré un poc més de temps i de cap per a poder-ho fer. Però pel moment, em quede amb la impressió de que, passat el temps, recordaré aquest març estrany i ambigu, eixut i lluminós, com el final inevitable d'una etapa. O el principi d'una altra, que ve a ser el mateix: s'ha acabat l'hivern, i el taronger del pati ha tornat a florir.



Tot i que no haja trobat tampoc el moment per a parlar-ne, març ha estat també temps de caminades, quasi sempre sense anar-se'n massa lluny però especialment benvingudes per posar un poc en ordre les idees i gaudir de la llum i dels colors de la primavera que comença. I entre totes elles, em va agradar especialment tornar a les muntanyes de Castell de Castells, més encara poc després d'haver llegit el commovedor Diari de Sotaia del mestre Pellicer, que tant s'estimava aquella terra i la gent que l'habita. I si, ho heu encertat: també de tot això deixe pendent escriure, més avant, alguna cosa...






9 comentaris:

  1. Sí que t'ha condit març, sí. Quanta gestió personal i professional! Espere que el tema salut, no cal dir-ho, el més important, siga passatger i breu. La nostalgia de les vivendes et farà sommiar amb elles, espere que amb bons records.
    Força i endavant amb la nova etapa!
    PD M'encanta la foto de portada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Llum! L'únic que tenia planejat era allò de la faena, que ja venia pactat des del principi. La resta ha anat venint sense esperar-ho, per a bé i per a mal, i ja anirem fent-nos-en a tot a poc a poc; al remat, anar vivint ve a ser això, i la veritat és que jo tampoc no puc queixar-me... Salut i abraçada!

      Elimina
    2. La foto: m'agrada, quan puge a aquesta serra, acostar-me fins eixe punt concret i esmorsar als peus d'aquest pi tenaç i supervivent. Aquesta volta, amb tot el romer florit al seu voltant i amb unes vistes tan clares --a la foto no s'aprecia, però sobre l'horitzó s'endevinava el fum de l'incendi de Vilanova de Viver-- feia un goig especial, m'alegra que t'agrade ;)

      Elimina
  2. Quina entrada més metafòricament poètica, o com es puga dir, no soc expert literari, no gens ni miqueta ;-), però m'agrada llegir-te i vore les fotos, sempre és una estona agradable, com eres tu. Bé, deixem-se de romanços, però que sàpies que estaré darrere de tu, preguntant-te i emprenyant-te, quin calvari t'ha tocat amb mi😜. I sí, les vivendes dels nostres pares, les enyorem, ens venen molts records, jo sempre mire cap a ella quan passe per davant. Querola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, amic :) Sempre és un plaer veure't per ací, i sé també que estàs pendent i ho agraisc molt (sempre que tingues trellat, que ha ens coneixem :P). Millor, en tot cas, veure'ns a la muntanya, així que a veure si tornem a ajustar les agendes, que ja toca abans que vinga la calor...

      Les cases dels nostres pares, com no van a vindre'ns tants records... Recorde la meua infantesa com una època eminentment feliç, i m'ha agradat molt que gràcies a tot aquest procés --que ha tingut també, inevitablement, una part de nostàlgia i de tristesa-- se'm refrescaren moltes coses que tenia pràcticament oblidades... Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. De vegades el estat d'ànim no és el que voldríem, les circumstàncies ens el marquen i no hi poden fer res més que intentar posar-hi bona cara i tirar cap endavant. Per això desitjo que tot et sigui lleu i bo d'empassar per a tu.
    Ja saps que nosaltres seguim aquí donant-te suport, per si et serveix de res.

    Oloro la flor de taronger.😉
    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Paula, ho sé i vos ho agraisc moltíssim, més del que sóc capaç d'expressar :) En efecte, per més que ens empenyem sempre hi ha massa coses que escapen al nostre control, i tot el que podem fer és anar empomant-les, com diem per ací. I en això estem, de fet: tractant d'anar adaptant-nos, evitant preocupacions innecessàries --ja veurem al remat com va anant tot, i tampoc no guanyem res capficant-nos abans d'hora i més del necessari-- i gaudint tant com es puga de tot allò que hi ha de bo al nostre voltant i que curiosament, quan les coses van millor, tendim amb freqüència a menystenir. L'aroma de la flor del taronger, posem per cas... Una abraçada gran i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Espero que aquesta nova etapa i aquest nou començament sigui bo per a tu i que les enyornces es converteixin en bons records; també espero que estiguis bé de salut i que no sigui res de greu això que t'ha passat. I que la feina et doni una mica més de temps de lleure, de descans i de poder badar una mica per la natura o per on sigui.

    Quin plaer més gran que és veure la primavera als arbres.

    Una abraçada i molta sort, Pep!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme! Sempre he tingut una tendència reconeguda a prendre'm certes coses massa fort, per exemple quan he estat a algun lloc a la faena amb --un poc més de-- responsabilitat, i això m'acaba inevitablement passant factura... Per això, aquesta vegada vaig decidir donar un cop de mà però només per una temporada, i crec que ho vaig encertar perquè el cos ja començava a enviar senyals. Ja vindran temps, si és que arribaren, de tornar a implicar-se més si fera falta: ara com ara, farem per gaudir la primavera, als arbres i a tot arreu, i ja veurem al remat com queda tot: hi ha moltes coses --quasi totes, de fet-- que escapen a la nostra voluntat, però no tenim excusa quan es tracta d'allò que depèn només de nosaltres... Salut i una abraçada!

      Elimina