"Viatjar, a pesar de les innovacions tecnològiques que han portat l'homogeneïtzació cultural a gran part del món, ajuda a l'itinerant curiós i atent a comprendre com és de profunda la idea de que un lloc mai no és completament igual que un altre. Viatjar anima a revisar els coneixements rebuts i desfer-nos dels prejudicis, empeny la ment a tindre en compte el context i l'allibera de les veritats absolutes sobre la humanitat. Ens ajuda a entendre que no totes les persones volen seguir el mateix rumb. Prefereixen seguir-ne el seu propi".
Barry Lopez, "Horizon" (2020)
Molts anys després, he tornat a les Canàries. A Tenerife, que era l’única illa que ja coneixia d’ençà que hi vaig estar a finals del segle passat, i sobretot a la Gomera, que de totes les demés era la que més m’abellia conèixer perquè, entre les moltes i molt diverses singularitats macaronèsiques, és probablement la laurisilva aquella que em resulta més captivadora i fascinant. Han estat només uns dies, pocs sense dubte per a tanta cosa com hi ha per veure i per sentir a aquelles terres, però suficients en tot cas per confirmar que el monteverde de Garajonay mereix sobradament la seua fama, i encara per reviure la sensació corprenedora de caminar als peus de l'extraordinari padre Teide, d'albirar els que segons diuen són dels pocs dragos salvatges que sobreviuen a les illes, o de conèixer un poc més dels habitants de l’oceà que les envolta. I tot i que no he pogut evitar sentir (ja ho deixava caure no fa molt) una vaga recança per respecte a les veus que, com diu Lopez, prefereixen seguir el seu propi rumb, espere poder tornar-hi prompte perquè, sense renunciar a la ferma voluntat de no contribuir massa a agreujar més el problema, és encara molt el que m'hi queda per conèixer: cinc illes senceres (sis, amb la Graciosa), i de les altres dues pràcticament tot.
